Reinventant les polítiques que formen cultures

10.10.2018

La periodista Marta Porto participa a la Biennal del Pensament Ciutat Oberta, on conversarà sobre els drets culturals a les ciutats i les desigualtats amb César Rendueles, Sylvie Durán Salvatierra i Nicolás Barbieri. Serà el 20 d’octubre a la Plaça de la Virreina a les 12h.

Escric aquestes línies sota l’impacte d’una de les manifestacions més grans realitzades a Brasil des de la lenta, gradual i poc honesta recuperació de la democràcia al 1985, després de 21 anys de Dictadura Civil-Militar. Poc honesta, insisteixo, ja que es va realitzar sense la necessària reflexió i assumpció de responsabilitats d’aquells que van cometre tortures, desaparicions i assassinats de milers de brasilers contraris al règim d’excepció. El silenci i la desinformació del procés de transició van produir una democràcia sense ànima, inoperant davant de valors culturals essencials per la seva consolidació en qualsevol temps i generació, com els de la llibertat, les oportunitats igualitàries o el respecte dels drets civils, polítics i humans.

I 2018 sembla assaltar-nos amb onades de moviments populars de corts ideològiques diverses que ens col·loquen davant del fracàs dels nostres silencis sobre les barbaritats comeses contra tot tipus de minories o de la desigualtat que envaeix el món a més d’una certa complicitat incòmoda de molts intel·lectuals, periodistes, pensadors i gestors de cultura exercida al costat dels poders i els poderosos, en temps de bonança econòmica i frescor política. Dic això, ja que assistim en aquestes últimes dècades a l’augment escandalós de la concentració de renda global, l’ampliació de les desigualtats socioeconòmiques, la dissolució de les xarxes de protecció social per a nens, dones i joves i el terror de les guerres ètniques, religioses i culturals amb el llegat de milions de refugiats sense pàtria i sense territori, vulnerables a les geopolítiques estranyes i a la trucada per la supervivència i per la vida digna. Davant aquests dilemes, les polítiques de cultura no van estar i encara no estan a l’alçada dels canvis que el nostre temps exigeix per a transformar les nostres ciutats i el nostre futur en alguna cosa amb un significat més gran que el de supervivència per a molts i l’opulència de pocs. O de les oportunitats per a una minoria i la invisibilitat d’una multitud.

No hi ha lloc tan privilegiat com el de la política cultural per a postular una política capaç de promoure creences i imaginaris socials que transformin el sistema de valors que van generar tanta opulència i també tanta misèria.

Però, al final, què poden fer les polítiques culturals? I com han de ser elaborades per col·laborar amb aquest repte tan gran? En presento 3.

1. L’ecosistema cultural, format per programes, espais, institucions, entitats, ongs, òrgans públics i de govern, productors i gestors, en aquest moment hauria d’estar concentrat en elaborar i desenvolupar accions que garantissin que els valors essencials de la democràcia cultural – solidaritat, respecte, amor a la diversitat i la natura, convivència ciutadana, llibertat civil i política de pensament i artística – continuïn existint i se sobreposin a la necessitat de crear murs, de destruir cultures i formes senceres d’existència abandonant-se a la indiferència, a la misèria i l’absència d’oportunitats. Això és una prerrogativa ètica que ha de ser assumida com a compromís de qui va optar a treballar per i per a la nació cultural. Això implica també un canvi de rumb en els programes de diplomàcia i cooperació cultural, avui enfocats a desenvolupar foment i recolzaments a la producció conjunta d’un parell de països o a produir tractats i cartes d’intencions, investigacions i diagnòstics, per una acció orientada cap al desenvolupament d’una nova ètica global/local, que consideri les necessitats i la urgència de les agendes col·locades pels joves, per les dones i per les minories que des de 2008 prenen els carrers protestant pels canvis profunds en aquest sistema de governament global.

2. L’amplitud i la profunditat que els avenços de les noves tecnologies i l’allau d’informació que ens domina provoquen el canvi de percepció sobre el món, les relacions de convivència, les formes d’aprendre i ensenyar, la pròpia construcció de la subjectivitat de les noves generacions, genera alteracions de fons al sistema de producció i consum culturals, afectant l’ordenança que ha prevalgut fins ara. En especial, en les nocions de mediació, traducció, edició de repertoris i continguts culturals que oferim als museus, biblioteques i centres culturals. O de projectes educatius de museus i centres de cultura que no consideren els nous models d’aprenentatge o la necessitat de fer-se valer d’altres codis de narratives per promoure la curiositat i apertura d’altres coneixements que no estan disponibles en les formes ràpides i superficials que les xarxes social ofereixen. Recolzar més investigacions en processos de recepció, creació de llenguatges per a l’aprenentatge de nens, experimentacions amb l’objectiu d’estimular l’alteritat cultural, simulació de jocs on es practiqui l’experiència d’estar a la pell d’un altre, funcionant com un gran laboratori d’imaginació de convivència i creació. Comunicar és més que fer ús de mitjans, és investigar la naturalesa de la recepció, els nous codis que promouen subjectivitat, els llenguatges capaços de crear interaccions i col·laboradors virtuals o no. Tot canvi cultural és un acte de comunicació. De quina comunicació estem parlant? Hem de descobrir-ho.
3. Per últim, però no menys important, vull parlar de la defensa de la llibertat artística i dels artistes com a fonament de les polítiques i de gestió cultural. Un món lliure es construeix sense por a desagradar, a promoure el que incomoda, sense temor al xoc i l’horror, aquell que les obres d’art sempre han provocat al llarg de la història. En aquest moment, de persecucions, intolerància, por a allò desconegut, tenim l’obligació ètica i d’ofici, de defensar l’art i els artistes. Defensar i recolzar la llibertat artística de forma incondicional, la seva diversitat, les seves formes transgressores i atípiques d’actuar al món contra qualsevol oposició, censura i autocensura institucional,  popular o religiosa. És necessari donar respostes fermes a l’acomodació i la submissió a la que les arts estan sotmeses, en especial a països en desenvolupament, però no només. Recolzar artistes, poetes, escriptors, creadors perseguits o sense recolzament institucional per a desenvolupar el seu art i les seves creacions. Artistes nous, artistes establerts, aficionats o professionals a nivell global. És urgent institucionalitzar la llibertat de les arts com un pilar de la democràcia política. Les agències de foment científic i tecnològic fa molt que haurien d’haver-se ocupat de crear programes de recolzament amb un grau de risc més elevat, seguint les agències de foment científic i tecnològic. Arriscar-se en llenguatges desconeguts, en curadories degenerades, en formats de creació que provoquen xoc i resistència. I impedir l’autocensura que les burocràcies de les institucions culturals practiquen diàriament vetant curadors i artistes més transgressors.

Amb aquests tres punts destaco l’essencial de les polítiques culturals com a lloc privilegiat de la valorització de l’esperit humà, guardià d’aquell que no neix com a funció, sinó com a manifestació més gran de la imaginació i espiritualitat d’homes i dones al llarg de la història. En un món convulsat per la desigualtat i per la por a les diferències, l’esperit d’aquest temps en el que vivim, ens obliga a sortir de la zona confortable de les fórmules ja conegudes i connectar-nos amb la frase del testament del poeta israelià Yehuda Amicha, “on tenim raó, les flors no poden créixer”. Poques són les polítiques que són tan rellevants ara com les que es dirigeixen per a resguardar la llibertat de creació, d’imaginació i de construcció de noves subjectivitats.