Retrobar l’ànima

18.02.2013

Dimecres passat Narcís Comadira va presentar a la LLibreria La Central el dietari d’Esteve Miralles, Retrobar l’ànima (Empúries), premi Marian Vayreda. Agraïm a Comadira que ens hagi permès recollir a Núvol el text de la seva presentació.

 

Esteve Miralles

 

Una vegada vaig dir, ja no recordo quan, que la presentació de llibres era un gènere literari. I que així com hi ha sardanes amb un “obligat de tenora”, el gènere de la presentació porta sempre un “obligat d’elogi”.

Però això d’avui, encara que sigui una presentació, no ho és ben bé, perquè l’Esteve Miralles, l’autor del llibre que ens reuneix aquí, ha volgut que fos un diàleg, un intercanvi entre amics, i, per tant, no em sento portat a fer cap elogi del llibre per obligació. Per tant, tot el que diré surt directament del meu cor i del meu cap, tot el que diré és veritat.

Vagi això per endavant perquè he de dir, vull dir, que ens trobem davant d’un llibre del tot excepcional. Un llibre crític, valent, atrevit, sincer, molt ben escrit. Un llibre, per tant, molt rar en aquests nostres topants literaris plens d’escriptura tova, autocomplaent, sentimentaloide, exhibicionista, sense una forma crítica i pèssimament fets.

L’autor escriu un dietari per retrobar la seva ànima perduda. Se sent buit, des-animat, i vol omplir-se altra vegada i tornar-se a animar. Un projecte atrevit, és clar, sobretot en un món que només busca la dispersió i el moviment continu per tal d’evitar aquesta concentració que, en definitiva, és l’ànima. La concentració de les facultats intel·lectuals i de les afectives en un nucli del qual dimanen totes les nostres virtuts i en el qual es mira de tenir a ratlla tots els nostres defectes.

La forma dietarística és valenta, molt més del que hauria estat un assaig, perquè el jo s’implica ostensiblement en l’escriptura i s’hi mostra en les seves percepcions, ens els seus desigs, en els seus dubtes, en les seves reflexions. L’autor no té por de fer-nos sentir els batecs del seu viure, d’allò que pensa, d’allò que sent, d’allò que voldria viure, d’allò que voldria sentir. I, en aquest cas, tampoc no s’està de mostrar-nos el seu des-ànim.

Però no oblidem que estem parlant d’un llibre ben fet, de literatura en tot el sentit de la paraula, per tant, estem parlant de forma. I, per això, aquesta sotsobra interna, aquest desvelament del jo, aquest desfici per tornar al nucli, se’ns mostren sàviament modulats. Sempre púdics. Sempre continguts, mai deixats anar. Formalitzats amb talent i habilitat, però també amb allò que algú ha gosat dir-ne inspiració. I és que hi ha un alè poètic al fons del fons d’aquesta prosa autotèxtil que et va embolicant i t’acaba agafant en la seva xarxa.

Un intel·ligència analítica com la d’Esteve Miralles, potser excessivament analítica o potser fins i tot psicoanalítica, excessivament psicoanalítica per poder ser feliç del tot, sap treure suc intel·lectual de les seves circumstàncies, dels seus viatges, del seu dia a dia, dels seus sentiments, de les seves lectures. Aquí voldria esmentar només com a exemple la lectura que fa de Simone Weil. Però també les esplèndides lectures que fa de les obres d’art plàstic, com ara la de la Madonna del Parto, de Piero della Francesca, o, mal m’està el dir-ho, de la meva exposició antològica que ell va veure al Museu de Montserrat. Unes pàgines sagaces que mai no li podré agrair prou.

La seva saviesa visual no està pas allunyada de la seva claredat expositiva. Sap mirar la pintura i sap mirar la vida. I sap llegir els llibres. I sap organitzar l’escriptura. Perquè sap que una operació d’aquest mena, l’organització de l’escriptura és una cosa essencial. Diu: “busco l’ànima, i l’ànima és llenguatge verbal, i l’ànima és autobiografia. I, per tant, potser no és cap barbaritat aquest intent privat de pensar una ànima hermenèutica, feta per entendre, per entendre’ns.”

Encara que el dietari vagi sortint, sembla, fluidament, sense esforç, sense rellegir res del que ha escrit, aquest control de la forma, instal·lat al seu cap, fa que el discurs no vagaregi mai, no sigui mai repetitiu. Avança cap al seu objectiu, amb una certa implacabilitat.

 

Esteve Miralles

Amic dels seus amics, les pàgines que dedica al seu amic desaparegut David Vilaseca em semblen antològiques. Cap al final del trajecte del dietari, després d’algunes pàgines potser una mica eixutes, que podrien fer-nos creure que l’autor està perdut en una mena de laberint teòric, sembla com si l’ànima del seu amic se li acostés per socórrer-lo en el seu viatge. Com un Virgili que l’acosta a la porta no del Paradís, sinó de l’ànima.  Quan l’autor parla de l’amic desaparegut i s’atreveix a dir-se que ell havia estat el seu best man, el seu millor amic, que l’estimava en la distància, ens fa sentir un notable alleujament, sentim que ha retrobat l’ànima perduda que buscava. Confessar-nos l’amor que ens tenim els uns als altres, ens costa. Cal una ànima generosa, decidida i sincera, per fer-ho.

El viatge ha estat llarg i difícil. I la seva crònica, escrita per a si mateix, abans que per a ningú més, ens és oberta a tots. Podem entrar-hi. I no hauríem de fer-ho d’una manera frívola, com es llegeixen moltes vegades els dietaris, amb una dosi notable de xafarderia. Aquest, és massa important, l’autor s’hi juga la vida i a nosaltres ens reconforta al llarg del nostre viatge. Perquè tots tenim l’ànima una mica perduda, a tots ens cal retrobar-la i tenir-ne cura. I en això, aquest llibre extraordinari ens ajuda notòriament.

Jo crec que li hem de donar les gràcies, a l’Esteve Miralles, pel seu coratge i per la seva generositat. Gràcies, doncs.