Romanço del 2 i 3 d’octubre

4.10.2017

L’endemà del dia 1
els catalans ens llevàvem
després d’haver comprovat
com Espanya ens estimava.
El diumenge, certament,
el dia del caixa o faixa,
ens en vam anar a dormir
marcats per la marca Espanya.
A la cara, al cap, al nas
portàvem la marca Espanya,
a les costelles i al pit
portàvem la marca Espanya,
a la panxa i més avall
portàvem la marca Espanya,
als ronyons, cames i cul
portàvem la marca Espanya.
A hòsties tot es resol
i cada hòstia consagrada
és un missatge d’amor
que ens arriba al fons de l’ànima.
La letra con sangre entra
diu una dita encertada,
i a força de sang he entès
que Espanya és la meva mare.
Digue-li mare, madrastra
o sogra desagradable
o forces d’ocupació,
l’important és estimar-la.
Les ferides lluminoses
i el tremolor de les cames
ens han convençut del tot
i han produït el miracle.
Felipem amb en Felip,
el Borbó de Nova Planta,
cap de les forces armades.
Felipem amb el diàleg
envers la nova República
que patrocina el monarca,
i amb el felipant discurs
després de l’estomacada.
No treu castanyes del foc,
sinó que vol més castanya.
Felipem amb el fiscal,
felipem amb la Soraya,
felipem amb El País,
que sempre les canta clares
i que ens ensenya a llegir
en traducció simultània.
El dia del referèndum
(més ben dit, de la patxanga),
àngels exterminadors
(eren àngels de la guarda)
buscant a l’assalt les urnes
(urnes no, trofeus de caça
perquè aprengui l’Albiol,
a fer-se ell la bugada)
van enviar a l’hospital
(això és més pa que formatge)
gent pacífica i pacient
(era turba enrabiada
que esgrimia paperetes
com si empunyessin les armes).
Tot plegat, foc d’encenalls,
no hi ha motiu per queixar-se.
Ho té clar la fiscalia,
i mira que és primmirada,
que no accepta cap denúncia
perquè aquí no pasó nada,
i, si algun delicte hi ha,
això està més clar que l’aigua:
com diu la Constitució,
els catalans som culpables.
Amb les llàgrimes als ulls,
alguns a la funerala,
ens penedim d’haver fet
la guerra bruta i covarda.
Escolta, Espanya, els teus fills,
ovelles esgarriades,
redimides per la força
del dret, de la democràcia
i potser alguna altra força
(no se me n’acut cap altra
perquè avui tot és amor,
un gran amor tumefacte).
Cridarem A por nosotros,
guàrdies i forces armades
que heu deixat completament
Catalunya suturada!
No són unitats de xoc,
són una alegre xaranga
que garanteix el sarau
a cada lloc per on passa.
Són deu mil fills de Rajoy
que es queden entre nosaltres
protegint-nos, defensant-nos
tant de temps com faci falta,
sempre a punt d’entrar en acció
per omplir-nos de besades,
per fer-nos més pessigolles
al cos, al cap, a les natges
com a les coves del sado,
perquè així s’excita Espanya:
donant-nos canya i plaer,
amb aquell amor que mata.