Retorn a la maternitat

7.09.2014

El Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya, juntament amb la Institució de les Lletres Catalanes (ILC)  i amb la col·laboració de l’Institut Català de les Dones , impulsa #DeCapçalera. L’objectiu d’aquest projecte és fer palès el vincle entre els escriptors i les biblioteques públiques del país. Pep Coll ens parla de la  Biblioteca Pública de Lleida, que es troba a l’edifici de l’antiga Maternitat.

El tenia vist de la sala lectura de la biblioteca, llegint repapat en alguna butaca de les peixeres de vidre de la primera planta, amb vistes panoràmiques damunt dels patis centrals. El senyor Ramon era un home llargarut i carregat d’espatlles que devia ratllarla setantena. Novam entaular conversa fins la tarda que vam coincidir tots dos sols en un dels patis, mirant una exposició fotogràfica de les valls pirinenques. En veure l’interès amb què observava la imatge en blanc i negre d’un poblet avui abandonat de la vall de Castellbò, vaig gosar preguntar-li si coneixiala zona. L’home va exclamar:

– Massa que el conec a fe de Déu! Mes de seixanta anys que hi vaig viure.

– Que vau néixer en aquest poble, potser?

Ho va negar amb contundència, com si l’hagués insultat:

-No! Vaig néixer aquí, jo!

Amb els seus gestos donava a entendre que aquest “aquí” no era pas un punt de la fotografia, sinó l’indret real on tots dos ens trobàvem. Vaig pensar que em prenia el pèl:

-Aquí, a la Biblioteca?

La història que tot seguit em va contar em va treure del cap la suposició que es tractés d’un sonat, un d’aquests que acostumen a buscar refugi per les biblioteques públiques. Vaig saber llavors que l’edifici actual de la biblioteca havia estat l’antiga Maternitat de Lleida, institució benèfica finançada per la Diputació i regida per les monges.

El matí del dia 3 de març de l’any 1942, van trobar a la porta de l’hospici un nadó embolicat amb una manta. Van recollir-lo com havien fet altres vegades i veient que no devia fer gaires hores que havia nascut, van apuntar-lo oficialment al registre amb aquesta data i lloc de naixement. El vell que tenia al davant va passar els seus primers anys en aquest hospici. Quan el nen tenia set anys, van emportar-se’l una família de pagesos d’un poblet de vora la Seu.

Es tractava en principi d’una adopció provisional, en una casa més aviat pobra, que ja tenien altres criatures. A canvi de mantenir l’orfenet, la Diputació pagava una petita quantitat de diners, que ben bé els aniria per tirar la casa endavant. Allò que diuen, allí on mengen set, també hi poder menjar vuit. Al cap d’un parell d’anys, veient que el nen era treballador i que els fills de la casa li havien agafat afecte, van adoptar-lo definitivament.

Amb els anys la família va tancar casa, va abandonar el poble i es van traslladar en un ciutat industrial del Vallès, on l’home s’havia casat i havia tingut dos fills. L’any 2007 la família de la seua filla havia trobat una feina a Lleida i com que el vell havia enviudat i vivia amb ells, a l’últim havia fet cap a la ciutat dels seus orígens. En guardava molt bon record de l’hospici i de les monges, aquelles mares amb faldilles llargues i ales blanques al cap, potser una mica fredes de tracte i molt estrictes en l’ordre i la disciplina, però que el feien anar net i ben alimentat. Sobretot, comparat amb la brutícia, el fred i la gana que va trobar al poble. Vaig preguntar-li si la família d’adopció li feien passar gana:

-De llet bé ens donaven prou -va aclarir- Tenien mitja dotzena de vaques. Però jo estava acostumat a llet de pols de l’hospici i la llet de vaca és més forta. Em feia mal de panxa.

Els primers anys de la tornada a Lleida, el senyor Ramon no es veia amb cor d’entrar al seu antic paradís, li feia respecte. Ell no havia estat mai home de llibres. De fet, a casa seua només hi guardava els llibres que li havien donat a la caixa de pensions, anys enrere, en aquella època de vaques grasses quan la caixa per Sant Jordi et regalava un llibre. Es quedava assegut vora la porta, en un banc de la Rambla d’Aragó i contemplava la façana de l’edifici amb aquell angelets despullats i grassonets, que juguen amb flors sota la teulada. Fins que un bon dia un amic seu de la petanca, que anava cada matí a la biblioteca a llegir de franc els diaris, va animar-lo a entrar. En passar la porta el primer dia, es va trobar dins d’una casa estranya, sense dormitoris ni sales d’estudi, ni monges voleiant pels passadissos. Allò no tenia res a veure amb la casa dels seus records. Va quedar tan desconcertat que no es va moure de la primera planta.

El segon dia es va atrevir a pujar a la segona planta on va poder identificar les finestres del dormitori de l´hospici i va localitzar un lavabo per anar a fer un riu. El tercer matí es va treure el carnet de lector, i de llavors i d’ençà hi passava bona part del dia.

-Ara hi vinc a llegir –va voler deixar clar.

-Ja m´ho imagino que no veniu per la llet.

L’home va somriure la meua gracieta una mica per compromís. Després va dir:

-Pro segons com t´ho mires, això dels llibres també és un aliment. No ho robes?

Li vaig donar la raó:

– Sort en tenim, senyor Ramon, d’aquest aliment de l’ànima!

Vam xerrar encara una estona de les seues lectures preferides, fins que pels altaveus van anunciar als lectors que, passat un quart d’hora, tancarien les ales. Ens vam dir a reveure sense gaires escarafalls, com dos vells companys d’hospici, amb la seguretat que l’endemà o qualsevol dia ens tornaríem a trobar a la Maternitat. Una llarga cua d’orfanets feien cua al taulell de recepció davant d’un monja vestida de seglar. Tots ells, homes i dones, joves i criatures de totes les edats i països del món, carregats de llibres i cintes de vídeo que havien triat de les prestatgeries i se n’emportaven per cruspir-se a casa. Vaig suposar que la màquina del préstec, l’única maquina del país expenedora de productes que funciona sense monedes, es devia haver avariat. I em vaig posar a la cua amb el volum del Paradís perdut de Milton. Content i satisfet com si me n’emportés de franc un bric de llet de dos litres.