Renunciar a la llar

26.04.2018

En anunciar que plegava, Cristina Cifuentes ha esquivat el terme dimissió i s’ha estimat més parlar de renúncia. En la renúncia la persona encara conserva un marge de control, té la dignitat d’un acte voluntari, mentre que la dimissió té la connotació d’acció precipitada per pressions alienes.

No pots renunciar quan estàs acorralat. Pots rendir-te, però renunciar és un acte de sobirania de la qual Cifuentes en aquest moment ja no disposa. La imprecisió de la presidenta és deliberada, cosmètica, com les cremes que va robar a l’Eroski. Que robés productes cosmètics, en canvi, és exacte, precís, tan versemblant!

Cifuentes parla d’error involuntari per referir-se a un furt. I potser no menteix, perquè la cleptomania té un component involuntari, però fent aquesta confessió posa en evidència que la falsificació del seu màster va ser, per contrast, un error voluntari. Cifuentes està, doncs,  acorralada.

Assistim, dia sí dia també, a la perversió del llenguatge. La distància entre renunciar i dimitir és simètrica a la que hi pot haver entre renunciar i desnonar. Hi ha els que renuncien a tenir una llar com la que voldrien. I els que són desnonats de la llar que ja no poden pagar.

L’altre dia llegia al metro un anunci d’una immobiliària que prometia de vendre el teu pis amb una expressió xocant: ‘Venem la teva llar’, deia. Es veu que la paraula pis o vivenda ja sona massa mercantilista i els publicistes troben que parlar de llar en aquest cas ens tocarà la fibra. Passa que la paraula llar abraça justament tot el que no podem vendre ni traspassar. La llar és el caliu, les hores que has esmerçat a escalfar la casa, el vincle emocional i intransferible amb un espai determinat. La llar és, justament, allò que només ens pertany a nosaltres però (oh paradoxa!) tampoc no ens podem emportar d’un lloc, encara que ens enduguem els mobles. A cada lloc nou on vius, has de refer la llar.

Els joves que no tenen recursos per emancipar-se han de renunciar, de moment, a construir la seva pròpia llar. Però les famílies expulsades de la seva vivenda són desnonades de la seva llar, perquè abandonant el seu habitatge perden també el vincle emocional amb un espai que els era propi i exclusiu.

Pots vendre un pis. La llar, no. I paradoxalment, no podent vendre la teva llar, sí que te’n poden desnonar. Potser Cifuentes es pensava que la Comunitat de Madrid era casa seva, però la presidenta no ha renunciat, més aviat l’han desnonat. Per més que ho vulgui maquillar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Altres exemples de mots incorrectament emprats podrien ser:
    – “Austeritat” per anomenar el lladrocini i retallades pressupuestàries que els diferents poders executius poden realitzar.
    – “Autoritari” per anomenar practiques “totalitaries”. Qualsevol Estat és autoritari, ja que té unes persones que exerceixen l’autoritat (més o menys legitima). Talment com a les aules l’autoritat és el professorat (per molt que algunes persones d’algunes AMPAs ho neguin neciament). Al meu parer, l’autoritat no és intrinsicament dolenta. Allò dolent és el comportament totalitari, despòtic i lliberticida de les autoritats (o de persones que no tenen cap autoritat -ni moral ni legal-, i que a vegades fins i tot es fan dir “llibertaries”!).

    Una altra cosa és la ignorancia -o mala fe?- que alguns periodistes fan valdre quan anomenen que l’Estat espanyol és un Estat laic, o quan volen confondre “catolicisme” amb “cristianisme”.
    I ja no diguem dels objectors de consciencia al servei militar, que molts es pensen que abans de 1971 no existien els objectors a l’Estat espanyol…

    Atentament