Reis de sorra

Núvol té l’honor de presentar-vos aquí els onze primers capítols de Reis de sorra, una novel·la que us podeu descarregar i llegir per episodis cada dijous des de l’app Ruta 1714. Seguiu amb atenció els personatges d’aquest relat, que es mouen entre la Barcelona del set-cents i la d’avui. La seva protagonista, Bruna Arderiu, té comptes a Twitter i Instragram, on publica a temps real els esdeveniments de la novel·la.

Somnus

¡Auuuxx! ¿És que el món sencer s’havia confabulat per no deixar-la dormir? Recordava haver llegit feia poc que hi havia una tortura que impedia als presoners de guerra conciliar el son durant més de quatre hores seguides. Ostres! Quatre hores! Per quatre hores seguides de son hauria donat sense pensar-s’ho la seva col·lecció completa de discos de vinil. O, fins i tot, la seva samarreta dels Clash firmada per Joe Stummer. Però el so penetrant del timbre no estava per pactes apòcrifs, i el pacient octogenari que el premia, tampoc. Com no hauria estat per brocs, en cas de ser-hi, la Dora, la seva filla de nou mesos encara lactant. Ni, en el seu moment, el Pol, el seu primogènit de deu anys, fins feia ben poc un nen de son molt lleuger.

El timbre va sonar una altra vegada amb insistència. El senyor König havia pujat a planta feia dos dies, després d’una operació d’alt risc a cor obert. Les seves funcions vitals havien quedat força malmeses i, en el terreny dels afectes, tampoc s’hauria dit que anés gaire sobrat. Des que l’havien ingressat, una setmana abans, amb prou feines havia rebut un parell de visites breus, aparentment d’estricta cortesia totes dues.
Cada vegada que l’home necessitava orinar, defecar, beure aigua o bé sentia alguna molèstia o desorientació, premia el botó vermell del dispositiu d’avís que les infermeres del torn de matí li havien adherit al canell. Ara, sens dubte, li’n passava alguna.
La Bruna es va posar els esclops, es va incorporar de la butaca amb resignació, i va avançar pel passadís en la penombra de l’hospital, intentant no perdre l’equilibri.
–Què passa, senyor König?– va preguntar-li des del llindar de la porta de la 307, sense poder veure’l encara, resguardat com estava darrere la cortineta blanca que delimitava els dos compartiments de l’habitació. A la 307 no hi feia nit cap altre pacient, però ell s’havia entossudit a mantenir la tela separadora com a arbitrària mesura de seguretat.
En aquell mateix moment, la Bruna es va adonar que un corrent gèlid li fustigava les galtes i sacsejava frenèticament totes les cortines de la sala.
–Aggg!– un xiscle sec i ofegat va sortir-li de la gola.

El senyor König, ajagut al terra, la mirava amb ulls desorbitats. Havia estat arrossegant-se per arribar al dispositiu, que ja no estava adherit al canell, sinó abandonat a l’altra punta de l’habitació. Tenia el braç ensangonat a causa del despreniment de la via i balbotejava uns sons guturals incomprensibles, que a la Bruna li van semblar improperis en un idioma estranger.
–Arschlochfuckingbastarddummkopf–s’embarbussava, desorientat, mentre allargava els braços cap a la cuidadora en senyal d’auxili. La Bruna es va precipitar a socórrer-lo. Va alçar-ne, tan bé com va poder, el cos tremolós i amarat d’orina, fins que va aconseguir ficar-lo novament al llit.
El cor de la infermera anava a mil. No era ni molt menys la primera emergència mèdica a la qual s’enfrontava, però hi havia alguna cosa de sinistre en tota aquella escena que l’estremia sense saber ben bé per què. Potser era per l’estat d’endormiscament en què es trobava, es deia a si mateixa. Però no, no era això. A la planta 3 s’hi respirava un silenci sepulcral. I allò era insòlit fins i tot a aquelles hores de la matinada. El fet que la finestra de la 307 estigués oberta de bat a bat tampoc contribuïa a crear sensació de normalitat.
Quan la Bruna es disposava a avisar els seus companys del torn de nit per solucionar aquell desgavell, en König la va aturar en sec; se li va aferrar amb tanta força que li va arribar a fer mal.
–No, sisplau, no. No truqui, senyoreta. Són uns degenerats, uns lladres! No me la fotran a mi, fills de mala mare… Per favor, senyoreta, ajudi’m. L’hi estic suplicant. L’hi demano. Assassins…– implorava accelerat.
La Bruna encara ara es pregunta per quins set sous no va actuar amb la coherència i el seny que la situació requeria. El que hauria hagut de fer, per lògica, era trucar als seus companys; o fins i tot, avisar a la policia. ¿Van ser els ulls blaus de König els que li van fer ballar el cap? Sí, potser sí. Potser va ser aquella mirada desvalguda i dominant a la vegada. Potser la solitud del senyor König no era més que una projecció de la seva pròpia. Potser la intensitat amb què tots els seus sentits es van activar en aquells cinc minuts, la va transportar a l’ímpetu amb què acostumava a viure els seus anys de joventut, quan era capaç de travessar muntanyes, carregada amb una motxilla, només per arribar a temps a una cita amorosa o al concert d’alguna de les seves bandes de capçalera. Encara que inevitables, potser les decisions que un pren amb les entranyes no són sempre les més adequades. I quan el senyor König va dipositar-li a la mà el medalló d’or amb el relleu gravat d’aquella preciosa dama de llavis carnosos, galtes enceses i port majestuós, la Bruna va tenir la certesa que ja no podia fer-se enrere.
–Ajudi’m, per favor, ajudi’m… – continuava mormolant ell, amb menys esma cada vegada.
En el dors del medalló, la Bruna hi va poder llegir: “Teva, sempre. ECB”

El nom més bonic

Sens dubte va ser un dels esdeveniments més cobejats d’aquell any turbulent. S’hauria pogut parlar ben bé d’una campanya publicitària en tota regla; una autèntica maniobra propagandística orquestrada a consciència per insuflar força a la gent del carrer, distraient-la de les penúries i mancances quotidianes.

El 2 d’agost del 1708, la sala gòtica de la Llotja de Mar de Barcelona es va convertir en escenari privilegiat de la primera representació operística de la ciutat. L’autor de la peça: Antonio Caldara –un destacat compositor italià d’estil barroc i galant–; el títol de l’obra: Il più bel nome.

Ma, che nome? A quin nom es referia el mestre Caldara?

El que tenia tan engrescats els barcelonins no era la novetat artística, sinó l’esperada assistència en aquella celebració de la parella que l’havia inspirat: la reina Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel i el seu marit, el rei Carles III.

No feia ni un dia que els dos joves havien formalitzat el seu matrimoni a l’església de Santa Maria del Mar, poc després que ella hagués arribat a la Ciutat Comtal procedent d’un periple esgotador iniciat mesos enrere a Viena.

A la capital catalana, Elisabet Cristina va ser acollida amb tots els honors. I és que ¿hauria pogut ser d’altra manera? No passa cada dia això de rebre a casa una reina jove, carismàtica, intel·ligent i formosa. I que, a més, ve per reunir-se amb el seu flamant espòs, establir-hi un niu d’amor i, de retop, contribuir a les aspiracions polítiques d’un poble.

Els carrers lluïen engalanats amb lluminàries; de les fonts en brollava vi; timbals i trompetes posaven ritme a l’ambient, mentre els focs d’artifici escalfaven els esperits amb aromes de brases festives.

–Visca la reina! Visca el rei!– cridaven els ciutadans, amb una esperança encomanadissa. Al 1705, Carles III –en aquell moment arxiduc d’Àustria– ja havia viscut la seva pròpia entrada triomfal a Barcelona. En aquella ocasió, per proclamar-se rei de la Corona d’Aragó i establir la cort a la capital catalana. També aleshores havia estat rebut amb gran pompa.

Però el clima d’entusiasme i exaltació que ara s’hi respirava era més peremptori. Potser perquè en aquells tres anys les tropes borbòniques no havien perdut el temps, i els somnis parlamentaristes i mercantils dels catalans, tot i tenir un rei a casa, començaven a veure’s seriosament minats.

Però també era perquè l’escenificació de l’amor agita passions fins i tot en les ments més escèptiques. I aquella posada en escena, en concret, comptava amb un recurs infal·lible: l’estimació autèntica que es professaven els dos joves, amb ganes de menjar-se un món convuls i amb ganes també, aquell 2 d’agost del 1708, de menjar-se l’un a l’altre. Feia 24 hores que estaven casats i a penes havien tingut ocasió de materialitzar les expectatives amatòries somiades durant mesos de contacte epistolar.

Des de la llotja principal, les seves majestats es delitaven amb les refinades melodies de la història de la deessa Elisa, que Caldara havia compost expressament per encàrrec del rei i en honor de la seva esposa.

En el públic s’hi concentrava el més alt llinatge de la societat catalana: nobles, dames i cavallers de la cort, homes d’estat. Fins i tot, hi havia els ambaixadors portuguès i austríac en representació de la causa austriacista.

Tots i cada un dels presents fingia un interès exclusiu pel llibret barroc, però a qui de veritat examinaven –entre admirades i receloses elles; simplement enlluernats, ells– era a Elisabet Cristina.

–És molt bonica– va xiuxiuejar, prudent, Maria Teresa a l’orella del seu marit.
–A qui et refereixes, estimada? –va preguntar el Vilana, sense deixar de mirar cap al’escenari.

–A la nostra reina, estimat, a la nostra reina. La nova sobirana de tots els catalans– va puntualitzar Maria Teresa amb una guspira d’esperança i inquietud en la mirada.

No semblava que el Vilana l’hagués sentit, absort com estava en l’ària S’egl’è ver che amaste un dì. Al capdavall, ell era l’artífex de tot el que hi estava passant.

“Si és cert que amàreu un dia, cors amants, jo bé ho sabré, si veig que estimeu encara. I diré que era immortal aquell dard que us va ferir, si l’esquinç serveu encara”, recitava Venus en escena.

Afers interns

–Has portat els bolquers del tres? –li va preguntar la Bruna des del lavabo mentre es netejava la cara amb una tovalloleta desmaquillant. La veritat és que no havia alçat gaire la veu per no despertar els nens. Però el silenci del Víctor la va exasperar igualment. Podia estar fent-se el sord per tres motius. O bé no havia comprat els bolquers. O bé se li havia oblidat el canvi de talla. O bé suposava que la Bruna no tenia altra cosa a fer en aquesta vida que repetir les frases diverses vegades fins que a ell li semblés oportú contestar. Fos quina fos l’opció, totes eren igual d’ofensives. Ni per un moment la Bruna va valorar la possibilitat que el seu marit no l’hagués sentida.

El fet de trobar-lo ajagut al sofà, amb la tele encesa sense so i els cascos posats, no va servir d’atenuant. Més aviat al contrari. Els auriculars Duo se’ls havia regalat ella mateixa el Nadal passat per poder veure junts sèries i pel·lícules sense risc d’interrupcions infantils. Però a la pràctica ella gairebé no trobava el moment de fer-los servir, i aquella panoràmica la va fer entrar de ple en aquella tossuda competició que tots dos mantenien per veure qui s’implicava més en les tasques domèstiques.

–T’he preguntat si has portat els bolquers del tres?! –va insistir amb cara de pocs amics.
Va haver de repetir-ho encara una tercera vegada; i aquesta ja va sonar com un esgarip, puntuat amb un “collons” al final de la frase.

–Merda! M’he deixat de dir-te que al súper ja no en quedaven del tres! –va respondre, finalment, el Víctor, amb una expressió entre sorpresa i indignada, mentre es treia els auriculars de les orelles.– Es veu que és la talla que té més demanda. Ja m’ha avisat la caixera que ens anem preparant i que, si en volem més, els reservem amb temps… – [Ehem!]

Tot seguit es va produir la clàssica seqüència d’atacs i retrets matrimonials, rematada, en aquest cas, amb un cop de porta del Víctor camí a la farmàcia de guàrdia més propera i amb la Bruna, furiosa, donant voltes al llit mentre comptava les hores que faltaven perquè sonés el despertador.

L’episodi de la nit anterior amb el senyor König la tenia trasbalsada. No se’l treia del cap. Aquella tarda li tocava treballar, però va trucar a l’hospital dient que no es trobava bé. Va trucar esporuguida pensant que la Malena, la seva companya, li anunciaria que n’havia passat alguna de grossa, o l’advertiria que la Bonet, la directora d’infermeria, la volia al despatx. Però no va ser el cas. La Malena estava tan contenta com sempre. Era una noia molt alegre, la millor amiga que la Bruna tenia a l’hospital. Li va recomanar que es cuidés i que es fes una infusió amb arrel de gingebre per al refredat. “Com si tenir arrel de gingebre a casa fos la cosa més natural del món!” Va pensar la Bruna. Però es va guardar prou de verbalitzar-ho per no espatllar la bona voluntat de la Malena amb un comentari inoportú.

En König li havia encomanat el seu medalló d’or! Li havia suplicat, per activa i per passiva, que l’AJUDÉS i que no expliqués a NINGÚ el que els havia passat. A la noia li va semblar entendre que els seus ENEMICS no només eren molt poderosos, sinó sobretot, PERILLOSOS. El medalló, assegurava en König, estaria més segur amb ella. I ell la recompensaria amb escreix per la seva ajuda. La Bruna encara no havia pogut parlar-ho amb en Víctor. I tampoc tenia clar si volia fer-ho. L’enrabiada que duia a sobre la portava a creure que no valia la pena. Aquell matí, després de la seva guàrdia, havia intentat parlar amb ell, però just llavors la Dora havia començat a plorar, el Pol a reclamar els seus apunts extraviats, la nova cangur havia picat a l’intèrfon –perquè encara no tenia les claus– i, enmig d’aquell batibull, el Víctor maldava per vestir-se i respondre a les primeres trucades de feina. No, no era el moment de parlar-ne.

“Blup!”

Els sons electrònics que la despertaven a plena nit estaven començant a ser habituals en la vida de la Bruna. En aquell cas, el que la va sobresaltar va ser el simulacre metal·litzat de gota d’aigua, que tenia activat al mòbil per anunciar-li que havia arribat un whatsapp. S’havia adormit enmig de les seves cavil·lacions i ara no sabia ni quina hora era. El Víctor ja respirava profundament allà mateix i, si afinava l’orella, també podia sentir les inspiracions dels seus cadells a les habitacions del costat. Eren les dues de la matinada. A la pantalla del telèfon hi va llegir:

“Bruna, no em coneixes. Estic amic del senor König. Em de veurens. König m’ha parlat molt bé de vosté. Soc corresponsal de diari serbi Babel. Estic investigant un article sobre la Nova Barcelona. ¿Podriem trovarnos dema? Vaig de viage dissabte a matinada i necesitaria veuret abans.”
“Em dic Stefan”
“Stefan Zajević”
“Moltes gracies”

Lo Vilana

–Vas estar magnífica, meine Liebe! Segura, precisa i implacable. I, sobretot, d’una sensualitat extraordinària. No hi ha atributs més adequats per a una reina. Ha ha ha! –Carles va riure amb força, conscient que tots els que eren allí celebrarien d’una manera o altra el seu relat–. Amb un sol tret… –va continuar el monarca–. Amb un sol tret, senyors, n’hi va haver prou per tirar a terra aquell maleït porc senglar. Ha ha ha!

–Tinc un bon mestre, estimat –va respondre Elisabet Cristina, mirant-lo als ulls, amb un somriure ambigu.

–Va, Joan, per favor! –va intervenir Marianna Pignatelli–. A veure si sortim a caçar nosaltres també.

Aquella era una súplica múrria i acriaturada, destinada més al monarca que al seu propi marit. I aquell matís a Elisabet Cristina no se li va escapar.

–Ja ho veieu, d’Althann! –va continuar el rei, despreocupat, captant la intenció de la dama–. Na Marianna necessita divertir-se. L’haureu de treure de la ciutat més sovint.

–Ben cert, Joan. Sa majestat té tota la raó. La setmana que ve podríem organitzar una excursió a la Plana per caçar bolets–, va proposar, amb un deix de malícia, Anton Florian de Liechtenstein.

–Noooo ¡¿Bolets?! Nooo –va protestar Marianna–. Anton, no t’ho prenguis malament, però tenia pensada alguna cosa més apassionant, de debò. Bé que t’hi mires quan prepares els plans sofisticats per entretenir els cavallers ¿oi?… A més, som al mes de febrer. Pocs bolets trobaríem ara, cunyat meu.

Tots els comensals van riure alegres, mentre participaven de la barrila que regnava aquella nit a la sala principal del Palau Reial. La sobirana, però, es mantenia a certa distància emocional de l’escena. I no era l’única. El Vilana tampoc acabava de sentir-se a gust amb el grupet dels austríacs. De fet, era difícil enxampar el Vilana amb la guàrdia baixa. Es deia que era un bon vivant, però la veritat era que les seves incomptables responsabilitats institucionals feien que es mostrés en estat d’alerta permanent. Si hagués tingut accés a un compte de gmail, skype o whatsapp, qui sap el que hauria estat capaç de fer!

–Senyor Vilana-Perles, encara no havia tingut l’ocasió d’agrair-li personalment el que féreu pel rei en la nostra cacera del Montnegre –va mormolar la reina confidencialment a l’orella del notari real. No era la primera vegada que Elisabet Cristina buscava refugi en el Vilana enmig d’un d’aquells saraus.

–Altesa, només faig el meu deure. Ja sabeu que ara les meves absolutes prioritats són entregar-me a la pàtria i a ses majestats.

La sobirana es referia a l’intent de segrest que les tropes borbòniques havien planejat no feia gaire contra Carles III i que, gràcies a l’hàbil intervenció dels serveis d’intel·ligència austriacistes, comandats per Vilana-Perles, s’havia pogut avortar a temps i amb absoluta discreció.

Havent tornat al seu palauet del carrer Regomir, el Vilana es va asseure a l’escriptori, davant d’una bona pila de cartes per respondre, i es va permetre, en secret, la debilitat de pensar en la reina. A aquelles hores de la nit era quan la seva ment estava més productiva. Tenia molta feina. La mà dreta del rei, en temps de guerra, sempre té molta feina. Però ara no podia ni volia privar-se del goig que li produïa reviure el reconeixement que Elisabet Cristina li havia dispensat. L’excitava enormement recordar la seva proximitat en el moment de xiuxiuejar-li les gràcies. I també el reconfortava constatar que la reina no formava part del seguici germànic que pul·lulava al voltant de Carles III.

Anton Florian de Liechtenstein havia estat el preceptor del rei des de la seva infància, a Viena, i ara exercia de primer ministre de la Corona. Per tal d’assegurar-li una posició a la Cort al seu nebot, Miquel Joan d’Althann, havia intercedit per casar-lo amb Marianna Josepa Pignatelli i d’Aymerich, una dama de l’alta noblesa catalana.

¿Com s’ho feia la reina per mantenir aquella elegància davant de les descarades insinuacions de Marianna?, es preguntava el Vilana. Ja aleshores era vox populi que el monarca mantenia alguna cosa més que una bona amistat amb la Pignatelli. I, tot i això, també era obvi que Carles i Elisabet Cristina encara s’estimaven després de gairebé un any i mig de matrimoni.

–Estimat –l’entrada de Maria Teresa al despatx del seu marit va ser tan sigil·losa que el va sobresaltar. I del sobresalt va passar a la culpa, una culpa d’aquelles que consumeixen per dins–. Apa, Ramón, vine al llit. És tard.

A les plantes superiors, els fills del matrimoni i els altres estadants de la casa ja feia estona que dormien. El Vilana va assumir que ara li tocava a ell retirar-se a descansar i va seguir la seva esposa.

Es considerava a si mateix un mestre de l’autocontrol, però en aquella ocasió li estava resultant molt complicat oblidar l’alè tebi i prohibit de la reina fregant-li l’orella.

Roda el món i torna al Born

“M’agrada”, “M’agrada”, “M’agrada”. En realitat, aquelles fotos ni li agradaven ni li deixaven d’agradar. Certament, la distreien durant l’espera i això ja les feia mereixedores d’un “m’agrada”. Era una qüestió de pura cibercortesia. Tan elemental, pensava la Bruna, com saludar un veí en sortir de l’ascensor o donar-li les gràcies si t’aguanta la porta quan veu que vas carregada amb el cotxet de la teva filla i les bosses del súper. Ella mateixa acabava de penjar unes magnífiques vistes del Born Centre Cultural a Instagram  i se sentiria profundament decebuda si en la mitja hora següent ningú li reconeixia la seva sensibilitat artística amb un gest tan simple com un doble clic.

El tal Stefan Zajević l’havia citat en un bar de la plaça Comercial. La Bruna va arribar a entendre que era la Malena qui havia facilitat al periodista el seu número de telèfon, després que ell li hagués ensenyat les credencials professionals i li hagués assegurat que era un bon amic que la buscava per a un tema urgent. Ai, aquella Malena tenia tant de bondat com d’innocència! I si la seva companya era ingènua, ella era una absoluta inconscient. ¿Què dimonis hi feia a la terrassa del Cafè del Born Nou, a quarts de dues del migdia d’un divendres laborable, prenent-se una canya i esperant un desconegut? S’havia agafat dos dies de permís a l’hospital per aclarir-se les idees d’ençà de l’incident amb en König. A casa, l’Aina, la cangur, cuidava de la Dora; el Pol era a l’escola i el Víctor, a l’agència. S’hauria dit, doncs, que el món continuava rodant sense ella. “Roda el món i torna al Born”, acabava de llegir minuts abans en algun plafó del Centre Cultural.

—Bruna? Bruna Arderiu? —La Bruna es va girar i va veure un noi esprimatxat, d’uns trenta anys i vestit amb una deixadesa del tot intencionada. Tenia els ulls clars, cabell castany esbullat i una d’aquelles barbes espesses que tant es portaven. — Sóc l’Stefan.

El jove duia un casc  jet de color verd al braç i la Bruna, un mocador de coll fúcsia, la seva armilla texana i el cabell recollit en un monyo alt.  Així era com havien quedat per poder-se reconèixer. Es van saludar amb dos petons i van decidir traslladar-se a una taula de l’interior perquè el dia s’estava tornant rúfol.

—De què coneixes en König i com és que t’ha dit que et posessis en contacte amb mi? —va arrencar la Bruna, sense gaires preàmbuls.

—Vaig darrere pista dels descendents dels catalans que, entre 1735 i 1738, van viure a Nova Barcelona, una colònia que l’emperador Carles VI (el vostre Carles III) va fer construir per als exiliats austriacistes, a la ribera del Begej, a la vora del Danubi. Es troba a la Zrenjanin, actual Sèrbia.

—Molt bé, molt bé… —el va interrompre la Bruna, frisosa per arribar al pinyol de la qüestió i estalviar-se tots aquells detalls tècnics que fàcilment podria buscar a Google quan arribés a casa— I, què hi pinta en König en tot això?

—Molts dels documents que estic trobant mencionen d’un patrimoni artístic extraviat en valor incalculable, que s’hauria salvat de la guerra, el foc i la pesta que va haver a Nova Barcelona a partir del 1737. König té una col·lecció d’art i objectes el segle XVIII increïble. Coneix el mercat del col·leccionisme més que ningú i tot em fa pensar que ens pot ajudar a seguir la rastre de les obres perdudes.

—”Ens” pot ajudar”?! —va exclamar la Bruna espantada. Volia creure que l’ús del plural es devia a un dels deixos eslaus del noi, però a hores d’ara era absurd autoenganyar-se. L’Stefan estava declinant el pronom amb ple coneixement de causa— ¿Com que “ens pot ajudar”? Mira, ja entenc la relació d’en König amb el teu… ¿article?, em vas dir que era un article ¿oi? Doncs, bé, fins aquí la cosa té lògica. Però ¿I jo? Què hi tinc a veure? Amb prou feines conec en König, ¿saps? Sóc una de les seves infermeres, no la seva filla. No sé res de l’art del XVIII i ni un borrall de la vida de Carles III o VI, o de qui sigui.

—Bruna, en König assegura que ets una persona en qui es pot confiar. Em va explicar l’assalt de l’altra nit… —la noia va empassar-se saliva i es va remoure incòmoda a la cadira. El fet que algú més estigués al cas d’aquell episodi, la desbaratava— Aquesta gent és molt perillosa, de veritat. No tenen escrúpols. —va continuar l’Stefan— Tinc amics a la policia que ens poden donar  mà, però per ara és molt important que siguem tota discreció. Jo demà vaig a Zrenjanin. Mira’t això, per favor, i parlem quan jo torno, dilluns.

De camí cap a casa, asseguda en un dels vagons de l’L4 i repassant mentalment els detalls de la seva trobada amb l’Stefan, la Bruna va obrir la carpeta de gomes vermella que el periodista li havia entregat.  Hi havia munts de fotocòpies i retalls de diari marcats amb marcador fluorescent, pòstits i milers de notes. També hi va trobar un sobre amb la paraula BRUNA escrita en retolador. La Bruna el va obrir. Se li va tornar a disparar el cor (ja era la tercera vegada en les últimes 48 hores) quan va descobrir una sèrie de fotos pixelades, preses amb teleobjectiu des de l’exterior de la 307, en què se’ls veia, a ella i en König, en diversos moments de la matinada del 23 d’abril del 2014.

En el seu iPhone hi sonava, a tot volum,  la versió de Strummer del Redemption Song. I la Bruna, va sentir que s’anava a desmaiar d’un moment a l’altre.

Una noia a la finestra

Elisabet Cristina va tancar els ulls i va respirar profundament, com si volgués absorbir tot l’aire que entrava a l’habitació. Estava asseguda a l’ampit de la finestra amb la bata sense cordar i la cabellera despentinada. Qualsevol altra nit aquell abandó hauria estat insòlit en ella. No era propi d’una dama de la seva condició exposar-se així. I molt menys en temps de guerra. Però aquella matinada la reina tenia por. I la por, ja se sap, no admet raons.

Darrere seu, el rei reposava nu al llit que acabaven de compartir. S’havia rendit al son plàcid que assalta molts mortals després de l’acte sexual. I va ser el corrent fred de finals de setembre el que el va treure de l’ensopiment.

–Liesel! Què hi fas aquí? Et podria veure qualsevol. Dona, vine al llit. I tanca la finestra, que fa fred. Liesel! Que no em sents?

No, de fet, Elisabet no l’estava escoltant. Les angoixes se li aglomeraven al cap i l’impedien actuar.

–Elisabet, per favor! –va insistir en Carles, mentre s’incorporava i avançava amoïnat cap a la seva esposa.

Quan va notar les mans fredes d’ell en contacte amb les seves espatlles, Elisabet Cristina va esclatar en un plor desconsolat.

Era la primera vegada, en els tres anys que estaven casats, que el rei veia plorar la reina. Elisabet Cristina sempre projectava una imatge de dona forta i decidida, encara que també era prudent i reflexiva. El monarca li havia delegat no només les qüestions de diplomàcia social i cultural, i la intendència general de Palau, sinó també la cartera d’afers italians. Tenia una enorme capacitat de treball i un talent innat per posar-se a la pell dels altres. El poble l’estimava i ella també semblava estimar el poble.

–No te’n vagis, Carles. No te’n vagis, t’ho demano per favor –sanglotava afligida Elisabet amb el rostre amarat de llàgrimes. –Que governi la teva germana. Quin mal hi hauria?

–Estimada, ja n’hem parlat prou.

–No se suposa que jo regnaré aquí? Per què no pot fer el mateix Maria Elisabet en el Sacre Imperi? Sempre m’has dit que és una dona molt competent.

–Liesel, la meva blanca Liesel –Carles s’hi va asseure a la vora i la va estrènyer amb força entre els seus braços –. No caiguem en el desànim just ara. Saps que no hi ha res que desitgi més en aquest món que quedar-me aquí al teu costat, a casa nostra, en aquesta terra que ens va unir i per la qual tant hem lluitat.

–Doncs, queda’t! Ja no hi són ni el teu pare ni et teu germà per dir-te què has de fer. I els catalans ens necessiten, valga’m Déu! –tot i que estava alterada, Elisabet es va adonar que s’havia excedit. El cadàver de Josep, el germà gran d’en Carles, estava encara massa calent per mencionar-lo amb aquella lleugeresa. I el fet d’acusar el monarca d’abandonar els catalans era un cop baix allà on més mal feia: en el seu amor propi. Va notar que Carles s’apartava i desfeia l’abraçada que tant l’estava ajudant a asserenar-se. Per això, es va afanyar a reprendre el to d’aflicció inicial que li havia de permetre recuperar la compassió del seu marit.

–No seré capaç de fer-ho tot sola, Carles! Això s’està enfonsant. El Borbó ens la té jurada; ens està acorralant per totes bandes, ens quedem sense provisions, la gent està exhausta, i saps tan bé com jo que els anglesos tenen nous objectius.

–Estimada, no et quedes sola –la va tranquil·litzar Carles emparant-la una altra vegada mentre li eixugava les llàgrimes amb els seus dits aspres–. Et deixo amb un equip d’elit. Starhemberg, el Vilana i els altres et faran sempre costat. I jo tornaré molt abans que no et penses –. Que hagués anomenat el Vilana li va donar certa pau. No sabia ben bé per què, però la presència d’aquell home sempre la reconfortava. A més, havia notat com li clavava la mirada.

–I no ho oblidis mai, vida meva –va continuar Carles–: el poble et vol a tu. Podràs tenir molts assessors, però a qui la gent necessita per mantenir l’esperança i perseverar en la lluita dia rere dia, és a la seva reina.

Quedaven poques hores perquè el sobirà salpés cap a Frankfurt en la naviliera britànica Blenheim. Havia de succeir el seu germà Josep I al front del Sacre Imperi Romanogermànic, i així es convertiria en Carles VI. A Barcelona s’hi quedava Elisabet Cristina com a governadora i lloctinent general de Catalunya.

Elisabet i Carles van mantenir-se abraçats en silenci, a l’ampit de la finestra, mig nus, mirant el mar, fins que van distingir el primer esclat del nou dia i van entendre que no tenien més remei que posar-se en marxa.

Més de dos són multitud

Aquell matí Eduard König estava de molt bon humor. Sens dubte, la cantata barroca que sonava a tot volum a l’habitació hi tenia alguna cosa a veure. El barber de l’hospital acabava d’afaitar-lo i ara li retocava els pèls rebels que se li havien anat acumulant a les patilles durant l’hospitalització. König duia un batí de seda de color bordeus a sobre d’un pijama de cotó negre i estava assegut a la butaca amb l’esquena ben dreta, seguint els compassos de la música amb les mans.

–Vaja, torno més tard– es va excusar la Bruna, una mica nerviosa, quan va entrar a la 307.

–No, maca. Faci el favor de passar. Ja començava a pensar que se l’havia endut el vent. A on s’ha ficat tots aquests dies?

–Mm… Ehh… Temes familiars. Torno d’aquí a una estona, senyor König– va repetir la Bruna.

–Jo ja acabo– va intervenir en Ferran, el perruquer–. ¿Has vist que guapo que ha quedat el nostre pacient?

La Bruna no va contestar.

–Au, senyor König. Ja està llest. Així és com m’agrada veure’l, eh? Mantingui aquesta actitud, i en quatre dies ja serà a casa. I tu, Bruna, cuida’l bé. El senyor König està fent grans progressos.

Quan es van quedar sols, la Bruna va fer com si res i va començar amb les rutines mèdiques del dia. Va entregar-li el seu vaset de medicaments i, mentre li prenia el pols, ell li va preguntar.

–Com es troba, senyoreta Arderiu? No fa bona cara.

Aquell home la treia de polleguera. Quin cinisme! Doncs és clar que feia mala cara. A ell, en canvi, se’l veia encantat de la vida i el seu somriure, ateses les circumstàncies, a la Bruna li resultava d’allò més provocador.

–Deixi’s de brometes, senyor König –va xiuxiuejar la Bruna perquè ningú no els sentís,  encara que el so de la música ja contribuïa a emmascarar la conversa–. M’ha d’explicar unes quantes coses ¿no li sembla?

–Sí, té raó. Perdoni si l’he incomodat amb el meu bon humor. És que avui em trobo en plena forma. El jove Zajević es va posar en contacte amb vostè?

–Sí.

–Perfecte. És un xicot honrat, nebot d’un vell conegut i, si fa falta, ens podrà donar un cop de mà. Miri, només li demano que m’ajudi a salvaguardar algunes de les meves possessions durant un temps. Res més. Hi ha qui vol aprofitar-se de la meva fragilitat actual i extorsionar-me. Necessito que em guardi uns objectes en un lloc segur fins que jo hagi sortit d’aquí.

–Però, per què m’ho demana a mi, si no em coneix de res?

–Senyoreta Arderiu, el destí la va posar en el meu camí. Si no fos per vostè, jo ara  seria mort o, pitjor encara: estaria assetjat, i ni la premsa ni la policia em traurien l’ull de sobre. Els brètols que em van assaltar aquella nit haurien estat capaços de qualsevol cosa, si vostè no hagués arribat a temps.

–Si són tan perillosos com diu, ha de parlar amb la policia immediatament.

En aquell moment va entrar a l’habitació un home amb l’uniforme blau del servei de manteniment que els va explicar que venia a arreglar la balda de la finestra. La tanca estava espatllada des de la nit en qüestió. La Bruna i en König van parar de parlar.

–Bona música– va comentar l’operari per trencar el gel.

La veritat és que la Bruna es feia creus amb els privilegis que se li atorgaven a en König a l’hospital. S’havia fet portar un aparell amb altaveus en el qual posava música a plaer. Pel que la noia havia pogut descobrir per Internet, Eduard König era un aristòcrata, d’origen alemany, que col·leccionava art i freqüentava les més altes esferes de la societat catalana i espanyola. Devia ser un peix dels grossos per poder gaudir de totes aquelles llicències.

–Senyoreta Arderiu– va continuar en König confidencialment, després d’intercanviar unes paraules de cortesia amb l’operari i assegurar-se que estava centrat en la seva  feina–. Només seran uns dies. No tinc ningú més a qui recórrer. I ja li vaig dir que la recompensaré amb escreix. Zajević ens pot ajudar. Confiï en ell. I no ha de preocupar-se de res. Cap d’aquests degenerats  –va dir baixant encara més la veu– podrà relacionar-la amb mi.

–Cap d’ells, eh? Doncs miri això–. la Bruna es va treure de la butxaca uns papers arrugats i els hi va llançar. Eren les còpies de les fotos que li havia donat l’Stefan.

A en König li va canviar la cara i la va mirar amb una expressió de pànic que a ella ja li era familiar.

–Eduard, my dear! Com estàs? Ah! Ja veig que molt ben acompanyat–. Més visites a la 307. Qui ara entrava, dominant-ho tot amb una gran seguretat personal i aromes de Chanel número 5, era una mena de versió sòbria i refinada de la Cruella de Vil interpretada per Glenn Close el 96.

Bruna la va repassar de dalt a baix, però en König es mantenia absort mirant la butxaca de la bata de la noia, on ella, de pressa i corrents, havia tornat a amagar les fotos.

–Ui… qualsevol diria que faig nosa– va continuar la dama fent veure que la situació la divertia, però clarament disgustada per l’absoluta indiferència amb què l’havien rebut.

Te Deum

La reina anava de dol. I hi anava encara pel seu cunyat Josep I, però també, i sobretot, per honrar els coronels Stanhope i Montaner, morts en combat pocs dies enrere en defensa de la fortalesa de Cardona.

El dol per a Josep, a hores d’ara, era pur protocol. La mort dels seus dos militars, en canvi, la commovia de tot cor. Havien lluitat sense treva ni descans contra les tropes de Muret per salvar del domini borbònic el castell, la vil·la i les seves demarcacions. La de Cardona havia estat una victòria fonamental per a la causa austriacista. Era, a més, el primer triomf geopolític d’Elisabet Cristina com a governadora del Principat en absència del seu marit. Acorralats com estaven els catalans pels fronts nord i sud, una derrota en el flanc central hauria estat catastròfica i hauria desencadenat la caiguda imminent de la capital.

Aquell dijous 31 de desembre del 1711, el Te Deum que sonava a la catedral de Barcelona, unit a l’olor de la mirra i encens, i al goig d’assaborir la victòria, feien que la reina lluís un port majestuós. Amb ella, hi havia el mariscal Guido von Starhemberg, el Vilana i la plana major dels Tres Comuns. Tots reunits per celebrar la victòria i venerar l’estrateg allí present que l’havia fet possible: Starhemberg.

El comte de Traun, ajudant de camp del mariscal, havia explicat a la reina que aquest havia estat brillant en la seva última acció coordinada.

―Sa majestat, només un geni militar de la talla de Starhemberg hauria estat capaç d’una gesta així. La precisió mil·limètrica amb la qual va planificar, des del seu lloc de Prats de Rei, els moviments de totes i cada una de les tropes, va ser superba. Superba, amb totes les lletres, altesa. Qualsevol diria que era allí mateix, amb els seus homes, als Escorials i al Pont de la Coromina.

Carles ja l’hi havia dit: la deixava en molt bones mans. Van ser dies durs per a la reina. Durant els dos mesos que va durar el setge a Cardona, li havia costat Déu i ajut conciliar el son a les nits. Sentia sobre la consciència el pes de totes les vides humanes que es perdien, la responsabilitat de satisfer els somnis de llibertat del poble i també el compromís de no defraudar el seu marit.

Sort que tenia el Vilana al costat. Formaven un bon tàndem; d’això no en tenia cap dubte. Elisabet Cristina recordava la resolució amb què els dos havien actuat, a finals de novembre, quan havien rebut la crida expressa de socors de Starhemberg des del camp de batalla. Havien estat audaços i expeditius. El suport aliat no va tardar a desplaçar-se al front per mediació de la reina. I ella mateixa va ser qui va ordenar que aglutinessin els reforços estrangers amb els de les milícies i cossos nacionals.

El poder creava addicció, ho havia d’admetre. Elisabet Cristina se sentia orgullosa de la destresa amb què se sabia comportar en les situacions de risc i conflicte. No tothom tenia aquest do, pensava. També recordava amb gust els moments distesos amb el Vilana, quan es relaxaven davant d’una copeta d’aiguardent, al capvespre, després d’una intensa jornada de negociacions. Eren estones de repòs i intimitat ben merescudes.

Senyor, digneu-vos guardar-nos avui
lliures del pecat
Senyor, tingueu pietat de nosaltres,
tingueu pietat.

Els càntics del cor de la catedral van cridar l’atenció de la reina. Va recordar llavors que el seu marit ja havia estat coronat emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. Feia poc més d’una setmana, el 22 de desembre, a l’església de Sant Bartomeu de Frankfurt. Ara ella era l’esposa de Carles VI. Era emperadriu. Encara el trobava a faltar, sí, però ja no tant com en els primers dies. Començava a gaudir del seu nou estatus. I li agradava el zel i el respecte amb què els súbdits executaven les seves ordres. Sí, ja no l’enyorava tant. Però ara per ara no hi volia pensar més.

Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai;
aquesta és l’esperança que posem en vós.
En vós, Senyor, m’emparo,
que mai no quedi confós.

Són quimeres?

A l’escola del Pol, aquell curs 2014, inauguraven activitat: el Festival de la Primavera. D’entrada, semblava una iniciativa interessant perquè sorgia d’una proposta dels mateixos alumnes, que l’equip docent, amb molt bona voluntat, havia incorporat en el seu programa i que alguns pares, molt predisposats, s’havien encarregat de coordinar. A la Bruna, tanta demanda d’implicació familiar, l’aclaparava. No trobava la manera de compaginar la seva jornada laboral i la del Víctor, amb les ocupacions domèstiques, familiars i personals, i a tot això, afegir-hi la participació en el dia a dia del col·legi. I, al cap i a la fi, tampoc tenia clar que aquell pes hagués de recaure en els pares.

L’Auditori estava ple a vessar. L’acte consistia en un concert en què cada curs interpretava un tema, triat prèviament entre tots amb sistema assembleari. El grup de cinquè havia optat per Boig per tu, la mítica cançó de Sau, ara en voga gràcies a Shakira, i Piqué. El Pol feia els acompanyaments al teclat, la seva amiga Wei era l’encarregada de la percussió i el Martí, de la guitarra. S’hauria dit que era un dels moments més esperats del Festival. Per a la Bruna, per descomptat, perquè li queia la bava veient com tocava el seu fill. El Víctor no havia arribat encara i això la tenia una mica mosca. L’havia avisat que s’endarreriria a causa d’una reunió. Ella passava el temps d’espera amb la Dora en braços. I a la Dora no li agradava esperar sense poder gatejar.

“Blup”. S’havia oblidat de silenciar el mòbil. Tenia un whatsapp. Era de l’Stefan. El periodista feia més temps del previst que no donava senyals de vida. Dilluns, suposadament, havia tornat de Sèrbia i ja era dijous. La Bruna no volia donar cap pas en fals, ni mostrar-se impacient, així que tampoc s’hi havia posat en contacte. No entenia què havia pretès l’Stefan amb el cop d’efecte de deixar-li aquell coi de fotos a la carpeteta vermella. Per què no les hi havia ensenyat ell mateix quan l’havia tingut davant? I en König, per la cara d’esglai de l’altre dia, tampoc semblava que en sabés res.

“Hola Bruna”
“Perdona que no et dic res fins ara”
“El viatge de Zrenjanin ha sigut molt productiu”
“Tinc documents interessants i he parlat amb la senyora Francesca Boronat”
“Podem veure’ns demà un moment?”
“Seré a la Biblioteca de Catalunya”

Ah! La Francesca Boronat, l’amiga d’en König que de sobte havia sorgit del no-res! On era aquella senyora tan estupenda mentre operaven en Köning?

La Francesca l’havia abordat el dilluns a l’hospital. Les seves maneres exquisides a la Bruna li semblaven impostades. Segurament perquè en els temps que corrien no era molt habitual topar amb aquella mena de formalismes.

―Senyoreta Arderiu, disculpi. Tindria un moment?
―Digui’m ―li va contestar la Bruna, sense ni aixecar els ulls de la pantalla de l’ordinador, però perfectament conscient de qui tenia al davant, perquè poc abans l’havia vist avançar pel passadís.

―El meu nom és Francesca Boronat. Volia parlar-li del senyor König. Estic una mica preocupada ―”Ja té pebrots la cosa”, va pensar la Bruna. La senyora Boronat li degué llegir el pensament perquè, acte seguit, va passar a justificar-se.― L’Eduard i jo estem molt units des de fa molts anys. Malauradament, m’he vist obligada a marxar de la ciutat aquests dies i no l’he pogut ajudar en el seu internament. Es tractava d’un viatge de negocis ineludible, íntimament lligat per cert, amb el seu patrimoni. No sé si ho sap, senyoreta Arderiu, però el senyor König posseeix una gran fortuna. I això és, en part, el que em preocupa. El veig molt perdut. És com si no fos l’Eduard de sempre.

―Doncs és normal en una persona de l’edat del senyor König, després d’una operació com la que acaba de passar. Cal donar-li temps. A poc a poc, anirà tornant a la normalitat.

―Ja. Esclar. Però és que m’ha estat explicant unes històries molt estranyes. Autèntics deliris. Assegura que hi ha una banda de mercenaris que el volen matar i que han arribat a assaltar-lo a l’hospital. ¿Aquest tipus d’al·lucinacions entren en la normalitat, senyoreta Arderiu? ¿No poden ser fruit d’alguna medicació inapropiada? Ell la menciona contínuament a vostè; per això, m’he pres la llibertat de venir a consultar-la.

Ostres, allò sí que va aconseguir descol·locar-la! I si tota aquella maleïda història no era més que una enorme fantasia causada per la clàssica síndrome confusionària postoperatòria? Com no se li havia acudit abans? Al capdavall, la nit del presumpte assalt ella no havia arribat a veure ningú. En König podria haver caigut tot sol del llit… Però, i les fotos? I l’Stefan? També ell estava sent víctima de les imaginacions d’en König?

Els calorosos aplaudiments de l’Auditori la van treure de cabòries. Els alumnes de cinquè prenien posicions a l’escenari. El Pol, guapíssim, ja era assegut al piano. Estava nerviós, però content. La Dora es movia entusiasmada en veure el seu germà. Just llavors va arribar el Víctor i li va fer un petó a la galta. Si la Bruna continuava sola amb tot allò, pararia boja. Hauria de trobar ben aviat el moment de compartir-ho amb el seu marit.

La Venus de Brunsvic

―Teresa, surto un moment ―va anunciar el Vilana a la seva esposa des de la porta de la saleta on ella estava acabant de brodar uns mocadors.

―Com que surts? Ara? Si el sopar és gairebé a punt, Ramon. La Josepa ha preparat el capó amb cebetes i prunes que tant t’agrada.

―Estimada, em sap greu. Tinc afers en el Palau que no poden esperar.

―Però, Ramon…

―Arribaré tan aviat com pugui ―va interrompre-la amb certa acritud el Vilana abans que ella pogués objectar-li res més.

La Teresa estava del tot acostumada a les absències del seu marit i també sabia que no era un home gaire donat a justificar-se. Tot i això, aquella nit el va notar especialment sorrut. I no anava gaire desencaminada. Al Vilana no li agradava esquivar d’aquella manera la seva esposa, però ara no trobava una manera menys asèptica de fugir sense fer-li mal.

Des del seient del darrere del seu carruatge, va intentar abstreure’s en la contemplació dels solcs que les gotes de la pluja dibuixaven a la finestra. La reina l’havia fet avisar a una hora intempestiva. “Necessito veure-us aquesta mateixa nit. Han arribat notícies inquietants de Viena. Només podré trobar consol en el vostre consell”, deia la nota, telegràfica.

Feia un parell de dies que no coincidien i el seu últim encontre havia acabat amb una discussió. Desitjava aquella dona des del precís instant que l’havia vist trepitjar terra catalana. És cert que s’havia acostumat a desitjar-la des de la fortalesa segura i infranquejable de les seves fantasies. Un no pot posseir així com així la dona del seu superior, i menys si es tracta de l’emperador. Aquestes eren les conviccions amb què el Vilana maldava per mantenir a ratlla les seves calorades. A més, no acabava de veure quines eren les intencions d’Elisabet Cristina. I ell no s’exposava mai al rebuig. Ni davant de la reina, ni davant de ningú.

Quan va arribar a la plaça, el Vilana va demanar-li al cotxer que l’esperés mentre ell dirimia unes gestions al Palau. El sentinella del torn de nit va obrir-li el portal de l’edifici i el Vilana es va encaminar amb pas ferm cap a la sala on solia despatxar els afers d’estat amb la reina. El va sorprendre trobar l’habitació en penombra. En el divan mostassa on tantes tardes havia vist Elisabet exposar les seves idees sobre la guerra, ara la reina hi jeia completament nua i amb la mirada vidriosa clavada en ell.

Tots els membres del seu cos es van tensar sense remei, especialment el viril, amb una duresa que gairebé feia mal. El Vilana no era militar, però va imaginar que si en alguna ocasió li toqués liderar un combat, el seu estat de pànic i excitació segons abans de llançar-se a l’arena, seria molt semblant al que ara estava experimentant. Per un moment va pensar a girar en rodó i marxar. Però sabia de sobres, a hores d’ara, que aquella no era una alternativa viable.

Així, va avançar abrandat cap a Elisabet; la va agafar obscenament per la cintura, pels malucs, pel sexe, i per totes les parts possibles d’aquella anatomia impecable de joveneta de vint anys, que per fi, tenia al seu abast. Amb zel i afany, tots dos es van entregar a una llarga nit de plaer, sense que els calgués dir-se una paraula.

Fossin quines fossin les notícies inquietants que havien arribat des de Viena, haurien d’esperar.

Missió W

La Bruna es va sorprendre a si mateixa empolainant-se més del compte davant del mirall del lavabo de senyores de la planta 3. El seu torn ja havia acabat i l’Stefan l’esperava, al cap de mitja hora, a la Biblioteca de Catalunya per posar-la al dia del seu viatge a Sèrbia.

Uns tocs de color als pòmuls i un pèl de brillantor als llavis serien més que suficients per a l’ocasió. La Bruna tenia 35 anys, una cabellera negra, llarga i ondulada; el cutis clar; i uns ulls verds en forma d’ametlla, molt sovint ullerosos, que li donaven un aire interessant, però alhora la feien una mica més gran.

Dins d’un dels serveis va sonar un telèfon mòbil que la propietària va contestar a l’acte. A la Bruna, aquella veu li va resultar familiar.

―Sí, Jett, digue’m… Estic sortint de l’hospital…

No en tenia cap dubte: era Francesca Boronat. Instintivament, la noia va recollir els seus estris, es va desplaçar amb total sigil al bany contigu; va tancar la porta amb el pestell i va prémer el botó de la cisterna per dissimular no sabia ben bé què. Estava molt nerviosa.

―Sí, ja et vaig dir que per aquí les coses no estan sortint com ens pensàvem… No, ni rastre d’allò… Ja ho sé, ho sé. Calma’t… Escolta, Jett, preferiria que no ho parléssim per telèfon. Quedem ara en el bar de l’hotel; entesos?

La Francesca va tallar la conversa sense despedir-se i, abans d’abandonar els serveis, es va parar a rentar-se les mans. En sentir els talons de la Boronat allunyant-se pel passadís, la Bruna va sortir d’una revolada i va córrer escales avall per arribar abans que ella a la planta baixa i poder així seguir-la des d’una posició estratègica. Per sort, aquell dia portava la moto d’en Víctor, pensant que a la sortida es dirigiria directament a la Biblioteca. Però ara a l’Stefan li tocaria esperar.

Les dues persones que eren davant de la senyora Boronat a la cua dels taxis, li van donar a la Bruna prou temps per posar a punt la Vespa. Va començar llavors el que podria definir-se com una persecució motoritzada al més pur estil de Hollywood, amb els carrers de la ciutat comtal atapeïts de cotxes a l’hora punta.

La destinació final d’aquella cursa va acabar sent l’Hotel Vela, tal com la Bruna va començar a intuir quan ja feia una bona estona que enfilaven pel passeig Joan de Borbó. Hi havia estat uns mesos enrere per la celebració del 70 aniversari del seu pare.

La Francesca va baixar del taxi i es va dirigir sense titubejar al W Lounge de l’hotel. Era obvi que ja en coneixia el camí. Aquella dona tenia estil, va tornar a pensar la Bruna. Sort que a ella aquell dia no li havia agafat per sortir de casa disfressada de mamà treballadora que es vesteix a corre-cuita amb la primera cosa que troba a l’armari, amb el risc d’acabar passejant-se tot el dia amb una immensa llàntia a la solapa. No, avui anava tota bufona amb la seva faldilla évasée estampada, els seus botins de cordons i la rebequeta vintage.

Quan va arribar al bar, la Francesca va saludar, afectuosa, un personatge que, reprenent els símils cinematogràfics, semblava extret d’una pel·lícula americana dels anys cinquanta. Un autèntic magnat del sud. Lleugerament barroc en el seu port, però atractiu i amb carisma.

Tot i estar molt alterada, la Bruna actuava com posseïda per l’esperit d’una agent secreta avesada a fer mil missions. Es va asseure al més a prop possible de la parella, convençuda que el fet de dur els cabells deslligats i no portar la bata blanca amb què la senyora Boronat sempre l’havia vist ja li proporcionava prou camuflatge. Malgrat això, i per a més seguretat, va treure el seu iPhone, es va posar els auriculars, sense música, i va fer veure que llegia el llibre de Hornby que en Víctor li havia regalat.

A la Francesca i al seu acompanyant se’ls veia tensos. Ell gesticulava efusivament mentre anava glopejant el bourbon. Era clar que la dona procurava aplacar-lo. La Bruna, a estones, perdia la sintonia de la conversa, però, més o menys, això és el que en va pescar:

―Frances, no em vinguis amb històries. Hem de firmar immediatament.

―Jett, ja t’he dit que ho tinc tot controlat (…) cal treure’l de l’hospital tan aviat com puguem, i ja està.

―Doncs, fes-ho. Fes-ho D’UNA VEGADA. O li dic jo a en Ronzetti que se n’encarregui.

―¡Valga’m Déu, Jett, no tornis a barrejar en Ronzetti en tot això! És que vols que hi intervingui la policia? (…) bastant, aquella nit (…) jo m’encarrego dels nois.

―(…) si no apareix, no tanco el tracte, t’ho adverteixo.

―Tindràs el teu medalló i tota la resta, Jett.

Glups. En sentir la paraula “medalló” a la Bruna se li va gelar la sang. Es va quedar uns segons en mode “pause” i, quan va reaccionar, va veure que la parella s’allunyava encaramel·lada cap a l’ascensor. En Jett grapejava el cul de la Francesca sense amagar-se’n, i a la deessa de l’elegància no semblava molestar-li gens.

Ben gustosament els hauria seguit fins a la suite a la qual, sens dubte, es dirigien, però no va trobar el valor per anar tan lluny en la seva primera missió com a espia. Així, que en comptes de fer-ho, es va posar a teclejar compulsivament al mòbil:

“Stefan, PER FAVOR, ESPERA’M a la porta de la Biblioteca!”
“al carrer Hospital”
“és URGENT!”
“arribo d’aquí a 10 minuts”