Rossini, una vida in crescendo cap al silenci

15.09.2014

La calunnia è un venticello,
un’auretta assai gentile
che insensibile, sottile,
leggermente, dolcemente
incomincia,
incomincia a sussurrar

(…)

Alla fin trabocca e scoppia,
si propaga, si raddoppia
e produce un’esplosione
come un colpo di cannone

Lletra de l’ària “La calunnia è un venticello”, interpretada per Basilio. Il Barbiere di Siviglia, Quadre II. Acte I.

"Il Barbiere di Siviglia" al Liceu -Antoni Bofill

El 1816 les calumnies contra Rossini, tal com un ventet xiuxiuejant, recorrien els carrers i les places de Roma. La seva òpera Almaviva prenia el mateix tema que l’òpera de Paisello estrenada el mateix any, els detractors de Rossini s’infiltraven a l’interior del Teatro Argentina on tindria lloc l’estrena, el nerviosisme penetrava els cossos dels intèrprets i el tenor solista, Manuel García, es prenia llicències ornamentals a les seves interpretacions. Ja a mitja interpretació s’intuïa i finalment es produí l’explosió, come un colpo di cannone, de la burla del públic romà vers l’òpera rossiniana. L’endemà, el públic tornaria a omplir el teatre, aquesta vegada, però, hi observarien tota la seva gràcia i dignitat; el foc, l’enginy, el cromatisme i el virtuosisme musicals, la vivacitat i la perfecció estructurals i harmòniques. Rossini creixia i s’alçava ràpidament, un crescendo personal, acompanyat d’una producció febril, d’una fama que s’estenia per Europa. La fama havia explosionat amb La pietra del paragone, inaugurada a l’Scala de Milà el 1812 i no veuria el seu declivi fins 1830, després de la composició de la seva obra mestra Guillaume Tell, feta poc a poc, degustant-la i assaborint-la com no havia pogut fer amb obres anteriors. El seu retir, acompanyat de composicions de menys envergadura com l’Stabat Mater (composta al llarg de 1832 i 1842) o el recull Péchés de vieillesse (compostes al llarg de 1857 i fins a1868) conclouria amb la seva mort, el 13 de novembre de 1868, quan un grup de persones i amics acompanyaven el seu cos al cementiri de Père-Lachaise, cantant la pregària Dal tuo stellato soglio (des del teu tron estrellat) de la seva òpera Mosè in Egitto.

Però, qui fou aquest home de vida vacil·lant, que rebé tants aplaudiments com esgarrapades del seu poble?

De ben segur no hi ha una resposta breu i contundent a aquesta pregunta, però, en canvi, sí que disposem d’una paleta de colors que ens inicien i ens ajuden a penetrar en el record, en la història, en la música i el nostre imaginari per fer-nos una idea, cadascú la seva, de qui fou aquell gran home.

Nascut a Pesaro, Itàlia, sembla que l’humor familiar fou una constant a casa seva. Imaginem la casa, humil, la mare, jove i entregada al fill, a qui li devia cantar les àries que aprenia forçosament de memòria en no llegir partitura i, omplint la casa d’intensitat sonora, el pare, rialler i trompetista que al poble anomenarien el Vivazza pel seu bon humor.

Aquests elements ens deixen entreteixir una història molt particular, d’una família que es mouria per la Itàlia, o les Itàlies, del moment cercant l’oportunitat de pujar als escenaris i d’un Rossini que gaudiria de la llibertat que aporta el coneixement i la solitud en campar descontrolat pels carrers de Pesaro i Bolonya. Els estudis musicals, iniciats pel pare i la mare; i aquí és simpàtic d’explicar la seva primera aparició als escenaris tocant el triangle a l’orquestra del pare, a l’edat de sis anys, a Bolonya. Menor d’edat composaria la seva primera òpera, un dramma serio amb llibret de Vincenzina Vigano Mombelli i organitzat en dos actes, anomenat Demetrio e Polibio (1809). La seva primera òpera buffa fou La cambiale di matrimonio, un any més tard, i d’un sol acte.

Rossini posava en marxa la maquinària que el duria a composar una quarantena d’òperes en menys de trenta anys. L’òpera seria és ben present en la seva producció però serà en l’òpera buffa on Rossini trobarà les escales que el condueixin a la fama i, alhora, l’excusa perfecta per aplicar les seves nombroses innovacions. L’òpera buffa, conreada a Europa des de mitjans segle XVII a la França de Lluís XIV sota el nom d’opéra comique i traslladada a Itàlia en format breu i ocupant els entractes de les òperes sèries, es desenvolupà notablement durant el segle XVIII i prendrà en Rossini una forma madura, conscient i definida. L’òpera còmica fou, en part, l’òpera del poble, pel seu llenguatge i el seu desenvolupament, per algunes de les seves melodies d’inspiració popular, fou aquell ingredient que aproparia l’òpera al carrer, que la deslligava, en part, del saló dels aristós i del burgès i que convertí el gènere operístic en un renovat llenguatge tant propi del seu temps.

A l’edat de trenta anys, el 1823, Stendhal redactava el que es convertirà en una de les fonts més valuoses per a conèixer el compositor italià, la Vie de Rossini, publicada el 1854, la qual l’escriptor francès ens deixa paràgrafs tan suggerents com el següent:

Rossini vivía a les delícies del dolce far niente que adorava, viatjant a l’interior de la península, de Bolonya a Milà, a Venècia, a Florència, Roma, Nàpols. Fa una dotzena d’anys va fer un sol viatge a França i ni  les mostres d’admiració i de respecte rebudes  no li han fet trencar el silenci a favor dels nostres teatres ni a portar-lo al nostre país on ell seria més capaç de gaudir de la seva glòria. Ja que, cosa sorprenent, l’Itàlia, àvida de nova música, sigui quina sigui, deixa de banda les obres d’aquest poderós geni que domina tan altament l’art líric contemporani. A Alemanya agrada molt, és cert a dia d’avui, però el representa rarament. Paris és, de totes les capitals del món, aquella on el nom i la música de Rossini exciten sempre el més gran entusiasme, aquella també on les seves òperes són relativament executades amb més esclat i pompa, alhora que amb la més completa perfecció[1]

Una Itàlia àvida de contemporaneïtat, una Bolonya que el va veure créixer i després rebutjaria repetides vegades la seva música i el seu estil, una fama que el faria flotar ràpidament i un compositor que, com els seus crescendi, es definiria constantment i de forma present fins a la seva sobtada desaparació, precisament allà on més el reivindicaven, a França. No és estrany, doncs, que Rossini mori a Paris i que els últims anys de la seva vida es desenvolupin en terres franceses.

Ningú és profeta a casa seva i, per bé que el públic el reconegué repetides vegades a Roma, a Milà i a Venècia, el seu esforç constant en modificar els finals, canviar les àries o escriure els ornaments soloistics no foren suficient precaució per estalviar-se ferotges crítiques. La seva inutil precauzione fou, potser casualment, la protagonista del nostre Barbiere di Siviglia i el seu geni el segell inconfusible d’un home que ha marcat el present de l’òpera amb la presència inconfusible d’aquell amor matern i de l’humor patern que el bressolaren.


[1]Traducció de l’autor al català. Stendhal. La vie de Rossini. 1854. Paris