Risc i coratge d’Alain Finkielkraut

14.12.2018

Le Monde titula “Alain Finkielkraut juga amb foc i corre el risc de cremar-se” (23/10/2013) i en una entrevista a Libération, el titular recull una resposta del filòsof: “Tractant-me de reaccionari se’m retira el dret de pensar a contracorrent” (15/11/2013). Finkielkraut va publicar L’identité Malheureuse (La identidad desdichada, Alianza Ed.) el 2013 i des d’aleshores, a França, s’ha sentit a dir de tot.

Alain Finkielkraut.

El cas és que a Alain Finkielkraut li va el risc, perquè cal tenir coratge per a publicar avui un assaig que reflexiona sobre els valors republicans, la democràcia, l’educació, la cultura i la identitat i fer-ho, no a través del debat social, polític o econòmic, sinó centrant-se en la confrontació entre els francesos de soca-rel (terme ja proscrit, assegura l’autor) i els immigrants que han vingut de fora. Finkielkraut parla dels bobos, burgesos bohemis practicants del políticament correcte, que s’omplen la boca parlant de mestissatge, però viuen la diversitat de forma sui generis, porten els seus fills a escoles d’elit i viuen en barris i residències exclusives:

Tan incongruents com aguts, es protegeixen d’allò mateix que diuen desitjar. Advoquen per l’abolició de les fronteres mentre, amb cura, erigeixen les seves. Celebren la diversitat i fugen de la promiscuïtat. Fan l’elogi del mestissatge, però això no els compromet a res més que a la regularització de la seva “mainadera” o a la de la seva dona de fer feines. L’Altre, l’Altre, repeteixen constantment aquesta paraula clau, però és en la comoditat del privat que cultiven l’exotisme. Són cínics? No, s’enganyen a si mateixos. Creuen en el que diuen. A l’experiència que viuen hi substitueixen una narrativa edificant i són els primers a enganyar-se en aquest joc de mans.

L’assaig de Finkielkraut és incòmode perquè ens posa el mirall a la cara i expressa idees i pensaments que molts es diuen en silenci però que no gosarien compartir en públic ni, en molts casos, en privat: no som nosaltres mateixos l’altre de l’Altre? I aquest altre no té també el dret a ser i perseverar en el seu ésser? La renúncia a la gran ambició de la Il·lustració, que era donar-li al món sencer el nostre rostre, no hauria de conduir a la supressió d’aquest rostre.

Antigament, ve a dir Finkielkraut, què qui venia de fora s’havia d’adaptar a la terra d’adopció. Ara sembla ser que és el de casa qui s’ha de condicionar a les maneres de l’estranger. Si tots som igual de francesos, es pot seguir parlant, per exemple, de la tradició literària francesa, escrita en francès, durant els segles passats, a França? Té algun sentit llegar-la a les generacions posteriors, que potser no sabran què fer-ne? Tenim el dret d’imposar-la als plans d’estudis com a contingut prioritari? O tant li fa si parlem de rap o de Molière, ja que tot s’iguala en una democràcia a l’engròs on més que de cultura general caldria parlar de cultura generalitzada? En aquest punt, sobretot, L’identité malheureuse enllaça amb el clàssic de l’autor dels anys vuitanta contra el relativisme, La défaite de la pensée (La derrota del pensamiento, Ed. Anagrama).

A Finkielkraut cal donar-li el crèdit, i el reconeixement, de la llibertat amb la que escriu, al fet de saber-se fill de la immigració. En una entrevista a Spiegel Online explica que, com a acte d’autoafirmació, avui els musulmans a França els agrada cridar: som tant francesos com vosaltres. Però “els meus pares – continua – no l’haurien dit mai una cosa així. Jo tampoc no diria mai que sóc tan francès com ho va ser Charles de Gaulle”. Dir això, avui, des de la moderació política, té valor, hi estiguem o no hi estiguem d’acord.

Finkielkraut creu que el problema de la convivència a França i a Europa no és només atacable per la via sociològica, sinó que té a veure amb el reconeixement i el respecte entre les diferents ètnies i civilitzacions. Com Samuel Huntington abans que ell, l’autor creu que estem davant d’una guerra de civilitzacions i defensa l’existència de fronteres, apel·la a Hobbes i a la necessitat de reconeixement i de respecte. Així, afirma, els immigrants que viuen als suburbis de les grans ciutats franceses, com París, el que volen és sentir-se respectats, ni més ni menys, però de tal manera que ningú no els pugui dir com han de viure. No hi ha res que estigui per sobre de cada comunitat i, d’aquesta manera, el multiculturalisme, sempre segons l’autor, desemboca en l’anarquia: vivim en un comunitarisme en sèrie. Per això, ell creu que el problema no es pot reduir al passat colonial, a la pobresa i a la lluita de classes. Aquest, assegura polèmicament, és el recurs que empra el mètode de les ciències socials, i amb el qual es conforma:

Avui, hem de parlar de la diversitat amb entusiasme. Es tracta de glorificar-la constantment i de no veure-la mai en acció. Al mateix temps que se n’afirma la importància, se li nega qualsevol incidència. Les ciències socials que la defensen amb passió també en defensen apassionadament l’accés. La diversitat, repeteixen, no és un problema, és una ganga. Els problemes, quan sorgeixen, provenen del seu rebuig. Dit d’una altra manera, l’època exigeix el respecte a les cultures estrangeres, però alhora queda formalment prohibit fer una lectura etnològica d’afectes com, per exemple, el sentiment d’humiliació. Els “dominats” tenen tots els motius per sentir-se humiliats i expressar la seva ira, encara que a cops això pugui prendre formes lamentables. Cal pensar que el passat colonial i les desigualtats econòmiques presents són la font de conductes desviades o violentes. Glòria, doncs, a les diferències, però maleïts siguin aquells que se les prenen seriosament. Visca la diversitat cultural, però vergonya a la visió del món que avisi d’anar-hi en compte! La lloança és obligatòria, la percepció indigne. Perquè no, no es pot permetre que el coneixement dels altres comprometi de cap manera la idealització romàntica de l’alteritat. La realitat està censurada perquè la vitrina resti immaculada. Tots aquells que s’atreveixen a violar la sacrosanta regla metodològica del tractament social de les qüestions etnoreligioses cauen en desgràcia i veuen els seus noms inscrits en la llista negra del políticament correcte…  

Entre la guerra de civilitzacions, la defensa de fronteres, el menyspreu del tractament social i la promoció de l’enfoc etnològic per a trobar solucions al problema de la convivència entre els diferents, Finkielkraut es crema, tal com diu el titular de Le Monde, es fa mal, i a cops sembla que vertaderament li estigui fent el llit al Front Nacional. Per això es troba a faltar en aquest text uns grams més d’argument polític i el tractament de conceptes com el de ciutadania, que enlloc de mirar cap al passat, com fa l’etnologia, té els peus posats en el present i la vista cap al futur.

Això, però, no invalida que mentrestant hagi dit algunes veritats incòmodes i hagi fet pujar els colors a més d’un en el seu fur intern. Amb tot, que Finkielkraut es cremi no significa que vagi completament errat. L’autor diu el que pensa i no deu res a ningú, el lector ho agraeix. S’exercita, seguint Charles Péguy, en l’honestedat intel·lectual: “cal dir sempre allò que veiem. Sobretot, cal sempre, i això és el més difícil, veure allò que veiem”. En línies generals, el retrat que fa Finkielkraut de la França d’avui – traslladable segurament a part dels centres i suburbis urbans europeus – és plausible, i trenca alguns dels tabús que la mentalitat benpensant arrossega de fa temps. Això demana coratge i, almenys per part meva, li val un reconeixement.

Discutir amb persones que tergiversen i menteixen deliberadament sobre la realitat – o que fan seguidisme dels que així actuen – és una tasca tan feixuga com innecessària, a no ser que per raons professionals un s’hi vegi obligat. Aquest, però, està lluny de ser el cas d’Alain Finkielkraut. Tractar-lo, a ell i als que veuen les coses des del seu punt de vista, de llunàtics no duu enlloc, només a amagar un cop més el cap sota l’ala i a continuar amb els mateixos clixés de sempre, els que ell denuncia, encara que molts dels seus crítics ja no se’ls creguin. Amoïnats pel què diran, empaitant dimonis i renunciant a prendre riscos a l’hora d’expressar el més polèmic del nostre pensament per a trobar solucions conjuntes, anem entregant el món als vertaders piròmans.