Reivindicació de l’insult intel·ligent

23.10.2015

En aquesta vida hi ha coses de franc i d’altres que costen diners. Censurar articles, fer fora periodistes que no són de la teva corda, escriure pamflets tendenciosos i perseguir aquells que no pensen com tu des de la sots direcció d’un diari d’àmbit estatal dóna dret a nòmina. Insultar Lluís Bassets, en canvi, costa 25.000 euros.

Bernat Dedeu

Bernat Dedéu

Bassets és un funcionari periodístic —em reca dir-ne periodista per respecte als que sí que ho són— que sempre m’ha deixat indiferent. Cap article firmat per ell em fa sentir fred ni calor. Fins i tot quan es permet el luxe de ser retorçat i tendenciós és avorrit. Però té poder. Cada vegada menys, però encara en té.

Bassets ha decidit denunciar Bernat Dedéu. En Bernat ho explica a Twitter:

Ara ja sabem quin preu té el senyor Bassets. Com que en Bernat s’ha despatxat a gust amb l’administrador de diaris la cosa s’ha de comptar a 25.000 euros el quilo d’insults. Un cop acceptes que el teu honor té un preu la resta és una simple negociació, com aquella anècdota apòcrifa de Groucho Marx:

—Senyoreta, es ficaria al llit amb mi per un milió de dòlars?
—I tant que sí.
—I per un dòlar?
—Escolti! Quina mena de noia s’ha cregut que sóc?
—Això ja ha quedat clar, ara tan sols estem negociant el preu.

Sóc un estricte defensor de la llibertat d’expressió. Crec que el Mein Kampf s’ha de publicar perquè per combatre el monstre se l’ha de conèixer i que llibreries com l’Europa haurien de romandre obertes mentre hi hagi grillats que hi comprin llibres. Crec que hem de poder cremar qualsevol bandera sense por que ens persegueixin per res més que fer foc en un lloc públic. Crec que l’apologia de la violència, el terrorisme, el racisme, la discriminació –entre d’altres– no haurien de ser delicte; són idees tòxiques, terribles, però les males idees s’han de combatre amb més cultura, amb un excel·lent sistema educatiu, amb idees millors, no amb pedaços legals. Una democràcia que no confia en la paraula per poder-se defensar de les paraules que l’ataquen no és una autèntica democràcia.

Una societat que ha de perseguir les males idees amb penes de presó és una societat malalta. En aquesta societat prefereixo que tots tinguem el dret a brandar l’insult com a legítima defensa enfront abusananos com el senyor Lluís Bassets. Aquest directiu mediàtic compta amb un mitjà a la seva disposició per dir, fer i desfer el que li rota i ha demostrat abastament que se’n sap aprofitar; els col·legues de professió —que no d’ofici— amb similars galons prefereixen mirar cap un altre costat abans que sortir en defensa del defenestrat de torn. Lleig.

Diu Josep Sala i Cullell, al seu blog, que en Bernat Dedéu “ha tingut sempre la decència, inèdita al nostre país, de no acceptar la censura malgrat arriscar-hi la feina”, i és cert. Sala afegeix que “va plegar d’El Punt Avui quan el van renyar per denunciar les corrupcions d’una patum cultural, i per voler ser un lliurepensador se li han anat tancat les portes de molts mitjans”. Fa poc en Bernat explicava, amb proves, pèls i senyals, com el director de continguts de la SER Catalunya el va fer fora del programa ‘Tot és comèdia” per ficar-se amb qui no convenia, entre ells el conegut propagandista a sou. Ningú l’ha desmentit.

No m’agrada l’insult. No sempre estic d’acord amb les formes que empra en Dedéu al seu blog, però gairebé sempre en comparteixo el fons, just a l’inrevés que amb el gris perseguidor de dissidents. Fa temps que vaig deixar de pensar que les males formes fan perdre la raó, ans al contrari: crec que vivim en una societat poruga, nyonya, xarona i força estúpida en la que els soques i mediocres amb poder abusen de l’educació, d’allò que en diuen ‘bones maneres’, per desautoritzar els més capaços i vehements.

Reivindico l’insult com a arma d’intel·ligència massiva contra els dèspotes de la paraula. En una societat perfecta no ens hauria de fer falta; com que per arribar-hi encara ens manca un bon tros, reivindico l’insult com a legítima defensa enfront de la mesquinesa desproporcionada, la que practiquen tants exquisits amb poltrona.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. Gràcies per la teva reflexió excel·lent i valenta, Bernat. A mi tampoc no m’agrada l’insult, i potser “insult intel·ligent” és una mica massa oximorònic pel meu gust. I a vegades em sap greu quan Dedéu té una excessiva mala bava (com en el cas de Capdevila i Piqué). Però els seus articles diaris a La Torre de les Hores són un espai de lucidesa, llibertat i, sobretot, bona escriptura que s’ha de defensar aferrissadament quan és atacat. A més, en el cas de Bassets, la diferència entre el periodisme com a mer apèndix del poder i la paraula com a eina de justícia és tan evident, que no hi ha cap dubte de qui té la raó.

  2. No és ni l’ombra de Sostres, però gasta la mateixa mala bava. Cal anar així per la vida? Suposo que sí, si hi ha en joc el sosteniment. Segurament la seva feina li proporciona també nombrosos encontres sexuals. Endavant noi!

  3. Reivindicar “l’insult com a arma d’intel·ligència massiva” és… estúpid.
    La civilització consisteix en poder defensar idees o atacarles sense ofendre la dignitat de l’altre, com greument va fer el sr. Dedéu amb el sr. Bassets –que, com a periodista dona cent voltes als dos Bernats ensems. I és per aixó que Bassets es director de El País, i vosaltres… escriviu blogs.

    • El fet és, però, que cal venir als insignificants blocs dels Bernats a defensar la gran talla periodística de Bassets. No deixa de ser curiós. Si veritablement fossin tan petits i privats de tota trascendència, com s’explica aquesta demanda milionària i els intents de desautoritzar, aquí també, la petitesa dels altres? És evident, això sí, que l’insult no és per se una mostra de tenir raó. Potser és més aviat una manera contundent de cridar l’atenció quan hom disposa només d’uns mitjans d’expressió lliures i humils. No comparteixo aquesta estratègia, Però el cert és que només la raó els omple finalment, als ulls dels lectors, atrets de principi potser pel soroll, del significat i el pes que acaba agitant les aigües de l’opinió publicada. No per estar d’acord en el fons, necessàriament. Però sí per tenir un punt de vista més ric i plural que el regne de la subvenció i la servitud que ofereixen discursos controlats des dels centres de poder polític i econòmic. I aquí rau la indignació moral pretesa. La demanda, per fer callar les veus discordants. No és qüestió l’honor aristocràtic ofès, sinó de la temença que un discurs dur, directe, sí, però pregonament veritable, acabi obrint-se pas al mercat de les opinions disponibles.
      Si veritablement Bassets fos un indubtable lleó periodístic, en poc tindria les mossegadetes d’un petit ratolí blogaire. La seva majestat selvàtica quedaria indemne sense necessitat de cridar el “primo de zumosol” en la seva defensa…