Rita, la filipina

23.02.2015

“Qui no els conega que els compre”, sol dir l’escriptor Toni Cucarella referint-se a aquesta mena de gent. Els qui mai no els hem comprat, perquè ja els coneixem (i molt més que no ens agradaria, val a dir!), només podem saludar, embadocats d’admiració, les paraules de la nostra batllessa Na Rita Barberà: és possible una mostra més gran de coherència en la defensa d’allò que ella i els seus amics (en especial el Molt Honorable i Innocent Francisco Camps) anomenen les nostres “señas de identidad”? Això, justament això, discursos d’aquesta profunditat i bellesa formal són la millor mostra de la nostra cultura autòctona, tan diferent de la dels nostres veïns del Nord, tan insidiosos, sediciosos i imperialistes!

Francisco Camps i Rita Barberà

Francisco Camps i Rita Barberà

Dic coherència perquè tant des de l’Ajuntament com des de la Generalitat aqueixa defensa aferrissada de “lo nostre” no ha conegut mai treva ni límit pressupostari. O és que s’han estalviat mai diners per a entitats tan valencianes com la Real Academia de Cultura Valenciana, encara que s’haguessen de traure de la línia en valencià, que al capdavall cal mantenir a ratlla, no fos cas que algun d’aquells xiquets en ella educats els pegue per parlar la nostra llengua tota l’estona i no passar-se mai al castellà i entendre’s amb algun catalanòfon d’un altre territori?

Aqueixa defensa institucional de la nostra identitat no té com a objectiu, però, com creia el malpensat de Cucarella, una galleguització de la nostra llengua i societat, sinó quelcom de molt més subtil i transcendent: la filipinització. O no és Na Rita la millor mostra que els valencians, d’ací a unes generacions, podem acabar sent el que són els filipins pel que fa al castellà? Qualsevol que pare l’orella per València capital i els seus voltants podrà constatar una revifalla onomàstica catalana, a base de Laies, Paus, Jaumes, Mireies i Llunes, però si continua escoltant s’adonarà de seguida que ben sovint aquestes criatures, amb els seus progenitors, parlen en castellà, encara que els duguen a la línia en valència (aquella prima línia vermella que ens separa de l’imperialisme separatista del Nord i que convé anar fent més ampla i més roja, en números rojos, vull dir). No debades, cada colp hi ha més gent amb cognoms tan nostrats com Barberà, Fabra, Fuster, Sanchis o Valor els pares dels quals no s’han molestat a posar-los un exòtic nom català ni a parlar-los mai en cap altra llengua que el castellà (perquè aprenguen anglès ja estan els col·legis bilingües i, en un futur, la meravellosa educació multilingüe que van somniar els nostre visionaris consellers!).

I si el món faller s’ha sentit ofès (així, en bloc), que no s’escaroten tant, perquè només cal fer una ullada al nivell lingüístic dels cartells de la immensa majoria de falles del cap i casal per a adonar-se que, no per casualitat, el país que té per capital Manila i la nostra festa per antonomàsia comencen per la mateixa lletra, la mateixa que, en anglès, significa un suspens, un fracàs d’aquells que, ai las, senyor Joan, no s’improvisen!

En conclusió, que si algun però es pot posar al discurs tan brillant i honrat de la nostra alcaldessa vitalícia és només que no haja afegit “humit” o fins i tot “bascós” als adjectius que acompanyaven el “caloret”, ja que aquell caliu de què ella parlava (o vés a saber si el notava endins!), a banda de primaveral i faller és també, i sobretot, filipí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. I l’endemà ens va sacsejar un terratrèmol. Segur que van ser milions de parlants de bon valencià regirant-se a les tombes així que se’n van assabentar…

  2. Deia un marxista americà que ell no pertanyeria a una associació on l’admeteren. Una organització prestigiosa de fa anys -recordeu la plastilina?- on es fa propaganda del gran invent espanyol el café amb llet de botella, on s’inventen llengües orientals en uns terres a cavall del meridià zero (xe, sí, el que també travessa les Kanarischen Inseln segons digué un senyor industrial), on per tal d’estalviar (?) es contracta un avió que -cap broma ara- cau a terra i moren els funcionaris, on es deixa la solució d’alguns problemes en mans d’una Mare de Déu i es condecora una altra, on tenen lladres a casa durant dècades i no se’n assabenten, on alguns parlen llengües cooficials en la intimitat sembla que admeten a tothom. Ara farem escarafalls perquè una senyora (Hakuna matata!) ha fet un trencadís amb l’idioma que diu defensar? També diu que defén l’horta i a poc a poc està desfent-la.
    En alguna cosa excel·leixen perquè tanta gent se’ls crega però jo no la conec.

    A mi em sap greu pel Xavi que ha hagut de penjar la perruca.