El catanyol i el ‘Racó Català’

Volia enviar aquesta resposta directament a Racó Català, però he vist que només t’hi pots donar d’alta com a usuari si t’hi convida un usuari actiu; i, com que els comentaris solen ser anònims, no puc dir que en conegui cap. Per això he decidit recórrer a l’altaveu de Núvol.

Com a part interessada en algunes coses que es comenten a propòsit de la meva traducció de A Confederacy of Dunces, de John Kennedy Toole, he volgut situar la qüestió dintre d’un context menys abrandat i una mica més ampli.

Definició de catanyol

De la ressenya de El catanyol es cura d’en Pau Vidal al suplement “Quadern” de El País del 24-I-2013: “El catanyol és el català oral o escrit que, a causa de la presència excessiva de castellanismes, provoca un efecte o bé de certa comicitat, o bé, cosa més greu, d’incapacitat del parlant d’expressar-se correctament”, explica Vidal a la introducció de Catanyol.es. “Les interferències més evidents són les de vocabulari, però són molt menys greus que les sintàctiques o les morfològiques”, creu el filòleg. “També n’hi ha de fonètiques i de melòdiques.”

Detecció d’interferències del castellà en els comentaris del fil (per ordre d’aparició)

De l’usuari Tywyll: “Els mateixos que fan dues versions de la mateixa notícia, una «adaptada» per a cada comunitat autònoma” → “…una d’adaptada…” (hi falta el partitiu de, ben idiomàtic del català);

De l’usuari ermmm: “Clar que no els entens” → “és clar” o bé “esclar”, que és la realització fonètica pròpia del català central [GCC de Solà et al, p. 476]); “un català allunyat del què es parla al carrer” → “del que es parla” (vocal neutra en català oriental i balear, e tancada en català occidental i valencià)

De l’usuari Lestatt: “Porto anys dient el mateix: Hi ha un sector dins de can TV3, Diec i altres mitjans d’informació catalans que volen fer de la llengua castellana, i sense que ens adonem compte, formi  part de la cultura catalana” → “Fa anys que dic el mateix […] ens en adonem” (“portar + X temps + verb no finit” és considerat castellanisme per Ruaix, p.ex. [GCC, p. 2889], no està recollit al DIEC2 i a l’ésAdir de TV3 i Catalunya Ràdio es recomana que no s’utilitzi en registres formals; pel que fa a “el mateix”, amb el amb valor neutre, v. el GCC, el treball molt anterior de Solà “L’abstracció i la intensitat”, o el recent article de l’Ignasi Moreta “Lo de l’article neutre”, p.ex.); i (a)donar-se compte és un calc del castellà darse cuenta, que en català correspon a adonar-se (sovint amb el pronom en com a referent, com és aquí el cas); “se’t cauen els collons al terra” → “et cauen els collons a terra” (clar exemple d’interferència no detectada per l’usuari: en català, l’ús idiomàtic és caure, no caure’s [cast. caerse], i “a terra”, “no al terra” [cast. al suelo]).

No cal que continuï; només he volgut exemplificar que fins i tot persones amb un clar desig de mantenir una puresa a ultrança de la llengua incorren inadvertidament i repetidament en interferències del castellà. I insisteixo, com es diu al fragment sobre el “catanyol” que he inclòs al començament, que les interferències greus no són les lèxiques sinó les morfosintàctiques, perquè són més subtils i fan trontollar l’esquelet de la llengua. És com si empeltéssim un arç blanc amb tanys de prunera: al final, l’arbret acabarà sent una prunera. Les interferències lèxiques, en canvi, són com boles de Nadal en una alzina: amb moltes boles de Nadal, de lluny potser farà pensar una mica en un avet, però no deixarà mai de ser una alzina.

Sobre la meva traducció de A Confederacy of Dunces

Crec que qualsevol persona que vulgui opinar amb fonament sobre la meva traducció hauria de llegir-se-la tota, al costat de la traducció de la Maria Antònia Oliver i de l’original. D’altra banda, és cosa acceptada entre els professionals de la llengua que convé retraduir de tant en tant els clàssics, tant els antics com els contemporanis, perquè la llengua és una cosa viva i per tant canvia amb el pas del temps.

La meva traducció, crec, no té res de catanyol, perquè he evitat tota mena de calc morfosintàctic del castellà. L’etiqueta de “català light” s’acosta més a la meva intenció; tot i així, no he pretès acostar-me a cap escola ni cap moviment ideològico-lingüístic, sinó tan sols utilitzar un model de llengua amb uns estàndards i subestàndards propis d’un català central idiomàtic i actual, però amb certs trets que l’aproximin al català que es parlava a l’època en què en Kennedy Toole situa i va escriure la seva novel·la (l’any 1963). Pel que fa a la varietat de català que faig servir, em sento tan legitimitat com un novel·lista a escriure utilitzant la meva varietat, perquè les altres senzillament no les domino.

Aquest últim aspecte em portaria a parlar de sobre si hi ha d’haver un sol estàndard normatiu, de base composicional com fins ara, o si seria lícit que n’hi hagués “tres en un” (un producte que acostuma a fer que els panys s’obrin més bé i les portes no grinyolin tant, si se’m permet la broma); però això forma part d’una qüestió més general a què convindria trobar consens entre tots fugint de prejudicis i partint dels fets reals.

Sobre la qüestió més general

En aquest fil del fòrum detecto una visceralitat en alguns dels usuaris, que senten una indignació que jo comparteixo en molts aspectes. És un fet que l’ús del català als mitjans de comunicació no és l’ideal, i segurament s’hauria de filar més prim en la contractació dels “professionals” de la llengua que hi treballen, sobretot en el sentit que molts locutors no posseeixen prou competència lingüística; però no crec que sigui per mala fe, sinó perquè la realitat de la interferència del castellà desborda qualsevol bona intenció. Aquesta interferència, per reacció, condueix d’altra banda al purisme a ultrança, que de retruc comporta una autocensura amb un allunyament visceral del castellà (v. el que es diu de pròxim, inclús o el famós barco, p.ex., al DECat d’en Coromines); i, cosa més greu al meu entendre pels seus efectes, a una censura excessiva dels docents de la llengua, que per culpa de la poca flexibilitat de la normativa es veuen obligats a reprimir molts usos col·loquials idiomàtics per tal de cenyir-se al temari de les assignatures, sense tenir en compte registres i subregistres tant escrits com orals.

Comiat

Una salutació molt cordial a tots, tant als qui pensen d’una manera com d’una altra, perquè en el fons tot anem a dalt del mateix barco!