Romanticisme gramatical

22.08.2017

La Magalí tenia un do: detectava un error gramatical només veure’l. De petita ja era una nena prodigi, a classe era la que sempre aixecava la mà per dir a la professora que s’havia deixat un accent o un article apostrofat. D’adolescent baixava a mitjanit les escales de casa seva amb bata, sabatilles i un bolígraf vermell per corregir els comunicats que penjava el president de la comunitat de veïns.

Just en acabar els estudis va trobar feina de correctora en una petita editorial. Mai més va sortir de casa sense els seus cinc bolígrafs: groc, l’ortografia; verd, morfosintaxi; gris, vocabulari; lila, l’estil,  i vermell per a la puntuació. Per damunt de les seves manies, i en tenia moltes, quan acabava la feina sempre volia conèixer l’autor, l’editorial primer hi accedia. Però quan van veure que a tots els escriptors els entregava un manual de gramàtica i un discurs sobre la necessitat de redactar sense errors, van pensar que allò s’havia d’aturar.

A l’editorial li van encarregar la correcció d’un llibre de relats indecents. Aquells contes esgarrifaven més per la quantitat d’errors ortogràfics que per la poca escrupolositat que contenien. Van donar el text a la Magalí, una mica per fer-li la guitza, però també, perquè sabien que només ella podia arreglar aquell despropòsit. Després del primer esglai, la Magalí va agafar els seus cinc bolígrafs i s’hi va posar en ferm. Quan ho va entregar, seguint les seves rutines, va fer la petició de les credencials d’aquell escriptor, però es van negar en rodó. De fet, havien previst que això passaria i van substituir el nom de l’autor per un pseudònim.

Va arribar a les oïdes de l’escriptor de contes indecents que la correctora del seu llibre el volia conèixer. El pobre il·lús va pensar que era per comentar alguns aspectes tècnics del seu llibre. Van quedar en un cafè. La Magalí, com era d’esperar, portava el corresponent exemplar de gramàtica, que va complementar amb una lliçó magistral sobre pronoms febles, pleonasmes i redundàncies. Ell se la va mirar fixament, no entenia res del que li estava explicant, però li deia a tot que sí amb un somriure a la boca. L’escriptor li va proposar d’anar a sopar en una petita pizzeria italiana. Ella odiava les pizzes, les trobava desordenades amb tots aquells ingredients escampats sense cap mena de criteri, però aquella peperoni la va trobar deliciosa. Durant el sopar ell li va parlar de la seva afició per la novel·la americana i la generació beat. Ella li va dir que no suportava aquests escriptors sobrevalorats que no es repassaven ni una línia del que escrivien. Li va suggerir la lectura de Raymond Carver, que al capdavall escrivia uns relats que eren com un petit mecanisme de rellotgeria, tot i que gran part de la feina era mèrit de l’editor que li corregia els textos. Ai! Sense editors ni correctors no hi hauria bons escriptors, va sospirar la Magalí.

L’escriptor va intentar fer-li un petó, ella primer va fer per d’apartar-se, però després es va deixar fer. Oh, i tant que es va deixar fer! Van passar la nit junts. Al matí, ell havia de marxar d’hora, però li va deixar una petita nota a la cuina que ella ompliria amb els seus cinc colors. Van arribar moltes notes més deixades sobre la taula de roure de la cuina. Totes van ser corregides. Ell, des del primer dia, va tenir molt clar que volia passar la resta de la vida amb ella. Ella, que es passaria la resta de la seva vida corregint les notes d’ell. I va pensar que, al capdavall, l’amor era això.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. El relat, com la pepperoni, és deliciós.
    Al capdavall la vida és més enriquidora si algú altre te la pot anar corretgint amb tanta delicadesa.