Remor de serps

3.12.2013

Ja fa uns quants mesos, des que va sortir al setembre, que tinc damunt la taula la novel·la pòstuma d’Agustí Vehí, Remor de serps. Els mateixos mesos que la contemplo sense trobar  prou força per confegir-ne la ressenya, la qual havia emparaulat amb en Bernat Puigtobella de Núvol i que, evidentment, volia penjar en aquest meu bloc. Ho he anat posposant, ajornant, dilatant en el temps. No sabia què dir ni com començar, però, sobretot, no sabia si seria capaç de posar-me a escriure sense passar una molt mala estona. Evidentment, no m’equivocava. Avui m’he decidit. I ara que hi sóc, sento el dolor a flor de pell, intacte, com si l’Agustí hagués marxat ahir mateix.

 

Agustí Vehí, al castell de Figueres

 

No he llegit la versió publicada per Crims.cat i de moment no ho faré. Continuo sense veure-m’hi amb cor. Però això no importa, perquè jo ja fa molt temps que vaig gaudir de la novel·la. Com acostumava a fer, l’Agustí em va enviar l’original encara verge, sense correccions ni intermediaris, tal com havia sorgit de la seva ploma. Sempre em distingia amb aquest privilegi, amb aquest honor, perquè volia saber la meva opinió sincera.

No vaig ser a temps de dir-li què en pensava, d’aquesta història negra ambientada al París de 1940, quan la Segona Guerra Mundial assolava el món i els alemanys eren a punt d’envair la capital francesa. Només vaig poder transmetre-li, a través de la seva esposa Marie, que la trama m’havia atrapat des del començament. Després, la infame malaltia va començar a avançar de pressa i ja no en vam parlar. Sempre m’ha quedat dins la recança de no haver-ho fet, perquè sé que l’Agustí es posava molt content quan jo li feia arribar les meves impressions.

No vaig poder dir-li que Remor de serps és un text imaginatiu i trepidant, molt ben ambientat (recordeu que ell era Doctor en Història). Una novel·la de crims, policies, soldats i feixistes que, malgrat succeir en un període tan dur com el de la Guerra Mundial, en molts moments feia somriure (i riure) a l’enganxat lector. No vaig poder explicar-li que la novel·la resultava excessivament tendra pel meu gust, perquè la bonhomia de l’autor es detectava en cada línia, en cada paràgraf, en cada personatge. No vaig poder cridar-li: home, posa-hi més mala llet, que ets un romàntic, tio!

No vaig poder, perquè no hi era. Ja no hi era. Per això tampoc no puc, ara mateix, continuar endavant amb aquesta ressenya. No sé com afrontar-la. Només us recomano vivament la lectura de Remor de serps. I no perquè, com totes les seves, l’obra s’ho valgui, sinó també com a homenatge, com a comiat, com a reconeixement. L’Agustí era un home jove, que encara tenia moltes coses a dir, molts textos a escriure, molta saviesa a aportar. Un autor intel·ligent, culte, un gran amic, una bona persona. Llegiu-lo i m’entendreu.

Vull dedicar aquest text a la seva família, que sé que el troben molt a faltar. Perquè la vida és injusta i sempre s’endu els millors. Per a vosaltres: Marie, Mireia, Laia, Pau, Benja, Nico. Sempre, sempre el recordarem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Allà on sigui l’Agustí somriu… i és a prop dels qui l’estimen… que bonic això que has escrit, Anna!