Romanço de l’1 d’octubre

30.09.2017

Quan ja res és innocent
i vivim penjats dels clics,
cada whatsapp és un passa-ho,
cada paraula en val mil,
i es pot dir molt amb tan poc
com la meitat d’un sol twit;
Bueno, molt bé, pues adiós;
1 d’octubre, Piolín.
Mariano, Mariano,
Mariano, sempre trist,
dius que els catalans fem coses
i certament és així.
I tu també, Mariano,
jo et recordo recollint
per Espanya i Barcelona
signatures a desdir
en contra de l’Estatut
sembrant actituds hostils.
Allà, això dona vots,
aquí, ens toca els collins.
Era un estatut legal
amb tot dat i beneït,
fins que el vau destralejar
i ens el vau prostituir.
Diàleg, senyors, diàleg!
Diàleg? I tant que sí!
Diàleg d’ordeno y mando,
de censurar, reprimir,
d’insultar cada vegada
que ens manifestem units,
alegres, ferms i pacífics,
acoblats a un sol desig.
Llavors ens diuen de tot
i es dediquen a mentir.
Ens qualifiquen de nazis,
de franquistes, d’abduïts.
Fins i tot, oh meravella!,
mireu com filen de prim,
que, tot i no ser un estat,
fem cops d’estat gegantins.
Deriva totalitaria,
diuen per aquells confins
on l’estelada és un papu
que voldrien prohibir.
Mariano, ¿no t’adones,
no te n’adones, Felip,
que diumenge Catalunya,
Catalunya farà el cim?
Podeu enviar reforços
a l’engròs, de mil en mil,
que no hi ha prou policies
perquè ens facin emmudir.
Ocupats per totes bandes,
tot té un nom i s’ha de dir:
estem en estat de setge,
literalment envaïts.
Depenem d’un coronel
que ens han imposat a dit
i d’uns quants milers d’okupes
estibats als molls d’aquí.
El rum-rum dels helicòpters
i un desplegament mai vist
emparen i protegeixen
com ho fan els focs amics.
Són el pa de cada dia
l’amenaça, el decomís,
la censura, la denúncia
i un afany de perseguir
desmesurat, insaciable
d’un estat fora de si
que ens qualifica de turba
i potencial polvorí.
Cautivos y desarmados
és el vostre somni humit
i en el somni afuselleu
Puigdemont a Montjuïc.
L’antiga presó Model,
tètric record d’un temps gris,
la voldríeu ara plena
amb tots nosaltres a dins.
I per això ens apliqueu,
per terra, aire i Piolín,
un article molt suat,
que és l’article 26,
jurídicament més clar
que no el 155.
Diu l’article 26
que en un cas de compromís
el Govern té atribucions
per passar-se pels collons
totes les llei dels país.
La marca Espanya és un toro
emprenyat, enfellonit,
com és el toro Montoro,
que actua com un cabdill,
com són els toros fiscals
que envesteixen sense fi,
i aquests toros magistrats
que es pensen que són el Cid.
Portem l’estigma estampat
en el nostre DNI:
només per ser català
ets sospitós perquè sí,
perquè parles diferent,
perquè has nascut enemic,
perquè no vols combregar
amb rodes del seu molí.
Contra els catalans, menyspreu;
contra el clam, intervenir;
contra les urnes i els vots,
fiscals i guàrdies civils.
I tot això mentre callen
i toquen el violí
els demòcrates hispans,
l’esquerra guai i cañí
i molt muda quan convé
i molt sorda d’improvís
i molt cega quan hi ha drets
trepitjats i suprimits.
Tot plegat fa aquella flaire
de ranci, de resclosit,
de pandereta casposa,
de franquisme enyoradís.
L’A por ellos, a por ellos!,
que vam veure i vam sentir,
no és tumulto callejero?
No ho és allà i aquí sí?
Si fem nosa, cap problema,
per això no han de patir:
toquem el dos, passi-ho bé
i tots la mar de tranquils.
Estem tips de pidolar
i de demanar permís
perquè ens donin quatre engrunes,
es quedin ells el pastís
i ens aixequin la camisa
amb el sainet repetit
d’un pal i una pastanaga
que tampoc pensen complir.
I ens volen vendre la moto,
com si ens maméssim el dit,
que el tren del Mediterrani…
ha de passar per Madrid!
Trens, avions, carreteres,
tot això ho volem tenir,
volem les infraestructures,
i les tindrem! Ara sí!
Delicte de sedició?
Senyoria, no és així,
deu voler dir seducció.
Seducció, de seduir,
d’enamorar, de convèncer
a l’hora de decidir
dient sense por que no,
dient sense por que sí.
Som com un vedat de caça,
és així com ens sentim,
com la mamella que raja
sense rebre’n cap profit,
perquè ens tenen a consciència
despullats i desnodrits
els que s’han quedat la caixa,
la nostra caixa, a Madrid.
Fins que s’ha acabat el bròquil
i, cansats, desobeïm
alegres, amb moltes ganes
de fotre el camp, de fugir.
La Catalunya d’avui
no va néixer pas ahir.
té una història de mil anys
de pau, de guerres civils,
de llibertat, d’opressió,
d’un idioma bonic
i d’uns braços ben oberts
disposats sempre a acollir.
Estem tan escarmentats,
que hem aguditzat l’enginy
i a cada nova putada
responem amb mil ardits.
Així que tanquen els webs,
sorgeixen altres camins;
si requisen paperetes,
les repliquem tot seguit.
Utilitzem la impressora
com abans el ciclostil,
per fer cartells i proclames
sobre el dret de decidir.
La revolta DINA4
comença per imprimir
i s’escampa amb l’alegria
d’un clavell i d’un somrís.
Mariano, socialistes,
ciutadans i altres afins:
això no té marxa enrere
(algú ho havia de dir!).
A les urnes, catalans!
Que tremoli l’enemic!
Esmolem la papereta
i fiquem-la ben endins!
Si jo la fico fort per ‘qui
i tu la fiques fort per ‘llà,
segur que tomba, tomba, tomba
i ens podrem alliberar.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Maravellós, no tinc adjectius, pell de gallina. Avui, per fi, arribem a Itaca. Visca la Republica Catalana, visca la terra i visca la mare que ens va parir.