El catanyol i el ‘Racó Català’

27.06.2015

Volia enviar aquesta resposta directament a Racó Català, però he vist que només t’hi pots donar d’alta com a usuari si t’hi convida un usuari actiu; i, com que els comentaris solen ser anònims, no puc dir que en conegui cap. Per això he decidit recórrer a l’altaveu de Núvol.

John Kennedy Toole

John Kennedy Toole

Com a part interessada en algunes coses que es comenten a propòsit de la meva traducció de A Confederacy of Dunces, de John Kennedy Toole, he volgut situar la qüestió dintre d’un context menys abrandat i una mica més ampli.

Definició de catanyol

De la ressenya de El catanyol es cura d’en Pau Vidal al suplement “Quadern” de El País del 24-I-2013: “El catanyol és el català oral o escrit que, a causa de la presència excessiva de castellanismes, provoca un efecte o bé de certa comicitat, o bé, cosa més greu, d’incapacitat del parlant d’expressar-se correctament”, explica Vidal a la introducció de Catanyol.es. “Les interferències més evidents són les de vocabulari, però són molt menys greus que les sintàctiques o les morfològiques”, creu el filòleg. “També n’hi ha de fonètiques i de melòdiques.”

Detecció d’interferències del castellà en els comentaris del fil (per ordre d’aparició)

De l’usuari Tywyll: “Els mateixos que fan dues versions de la mateixa notícia, una «adaptada» per a cada comunitat autònoma” → “…una d’adaptada…” (hi falta el partitiu de, ben idiomàtic del català);

De l’usuari ermmm: “Clar que no els entens” → “és clar” o bé “esclar”, que és la realització fonètica pròpia del català central [GCC de Solà et al, p. 476]); “un català allunyat del què es parla al carrer” → “del que es parla” (vocal neutra en català oriental i balear, e tancada en català occidental i valencià)

De l’usuari Lestatt: “Porto anys dient el mateix: Hi ha un sector dins de can TV3, Diec i altres mitjans d’informació catalans que volen fer de la llengua castellana, i sense que ens adonem compte, formi  part de la cultura catalana” → “Fa anys que dic el mateix […] ens en adonem” (“portar + X temps + verb no finit” és considerat castellanisme per Ruaix, p.ex. [GCC, p. 2889], no està recollit al DIEC2 i a l’ésAdir de TV3 i Catalunya Ràdio es recomana que no s’utilitzi en registres formals; pel que fa a “el mateix”, amb el amb valor neutre, v. el GCC, el treball molt anterior de Solà “L’abstracció i la intensitat”, o el recent article de l’Ignasi Moreta “Lo de l’article neutre”, p.ex.); i (a)donar-se compte és un calc del castellà darse cuenta, que en català correspon a adonar-se (sovint amb el pronom en com a referent, com és aquí el cas); “se’t cauen els collons al terra” → “et cauen els collons a terra” (clar exemple d’interferència no detectada per l’usuari: en català, l’ús idiomàtic és caure, no caure’s [cast. caerse], i “a terra”, “no al terra” [cast. al suelo]).

No cal que continuï; només he volgut exemplificar que fins i tot persones amb un clar desig de mantenir una puresa a ultrança de la llengua incorren inadvertidament i repetidament en interferències del castellà. I insisteixo, com es diu al fragment sobre el “catanyol” que he inclòs al començament, que les interferències greus no són les lèxiques sinó les morfosintàctiques, perquè són més subtils i fan trontollar l’esquelet de la llengua. És com si empeltéssim un arç blanc amb tanys de prunera: al final, l’arbret acabarà sent una prunera. Les interferències lèxiques, en canvi, són com boles de Nadal en una alzina: amb moltes boles de Nadal, de lluny potser farà pensar una mica en un avet, però no deixarà mai de ser una alzina.

Sobre la meva traducció de A Confederacy of Dunces

Crec que qualsevol persona que vulgui opinar amb fonament sobre la meva traducció hauria de llegir-se-la tota, al costat de la traducció de la Maria Antònia Oliver i de l’original. D’altra banda, és cosa acceptada entre els professionals de la llengua que convé retraduir de tant en tant els clàssics, tant els antics com els contemporanis, perquè la llengua és una cosa viva i per tant canvia amb el pas del temps.

La meva traducció, crec, no té res de catanyol, perquè he evitat tota mena de calc morfosintàctic del castellà. L’etiqueta de “català light” s’acosta més a la meva intenció; tot i així, no he pretès acostar-me a cap escola ni cap moviment ideològico-lingüístic, sinó tan sols utilitzar un model de llengua amb uns estàndards i subestàndards propis d’un català central idiomàtic i actual, però amb certs trets que l’aproximin al català que es parlava a l’època en què en Kennedy Toole situa i va escriure la seva novel·la (l’any 1963). Pel que fa a la varietat de català que faig servir, em sento tan legitimitat com un novel·lista a escriure utilitzant la meva varietat, perquè les altres senzillament no les domino.

Aquest últim aspecte em portaria a parlar de sobre si hi ha d’haver un sol estàndard normatiu, de base composicional com fins ara, o si seria lícit que n’hi hagués “tres en un” (un producte que acostuma a fer que els panys s’obrin més bé i les portes no grinyolin tant, si se’m permet la broma); però això forma part d’una qüestió més general a què convindria trobar consens entre tots fugint de prejudicis i partint dels fets reals.

Sobre la qüestió més general

En aquest fil del fòrum detecto una visceralitat en alguns dels usuaris, que senten una indignació que jo comparteixo en molts aspectes. És un fet que l’ús del català als mitjans de comunicació no és l’ideal, i segurament s’hauria de filar més prim en la contractació dels “professionals” de la llengua que hi treballen, sobretot en el sentit que molts locutors no posseeixen prou competència lingüística; però no crec que sigui per mala fe, sinó perquè la realitat de la interferència del castellà desborda qualsevol bona intenció. Aquesta interferència, per reacció, condueix d’altra banda al purisme a ultrança, que de retruc comporta una autocensura amb un allunyament visceral del castellà (v. el que es diu de pròxim, inclús o el famós barco, p.ex., al DECat d’en Coromines); i, cosa més greu al meu entendre pels seus efectes, a una censura excessiva dels docents de la llengua, que per culpa de la poca flexibilitat de la normativa es veuen obligats a reprimir molts usos col·loquials idiomàtics per tal de cenyir-se al temari de les assignatures, sense tenir en compte registres i subregistres tant escrits com orals.

Comiat

Una salutació molt cordial a tots, tant als qui pensen d’una manera com d’una altra, perquè en el fons tot anem a dalt del mateix barco!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

9 Comentaris
  1. Em ve de gust dir que el Sr. Pàmies el trobo molt bon traductor, del millor que tenim i en tenim de molt bons. I no és que ho hagi comprovat acarant la traducció amb l’original ja que no sé cap altre idioma que el català i el castellà, sinó perquè el nivell de llengua resultant sempre m’ha semblat excel•lent. Es nota que al Sr. Pàmies poques lliçons de català se li poden donar, penso que n’és un mestre. Posaré només tres exemples que tinc més frescos a la memòria: El Casalot, de Dickens; Fanny Hill, de John Cleland, i El llibre dels snobs, de Thackeray. Només pel català que t’hi trobes, ja paguen la pena de ser llegits. Aprofito per donar-li el meu agraïment per tants bons moments de bona lectura que m’ha fet passar, sense les seves traduccions em fóra impossible llegir Dickens, Cleland i Thackeray entre d’altres. El saludo cordialment.

  2. Estic acabant la lectura d’Una confabulació… És la segona vegada que gaudesc d’aquesta novel·la; de jove, fa molt de temps, vaig devorar la versió castellana d’Anagrama. Confesse que a l’inici em repel·lia trobar-me una variant vulgar i plena d’errades; particularment m’ha costat empassar-me la perífrasis “tenir de” per expressar obligació. He acabant acceptant, un poc a contracor, l’opció traductora de Xavier Pàmies, la qual, supose, intenta reflectir el parlar vulgar d’un sector social de Nova Orleans. Vaja per endavant que respecte la traducció i admire la qualitat del traductor.
    Personalment crec que és una obra que perd molts matisos amb la traducció; en definitiva, que és intraduïble. No he llegit l’original, però recorde que la traducció castellana advertia sobre les particularitats del parlar del personatge de Burma Jones (però no recorde que digués res dels altres parlars). Una altra opció, per tant, hagués estat carregar el text de notes al peu, però entenc que això tampoc agrada i tampoc soluciona gaire.
    Una reflexió més, el vulgar triat és el central. Això, Sr. Pàmies, no creu que descentra un poc? Els no centrals reben dues impressions; una d’elles social (“vulgar”) i una altra indubtablement geogràfica (“Catalunya central”). Imaginem-nos que s’hagués triat el valencià: la identificació geogràfica i errònia és immediata (horta, llauradors, carrers, bròfecs,…). On és Nova Orleans? No tinc tampoc la solució: ja he dit que em sembla una obra impossible de traduir… però aquesta confusió es dóna.
    Per últim vull donar l’enhorabona a Anagrama: una bona col·lecció de clàssics moderns en català.

  3. És interessant d’observar en general en el gremi dels filòlegs una tirat prou remarcable de venjar-se de les critiques evitant respondre-les amb subterfugis com el de corregir l’interlocutor. La competència lingüística del catalanoparlant que no és filòleg, és aquesta. No cal remarcar-ho, la situació cultural és determinant en aquest sentit i més aviat caldria denunciar aquest estat de coses que acusar de caure en la mateixa falta que es pretén criticar…

    Quant a la crítica que fa certa ideologia al model de llengua noucentista, que ja s’ha convertit en tòpic, el que és preocupant és que el tòpic s’estengui fins a fer-se amo del discurs. És veritat que la llengua que Carner empra a la traducció de, per exemple, “Grans Esperances” no només està allunyada del carrer sinó que resulta absolutament incomprensible pel catalanoparlant corrent. Això no és normal. No pot ser que en tan pocs anys la llengua d’una generació propera hagi esdevingut cosa inaudita, en tanta de manera, una raresa. La competència del catalanoparlants mitjà s’ha desplomat i la tendència general del món cultural va a la reressaga de la societat. La cosa veritablement perillosa és que no hi ha cap voluntat de discurs, de projecte, i que ningú no se n’adona.

    Altrament: hi ha un usuari que us fa notar que la paraula “conxorxa”, al seu parlar, és comuna. Diria que més que al catanyol es refereixen a això, si més no, diria que això és molt més important perquè solucionar aquest problema satisfactoriament implica ja la impossibilitat de cap “catanyol”. Per què decidiu evitar aquesta paraula? N’hi ha un altre que diu que això és assumir el fracàs. Els llibres no ensenyen a escriure, a parlar? No és una funció de la més absoluta necessitat ensenyar la pròpia llengua als catalans? No és imperatiu no fragmentar el continu cultural?

    (Per cert, aquesta afirmació “no he pretès acostar-me a cap escola ni cap moviment ideològico-lingüístic”, és la més ideològica precisament perquè ho nega).

  4. Home, jo no hauria perdut tant de temps a traduïr un llibre que s’em va caure de les mans quan vaig intentar llegir-lo. I pensar qu’aquest babau de Jakobson el compara amb Rabelais! Ni borratxo se m’hauria passat per l’idea. O es que el mestre, el Gargantua s’ho va llegir dins el Reader’s Digest?

  5. Si em fas arribar un correu et puc enviar una invitació perquè puguis penjar el teu text tu mateix al racocatala.cat

  6. Sí, aquest matí he tornat a sentir un locutor de notícies de ‘catràdio’, que confonia ‘fons’ (o tancada) amb ‘fonts’ (o oberta), amb significats i gèneres ben diferents. ‘…les ‘fonts’ d’informació es convertien en ‘fons’…’
    Em fa l’efecte que en les aules actuals es menysté la lectura en veu viva.