Relat estadístic de la situació política catalana

15.10.2015

L’estadística és una eina molt útil per explicar i resumir la realitat. No només numèricament, sinó també amb paraules. Ho demostrem en aquest article que descriu la situació política a Catalunya utilitzant majoritàriament termes estadístics que apareixen al A Dictionary of Statistics, d’Oxford Reference. Al cap i a la fi, el terme estadística va néixer per referir-se a les dades de l’estat. Els més versats en estadística reconeixeran els termes marcats en negreta.

Vinyeta de Tres sobre les eleccions del 27SCatalunya viu moments de volatilitat política, centrada en el tema de la independència. Els partidaris de la separació argumenten que aquest sentiment és fruit del model jeràrquic de govern que perjudica les Comunitats i fomenta la tendència central de les inversions; la regressió de competències; la censura per la dreta de mesures socials; la dominància del poder de l’estat; el poc respecte a l’especificitat del territori i el seu valor propi; la poca sensibilitat amb les llengües minoritàries de l’Estat, que resulta en una discriminació del català en alguns àmbits i afecta a la seva supervivència, etc. Els defensors de la unitat de l’Estat qualifiquen aquests arguments de martingales i acusen les forces del sí de fomentar un estat recurrent de frustració. La independència, argumenten, és només soroll per tapar els privilegis de les capes ocultes d’una classe latent governant amb diners en paradisos fiscals com Montecarlo o veïns propers com Andorra. A més, també critiquen que es volen aixecar fronteres on no n’hi ha i que es vol dividir en lloc d’unir i denuncien la falta de viabilitat i de suport exterior del projecte. També argumenten que existeix una discriminació institucional del castellà, i en una anàlisi de (les) components principals de l’independentisme, situen l’origen d’aquesta tendència en l’adoctrinament de la població a les escoles i assenyalen els mitjans públics catalans com a variable instrumental en l’auge de l’independentisme pels seus missatges esbiaixats.

La freqüència de les disputes ha augmentat, així com el soroll mediàtic i les crides a la normalitat i a suavitzar les posicions. Amb tota probabilitat, l’enfrontament s’allargarà en el temps. De moment, ja hi ha hagut una sèrie temporal de conseqüències: la creació de la xarxa de municipis per la independència i el consell per a la transició nacional, presidit per Viver Pi-Sunyer; declaracions de famosos a favor del sí (p.ex. Pilarín Bayes) i del no; la ruptura de Convergència i Unió; la imputació múltiple de membres del govern català per simulació de referèndum; prediccions de volatilitat dels mercats; acusacions de falta de consistència i de dualitat d’alguns projectes; entre d’altres. Davant els que demanaven una rèplica del model escocès, el govern central va reiterar que la convocatòria d’un referèndum era una hipòtesi nul·la, ja que cal cenyir-se als paràmetres legals i que la primera diferència amb Escòcia és que el referèndum va ser pactat. El grau de llibertat ha augmentat amb la transició, argumenten, però té límits, i no es dubtarà a aplicar la llei.

Finalment, es van convocar eleccions amb caràcter de plebiscit, amb correlació de forces per a la independència i interacció de societat civil i polítics, buscant la concentració de dreta i esquerra per minimitzar la dispersió del vot, amb l’esperança d’obtenir una majoria determinant en aquest test de màxima potència que acabés donant màxima versemblança al projecte. La distribució del vot no s’esperava homogènia. L’àrea metropolitana de Barcelona es va convertir en la regió crítica on captar vots, ja que es considerava a les terres de l’interior la regió d’acceptació dels postulats d’independència. Els comicis van transcórrer sense cap incidència destacable. El resultat de les votacions ha mostrat una situació d’equilibri que prediu una nova iteració del procés. Una part significativa de la població dóna suport a la independència, comptant els vots dels partits que tenien una posició definida positiva. No obstant això, altres estimen que el pes dels no favorables a la independència és més gran, ja que la proporció de vots de suport a la independència no arriba al 50%. Unió va passar a ser una força residual i la CUP, màxim exponent de la violació de les assumpcions del model preestablert, una força determinant. L’abstenció, un paràmetre pertorbador en qualsevol votació, va tenir una freqüència relativa baixa. Els partits per la independència tenen majoria d’escons i segons el seu full de ruta el temps d’espera fins a la independència serà de 18 mesos, període durant el qual es durà a terme una transformació de les estructures d’estat i una anàlisi de correspondències per decidir com repartir-se el deute amb Espanya. Sigui quin sigui el futur, no aconseguirà satisfer a tots els estrats de la societat. Tot i això, esperem que els ciutadans notem les mínimes pertorbacions i no ens vegem penalitzats per la situació política.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Espero que la CPU encaixi correctament els processos per seguir paral·lelitzant i que no calguin masses més iteracions per acabar convergint el més aviat possible.

    Genial Xavier!