Reformes ortogràfiques

D’idees de simplificació ortogràfica n’hi ha a cabassos: per citar-ne un parell de recents i ben argumentades, la d’en Rudolf Ortega sobre l’ús de la dièresi i la d’en Magí Camps sobre les erres i les esses en mots derivats i compostos, totes dues dins el llibre Canvi d’agulles.

La proposta d’en Toni Soler d’eliminar els accents és provocativament transgressora, i l’encerta de ple per generar debat i perquè a més d’un li agafi un cobriment de cor. Escriure sense accents és ja una pràctica habitual, acotada, això sí, a un àmbit i un registre determinats: com diu el mateix Soler, una part de la nostra comunicació escrita diària –sobretot la que vehiculem pel mòbil– ja la produïm i la consumim sense accents i (gairebé) ningú s’escandalitza.

Però per abordar un canvi ortogràfic de grans dimensions s’ha d’anar amb peus de plom. Amb canvis puntuals es pot arribar a aconseguir un cert consens social prescindint de l’acadèmia. Ja s’ha demostrat amb el sisplau en el camp del lèxic, amb el “per + infinitiu” en la sintaxi o amb l’ús de l’interrogant inicial (¿) en el terreny més ortotipogràfic. I en casos com aquests el problema és de l’IEC, que encara no s’ha decidit a donar-los per bons.

Però una reforma ortogràfica de més envergadura que afecti una part o el conjunt del sistema és poc probable que pugui reeixir al marge de l’acadèmia. I l’acadèmia, que amb això d’anar amb peus de plom s’hi sent com peix a l’aigua i que alguna vegada ja s’ha picat els dits amb reformes ortogràfiques controvertides (per exemple, amb la simplificació dels guionets: ens salvaguardarà els accents perquè ens quedem tots tranquils. Una altra qüestió és si algun dia accedirà a fer cas d’aquelles altres propostes ben argumentades que fan reclamacions més realistes. Tant de bo la saba nova que va entrant a l’IEC aconsegueixi fer canviar una mica la dinàmica de la institució.