La traductora Dolors Udina, Creu de Sant Jordi

31.07.2014

La traductora literària i professora de traducció, Dolors Udina, rep aquest any una Creu de Sant Jordi. La Generalitat li atorga “per la seva intensa tasca en l’àmbit de la traducció literària, singularment de l’anglès al català. Entre les seves traduccions, destaquen obres de dos premis Nobel, J. M. Coetzee i Alice Munro, i també La senyora Dalloway, de Virginia Woolf, amb la qual va guanyar el Premi de Traducció Crítica Serra d’Or el 2014. Professora a la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona, és també membre del jurat del Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia”. Ho celebrem recuperant el seu article “Reflexions de traductors, des de dins” on demostra el domini que té sobre el terreny.

La traductora Dolors Udina | Foto: UAB

Els traductors dediquem tantes hores a resoldre els problemes concrets amb què ens anem topant quan abordem una traducció que rarament ens queda temps per dedicar-nos a pensar quin és l’entrellat d’aquesta feina tan apassionant i engrescadora com generadora de dubtes i de maldecaps. Sempre m’han fascinat els llibres que recullen articles sobre l’experiència de traduir una obra determinada o que expliquen la visió des de dins d’una professió que té com a objectiu l’impossible teòric de canviar la partitura i la forma d’un text, d’un poema, per fer-ne un altre d’igual totalment diferent.

Fa molta il·lusió, doncs, la recent publicació del llibre De traduir (poesia), [i també prosa, afegeixo], per part de Cafè Central, l’editorial que convoca des de fa deu anys el Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia. Aquest premi, fruit de l’amistat dels organitzadors amb el poeta Jordi Domènech, sabadellenc «malgrat tot», traductor d’Ungaretti, Umberto Saba, Alvaro Cuqueiro, Pasolini i molts altres poetes italians i portuguesos o gallecs i especialitzat en la traducció de poesia dialectal italiana, que va morir a l’octubre del 2003. En l’acte de lliurament del premi que se celebra cada any des del 2005 (i que han guanyat traductors com Joan Casas, Josep Domènech Ponsatí, Eusebi Ayensa, Isidor Marí, Txema Martínez, Antoni Xumet, Gemma Gorga, Gabriel de la S.T. Sampol i Marta Pera), un traductor de reconeguda trajectòria dirigeix un parlament al públic sobre algun aspecte de la traducció. De traduir (poesia) reuneix els textos de les nou ponències dels deu anys del Premi (que va quedar desert el 2006).

Obre el llibre Adan Kovacsics, traductor de l’alemany i de l’hongarès al castellà i autor de versions tan encertades com premiades d’obres de Karl Kraus i d’Imre Kertész entre moltes altres, amb una conferència que posa el llistó molt alt. Fa una anàlisi de «Hofmannstal i la tradició de la crisi del llenguatge» on explica, per exemple: «Me decía una gran traductora del alemán al sueco que había fases en que buscaba todas las palabras en el diccionario, o sea, cuando leía Milch, acudía al diccionario y consultaba la palabra Milch y leía mjölk y entonces ponia mjölk en el texto que traducía. Tan insegura estaba en su “propia” lengua que, por supuesto, dominaba como pocos. Hasta el adjetivo “propio” tiembla al ser pronunciado en este contexto. A los traductores también “se nos deshacen las palabras como hongos podridos en la boca”. Lo que nos ocurre es que, así como a veces se rompe el ligamen entre las palabras y las cosas, también se rompe el que aglutina las lenguas, la traducibilidad, y nos preguntamos entonces: ¿será verdad? ¿Es verdad que Milch es mjölk y es leche? Y puede ocurrir en tales situaciones que en un arrebato de nihilismo nos preguntemos también: ¿y si ponemos carbón? ¿O lamento? Hay algo allí que puede romperse en cualquier instante. ¿Qué pasa si no ponemos lo que dice Hofmannsthal en su Carta: “cuando bebía en mi refugio de caza la leche tibia y espumosa”? ¿Si escribimos, por ejemplo, “cuando bebía en mi refugio de caza el lamento tibio y espumoso?”»

Joan Sellent | Foto de Judit Contreras

A «Amb sense ser poeta», Joan Sellent, que ha traduït molt Shakespeare en vers i una gran quantitat de les obres de teatre que més ens han delectat en els darrers temps gràcies sobretot al seu domini de la llengua, desplega la seva ironia particular per «indagar què és poesia i què no ho és. Que Déu n’hi do. Formulo la pregunta: “¿què és poesia?”, i tinc a la meva disposició més d’una frase cèlebre per omplir l’espai de resposta. “Poesía eres tu”, diu Gustavo Adolfo Bécquer, però per aquí no anem bé: és evident que per raons cronològiques i d’altres tipus, la resposta no va adreçada a mi, i ni que fos així, no es pot dir francament que em resultés gaire aclaridora. Llavors em ve al cap la famosa sentència del poeta nord-americà Robert Frost, segons la qual “poesia és allò que es perd en una traducció”. Aquí ja és qüestió d’aturar-s’hi una mica més, és clar: per raons òbvies em sento plenament al·ludit, i quan em poso a rumiar-hi, la contundència i radicalitat de la frase em deixen bastant glaçat. No sé com agafar-la: és com un bloc de gel que se m’escapa dels dits. ¿Què volia dir, Robert Frost?, que tot el gruix d’imatges, figures i conceptes contingut en un poema és simple palla, sense cap volada poètica? Perquè, ¿què és el que es perd, en una traducció? Per descomptat, i de manera implacable, la llengua amb que està escrit allò que traduïm…» No tot és pura ironia, però, i en el seu article disserta amb interès i coneixement sobre les diferents maneres d’enfrontar-se als versos de Hamlet en diferents llengües i tradicions.

Isabel Núñez

El text que va llegir Isabel Núñez (1957-2013) en l’acte de lliurament del 2008, «Els meandres de la traducció», és un exemple colpidor de la seva manera extraordinària de barrejar literatura i vida, una vida que va acabar a deshora. Núñez, autora de llibres diversos de difícil classificació (contes, entrevistes, “postals”, memòries), va reunir algunes entrades del seu famós blog (en poso l’adreça perquè em sembla que encara val molt la pena llegir-lo si és que queda algú que no ho hagi fet: isabelnunez-zbelnu.blogspot.com) en el llibre La plaza del azufaifo, on relata la seva lluita d’anys en defensa del ginjoler amenaçat del carrer Arimon. Entre els autors que va traduir podem trobar-hi Dorothy Parker, Maeve Brenan, Patricia Highsmith, Isabelle Eberhard i Cynthia Ozick. Explica Núñez que va començar a traduir «per accident. Una interpretació erràticament psicoanalista em portaria, com sempre, a la meva infantesa infernal, on l’únic que em salvava era el paisatge…, fins que vaig aprendre a llegir. Amb la lectura em vaig crear un segon paisatge, fet de paraules. Com si el camí que anava de Roses a la platja, ple de garrofes, caques d’ovella i agulles de pi, i que a poc a poc anava envaint la sorra quan s’acostava a la badia, es convertís en un camí de paraules, que jo repetia mentalment, amb les grafies, i que trepitjava sense fer-me mal, fins i tot quan perdia la sandàlia. […] Llegint, jo aprenia paraules desconegudes dins d’un context màgic o poètic, que les carregava d’altres continguts. Així, la paraula frondós no dibuixava simplement el fullatge, no era el leafy dels anglesos, sinó que anava associada al bosc misteriós i simbòlic del conte, amb la noia cent anys adormida, amb uns esbarzers ferotges que impedien el pas als personatges convencionals i que només s’apartaven davant del cavall de l’alliberador». Aquest bussejar en els seus inicis de lectora van acompanyats de reflexions enraonades sobre l’ofici: «Diu Walter Benjamin que la traducció és perillosa per al traductor. Que ha de sotmetre la pròpia llengua a la impulsió violenta que ve d’una llengua estrangera. Parla de Hölderlin i del riure glaçat de Goethe: aquesta intimitat constant amb el poder unificador ens exposaria a l’escissió, la familiaritat que dóna al traductor dret a ser el més orgullós o el més secret dels escriptors també el pot portar a la bogeria. Hölderlin va traduir Antígona i Edip abans d’embogir». Tinc aquest article de la Isabel Núñez com un veritable tresor.

Laura Borràs, el 2009, ens va oferir una lliçó magistral sobre la construcció d’un món a través de la traducció de paraules i el trasllat de significats. Des de la seva perspectiva de professora (entusiasta) de literatura, va presentar la traducció com «una activitat delicada i alhora voraç on té lloc la fagotització, l’antropofàgia o el canibalisme textual que representa alimentar-se de textos d’altri per generar el text propi —en el cas de la traducció poètica, d’una manera evident—, però també l’acte de donar a llum, de crear, d’inventar (en la seva accepció etimològica de l’invenire llatí). Els traductors com a caníbals que devoren i alhora assimilen els textos forans amb la finalitat d’oferir el resultat de la seva “masticació”». Un cop digerida aquesta teoria, però, ens parla de la traducció com a adaptació, com a creació i com a reescriptura, «una de les formes mitjançant les quals la literatura és reescrita». L’article de la Laura Borràs acaba amb la transcripció d’una experiència de traducció d’un poema digital de Deena Larsen amb els seus alumnes del màster literari de la UOC.

Anna Casassas.

Anna Casassas, traductora de llarg recorregut que ha traduït autors importants com Claudio Magris, Erri de Luca, Irene Nemirovsky, i recentment Ànima de l’aclamat Wajdi Mouawad, parla de «El ritme de la prosa» i, com a bona representant del traductor professional, en el seu discurs es fa moltes preguntes: «On és la frontera que separa la poesia i la prosa més o menys poètica? Pretenem que la traducció tingui un resultat poètic? Depèn, no sempre. Hauria de dependre, de fet, no només de la capacitat del traductor sinó exclusivament de la voluntat de l’autor de fer un text amb més o menys volada sonora. Buscarem un resultat poètic únicament si el text original és poètic. […] Tant en poesia com en prosa, cal respectar les limitacions que imposen les figures estilístiques que pot incloure el text, igual que els jocs de paraules o qualsevol altra mena de limitacions volgudes per l’autor. El simple fet d’adaptar-se a l’estil de l’autor i d’haver d’aconseguir que el text traduït tingui un efecte, i un efecte sonor equivalent al que produeix l’original, estimula la creativitat del traductor i n’incita la imaginació, la roda dels mecanismes del pensar i buscar solucions». I gairebé al final, «com un incís», afegeix que no està gens d’acord «amb una afirmació molt repetida, que diu que cal ser poeta per traduir poesia».  Això sí que pot ser matèria de debat (i he de manifestar que jo m’allistaré al bàndol de l’Anna!)

De l’ofici en va parlar Joan Fontcuberta, traductor veterà de l’alemany i de l’anglès al català i al castellà d’autors com Stefan Zweig, Günter Grass, Mark Twain i Herman Broch. Durant molts anys va ser també professor de traducció a la UAB i el 2008 va reunir diversos articles sobre anècdotes, experiències i històries vàries de la traducció en un llibre titulat Tots els colors del camaleó. Fontcuberta, després de dir que «la reflexió sobre la traducció és inescindible de l’experiència de traduir» i que «les elucubracions dels teòrics, llevat dels casos en què també compten amb un bon bagatge d’obra traduïda» no li interessen gens, presenta «dos exemples de reflexió sobre l’ofici que han adoptat els traductors des d’una perspectiva diferent, nova pel recurs que han adoptat: la seva relació amb un autor que han traduït i al qual reten homenatge». Es referia al llibre Viajes con Ryszard Kapuscinski, publicat el 2008 amb contribucions de tota una sèrie de traductors de l’autor polonès —de qui diuen que els deia, referint-se a la traducció dels seus llibres: «Feu el que us doni la gana i divertiu-vos»—, i al llibre escrit pels traductors de Günter Grass —de qui és també famosa la frase de «Jo ja he acabat, ara el llibre és vostre»—, titulat Der Butt spricht viele Sprachen i que du com a subtítol, traduït, Els traductors de Grass s’expliquen. També entra a opinar sobre una qüestió que sempre es planteja a qui fa classes de traducció: es pot aprendre a traduir? Diu Fontcuberta: «Com tot ofici, el de traduir s’aprèn. Bàsicament hi ha dues maneres de fer-ne l’aprenentatge; una, amb la simple pràctica (“la pràctica fa el mestre”), com han fet molts i molt bons traductors. La segona, al costat d’un professional, és a dir, d’un mestre o menestral (seguint l’argot del gremi)». I després d’analitzar què cal aprendre per arribar a ser un bon traductor, lamenta «la mancança de l’element cultural (humanista, caldria dir) en els estudis actuals […] Per què han suprimit la meitat de les disciplines? Les necessitats modernes han imposat l’especialització, de manera que sembla impossible d’abraçar tots els coneixements, però l’afany de saber no hauria d’haver mort. Potser se li hauria de canviar el nom, a la Universitat. Si ja tenim la primària i la secundària, per què no dir-ne la terciària?»

La mexicana Selma Ancira, traductora del rus i del grec, amb traduccions tan emblemàtiques en totes dues llengües com pràcticament tota l’obra de Marina Tsvetàieva i gran part de la de Yannis Ritsos, va començar a traduir Tsvetàieva fa més de vint-i-cinc anys (si fa no fa els mateixos que fa que viu a Barcelona) i ara en fa pocs que s’hi ha tornat a posar. En un text magnífic titulat «Largo viaje del sentido al sonido», ens fa partícips del procés que li ha fet prendre consciència de com l’autora voldria ser girada a un altre idioma, el castellà en aquest cas. Explica que, quan va començar a traduir, «aún ignoraba que cada autor te pide ser traducido de una manera distinta. Que cada uno dispone cómo hay que trabajar con él. Que te sopla lo que su literatura necesita». A còpia de traduir-la, de conviure-hi, de llegir obres d’ella i sobre ella, i sobretot basant-se en les traduccions fetes per Tsvetàieva, va anar veient com l’havia de traduir. A més a més d’escriure diversos textos en francès quan vivia a França, Tsvetàieva va traduir García Lorca i Pushkin («Lo que sobre todo quise — fue seguir a Pushkin lo más de cerca posible, sin ser su esclava, lo que indiscutiblemente habría hecho que me quedara yo a la zaga del texto el poeta. Y cada vez que sentía yo ganas de esclavizarme — el poema perdía», escriu Tsvetàieva i repeteix Ancira). És difícil analitzar aquí les versions russes que va fer Tsvetàieva dels poemes de Lorca i les decisions que anava prenent: cal seguir-ho en les paraules de Selma Ancira. És la millor manera de reconèixer quin viatge ha fet ella, i quin camí recorren els traductors, a l’hora de passar «del sentido al sonido».

Juan de Sola, amb brillantor, ens parla de «Crítica i traducció» i fa un discurs crític en tots els aspectes des de bon començament: «Fa deu anys tothom posava en dubte la validesa del concepte de classe. Avui dia, només un ignorant o un cínic podria discutir-ne la pertinença». El traductor de Joseph Roth, Hofmannsthal, Beckett i, sobretot, Robert Walser, enfila un discurs molt intel·ligent sobre la crítica i la crisi de la crítica. Partint de l’assaig del 1928 de Walter Benjamin sobre «La tècnica del crític en tretze tesis» passa a la realitat de la crítica de traduccions per tocar os. Diu: «Hi ha moltes, massa coses, que es donen per sabudes quan es tracta de criticar una traducció. I són coses que ningú no ha entès o romanen per saber. […] Tots els crítics que ressenyen literatura traduïda tenen una idea de la traducció. Tots. Ningú no se’n salva. Però, de què són partidaris cadascun d’ells? De naturalitzar allò de fora o de forçar allò de dins? Què volen, en paraules de Carles Riba, llegir un text mostrat de lluny o l’obra que algú ha maldat per fer present? Ben mirat, en són conscients, en general, els crítics de literatura estrangera, dels propis prejudicis? Creuen que la traducció és un fet possible? Saben què vol dir traduir? No ho sabem, si ho saben, però sí sabem que, malgrat que de vegades no ho saben, tenen una teoria. O un prejudici, perquè n’hi ha prou amb un sol prejudici per bastir tota una teoria». Em costa triar frases de l’article de De Sola perquè les idees són molt compactes i toca qüestions que ens plantegem tot sovint: «Dir d’una traducció, al final d’una crítica, que és excel·lent o infame, no vol dir res. Dir-ho en canvi, de l’original, sí. En la crítica o ressenya d’un original, el crític ha tingut tot l’espai per desenvolupar la seva visió i oferir els pros i els contres, de manera que aprofita per tancar el seu discurs amb una conclusió més o menys general. L’adjectiu, aquí, té un cert sentit, perquè no deixa de funcionar com el corol·lari de la crítica: vist això, allò i allò altre, queda clar que el llibre paga la pena, o que és una presa de pèl indigna d’un Premi Josep Pla. Però no passa el mateix quan es tracta d’una traducció. Quan una crítica es desplega sobre el terreny de l’hipotètic original i aprofita l’últim paràgraf o frase per dir, sense cap mena d’argument, que la traducció és dolenta, bona, excepcional, superba, perfectible o notable —que és una manera de perdonar la vida al traductor—, està sancionant positivament o negativa una obra amb absoluta gratuïtat. A primer cop d’ull pot semblar una mostra de respecte o d’interès, però no és altra cosa que fugir d’estudi. La traducció literària al nostre país ha assolit una qualitat i un nivell tan elevats que bé mereixen una atenció més dilatada». He de deixar d’escriure —de repetir les paraules de Juan de Sola— per aplaudir amb les dues mans!

Francesc Parcerisas al Festival Internacional de Poesia de Barcelona | © Foto Pere Virgili

La darrera conferència del llibre va ser la pronunciada enguany pel poeta Francesc Parcerisas. La traducció ha estat sempre una part important de la seva activitat literària i ha escrit molt al respecte: va fer la tesi doctoral sobre aspectes sociològics de les traduccions de la Bíblia i no fa gaire va publicar un assaig sobre traducció titulat Sense mans. Metàfores i papers sobre la traducció. En un exquisit discurs titulat «Tres preguntes, dues anècdotes, un poema»,  tot celebrant l’existència del Premi Jordi Domènech es pregunta: «què premiem?, què traduïm i per què? i, en tercer lloc, què és poesia?» Les respostes no són evidents. Lluny d’acceptar l’axioma que «la traducció és un mirall que reprodueix amb fidelitat la imatge de l’original», Parcerisas considera que «mai no és un mirall. Ben al contrari: la traducció no acosta, ans separa; no apropa, sinó que allunya […] no està pas basada en la similitud i la semblança, sinó en la disparitat i la diferència. Traduir sempre exigeix ser conscients que A no és igual a B, que mai no ho serà, i que la gràcia de fer de pont, d’intermediari, de torsimany, és, justament, que podem tenir accés a les dues ribes diferents del riu». I què és poesia, per a Parcerisas: «allò que es manté després de la traducció, si és que allò que funden els poetes és, de debò, allò que perdura».

Ha de ser per molt que aquest llibre no faci xalar a tots aquells que treballem amb paraules —siguem traductors, poetes o narradors— i que sempre, per sistema, volem saber-ne més.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. Traduir és difícil, molt difícil. Si s’opta per la literalitat es pot deixar el text massa àrid, si s’opta per la recreació pot ser que ens allunyem del que volia dir l’autor… I, no obstant això, una cosa i l’altra són útils per traslladar d’una llengua a una altra el text.
    Selma Ancira afina quan diu que cada autor o autora demana una traducció específica i que entrar en el personatge ho facilita. És cert. En la meva experiència de traductora ocasional, immergir-se en l’autor permet escoltar-li la veu…

  2. En primer lloc, un món sense traduccions literàries seria tan pobre com un sense intèrprets musicals: per més que ens posessin a les mans les partitures més genials, la majoria restaríem cecs i sords a la seva riquesa i bellesa.
    En segon, del tot d’acord amb el Juan de Sola: en una crítica, “dir, sense cap mena d’argument, que la traducció és dolenta, bona, excepcional, superba, perfectible o notable […] [suposa] sanciona[r] positivament o negativa una obra amb absoluta gratuïtat”.
    Però –ja em perdonaràs, si cal, Juan– ho faria extensiu a la totalitat de la crítica o anàlisi literària: “dir, sense cap mena d’argument, que [l’obra] és dolenta, bona, excepcional, superba, perfectible o notable […] [suposa] sanciona[r] positivament o negativa una obra amb absoluta gratuïtat”.
    Molt em temo que, en general, ambdues mancances van de la mà…