Roser Cabacés, plegant dols

21.02.2015

Deia Thomas Bernhard, en una de les seves exageracions, que després de conèixer personalment un escriptor se li feia literalment impossible llegir-lo, i encara menys apreciar la seva obra. La veu de la persona se li superposava de tal manera amb el que llegia que li resultava del tot insuportable. A mi em passa més aviat al revés. Llegir els versos o els dietaris de persones que conec, siguin íntimes o no, em permet de sentir la seva veu dins el meu cap mentre en faig la lectura. M’ha passat amb aquest recull de poemes de la Roser Cabacés. No és un valor imprescindible per entendre els seus versos, però llegir-la amb la banda sonora de la seva veu m’ha fet entendre moltes coses.

Roser Cabacés

Roser Cabacés

Corvespre és la paraula clau d’aquest poemari. Vindria a ser el robí fulgurant d’on emana tota la llum de la primera part del llibre. Aquest mot compost, que sembla construït a mig camí entre la mutació de la paraula ‘capvespre’ i la del verb ‘corprendre’, ens remet a la vivència central que Cabacés ens explica a “Engalana’t de llum i sal”: l’experiència d’un amor que ha il·luminat la seva vida, però que s’ha acabat i alhora es resisteix a morir en el seu moment crepuscular. L’amor de Corvespre no viu de la foguerada juvenil. No hi trobem l’encegament sanguini ni el despit rabiós, sinó una sensualitat silenciosa, gairebé felina. No hi sentim el bullir de la sang, sinó el batec del “cor que estima en silenci”, i que gràcies a aquesta quietud pot sentir dins seu coses gairebé inaudibles.

Corvespre arrenca doncs amb una història d’amor, de la qual no ens arriba l’anècdota, sinó les traces de la desfeta, les restes del naufragi. “Vaig deixar ‘el meu amor sense casa’ a la vora del tell”, escriu Cabacés abraçant com un coixí un vers de Maria Mercè Marçal. El tell, sigui dit de passada, és l’altra gran presència d’aquest poemari, una presència que amb el seu cant es dreça al mig del jardí i que esdevé un interlocutor amb qui compartir el dol: “Sento de bell nou la cançó del tell i la pluja en la nit.”

El tell és un personatge que relliga els poemes d’aquesta primera part i els dota d’un fil narratiu. Corvespre ens explica una història, però no està escrita en passat, com solem fer quan narrem alguna cosa, sinó en present, que sol ser el temps verbal de l’eternitat. També el temps de la lírica i de la tragèdia. Aquí no s’arriba en cap moment al sentiment tràgic de la vida, però sí que se’ns convida a la reminiscència d’un amor perdut que és viu, i que té el poder de transfigurar el nostre dol. Temps etern. Som “prínceps de totes les hores.”

L’amor mateix és el combustible del dol: “S’encén a dintre meu una altra posta”, diu la poeta, que vol posar paraules al dolor per domesticar-lo: “Cercant els mots, plegant els dols”, diu en un altre poema de Corvespre. Fer el dol com qui plega roba. No se’ns parla d’estripades, ni de cosir ferides, sinó dels plecs d’una vida interior, que no busca l’aventura fàtua, sinó el reconeixement més domèstic de l’ànima.

Corvespre es compon de dues parts més. A la segona, titulada “En la sabuda fragilitat de la llum”, de caire més miscel·lani, l’autora hi ha recollit poemes de tall més metafísic, vida interior travessada per raigs de llum. Intimitats transfigurades. Aquí s’hi convoquen amb alegria els espais vitals de la Roser: la natura, la música, la relació amb els nens. També la polidesa amb què la Roser correctora cisella les frases.

En la tercera part, “Finestres”, s’hi recullen proses poètiques o poemes en prosa, com en vulgueu dir. L’autora hi explora moments molt concentrats, carregats de silenci, moments de suspensió aèria, en què la poeta es dóna a la contemplació, aquesta vegada més plàstica que metafísica. Hi apareix la Roser pintora, que fa aquarel·les. Potser té alguna faceta amagada que encara no coneixem. La Roser sempre té cops amagats.