Ronald Baker, o quan el jazz és una festa

El Ronald Baker Quartet va omplir d’alegria i de festa la cova jazzística de Barcelona, el Jamboree, el passat dimecres 10 d’agost amb un concert elegant a la vegada que senzill i casual. Dins el marc del festival Mas i Mas, aquest espectacle és una mostra més de la seva plural oferta, que amenitzarà les nits barcelonines fins a mitjan setembre.

El festival Mas i Mas torna per amenitzar l’agost als pocs ressagats, i cada cop més fidels, que passen l’estiu a la ciutat. La vetllada va córrer a càrrec de Ronald Baker, cantant i trompetista nord-americà afincat a Paris, que ja és un dels habituals del Jamboree i del festival Mas i Mas. Aquesta vegada ha actuat en companyia d’Ignasi González (contrabaix), Gerard Prieto (piano) i Pau Bombardó (bateria), que completaven el Ronald Baker Quartet. La combinació d’aquests tarannàs musicals va donar lloc a una molt bona simbiosi entre músics catalans i nord-americans.

Baker es considerat un dels grans trompetistes actuals de jazz, i ha estat equiparat amb mítics com Freddie Hubbard. Per tant, és difícil trobar un adjectiu que copsi el seu tarannà. El qualificaria d’exultant, carismàtic i galant. Al públic, sigui de jazz o de qualsevol altre gènere, el millor que li pot passar és que l’artista l’inclogui, el faci partícip del que succeeix damunt l’escenari. Baker és un expert en aquest art. No tan sols interpel·lava els assistents de forma directa, sinó que també va fer que tots el seguíssin en una divertida “coreografia” que emulava el tren del tema “Take the A train”. S’agraeix que un concert acabi sent una veritable festa i que tots els assistents surtin de la sala amb un somriure d’orella a orella.   

Aquestes bones vibracions també eren palpables sobre l’escenari. Dins un repertori jazzístic amb tocs de swing i un grandiós blues final que va posar els pèls de punta a més d’un, Prieto feia esclatar el piano a cada solo; González era tot temperança i passió, i Bombardó deixava anar les baquetes amb energia i precisió. Una conversa a quatre bandes, on ningú es trepitjava i on cadascú podia lluir-se. Tots quatre músics van interpretar cada nota amb la pegada justa tant a nivell instrumental i de temps, com a nivell sensitiu. A més a més, els canvis de moviment dins una peça evocaven la unió d’una abraçada. Per exemple, cada cop que Baker finalitzava el seu tros vocal, l’engranatge instrumental s’engegava a l’uníson de forma harmònica i tots els discursos quedaven perfectament encaixats. 

Des del pati de butaques, l’admiració entre els músics no era l’única sensació compartida. Els intèrprets es mostraven agraïts i accessibles amb el públic, i connectats entre si. Per a aquells novençans del jazz que només han assistit a jams, resultarà una grata sorpresa apreciar la singularitat del Ronald Baker Quartet i el seu caliu de banda, que moltes vegades sembla inexistent dins aquest món tan centrat en els egos. Els músics van trencar aquest prejudici i van demostrar ser companys i còmplices alhora.