(Re)flexionem-nos sobre la vaga

6.05.2015

No hi ha cap debat encès sobre si la vaga universitària és una bona eina per reconduir la direcció de les polítiques educatives del govern espanyol. A més, fa la impressió que aquells que hi deliberen tendeixen a tenir, entre ells, una certa afinitat ideològica que els distancia d’un hipotètic intercanvi dialèctic de paraules, l’única pretensió del qual seria obtenir coneixement. No estic al·ludint en concret, així, a cap de les dues posicions –ni a la que està a favor de la vaga universitària, ni a la que hi està en contra–, sinó a ambdues alhora. Tot fa pensar que ens cal posar en relleu cadascun dels arguments que sustenten les dues postures per tal de determinar, tan bé com sigui possible, fins a quin punt als estudiants universitaris ens convé que les assemblees universitàries convoquin una vaga amb la plena intenció que, arribat el dia, tothom –estudiants i professors– la secundin.

Abans de començar un debat, tanmateix, podem intentar d’esclarir el problema en general: d’una banda, hi ha un sector concret de la població –els joves universitaris– amb un malestar; de l’altra banda, l’Estat, o el Govern, el qual és vist com el culpable més directe del seu malestar. Els primers, en adonar-se que l’Estat no juga a favor seu, experimenten les ganes d’emprendre activitats que anirien en paral·lel a l’exercici de l’Estat. Els segons, sempre que les activitats dutes a terme per aquesta primera classe de ciutadans es moguin dins dels marges de la llei, no reduiran –en teoria–  la seva llibertat d’emprendre activitats reivindicatives. L’Estat té mecanismes per regular qualsevol mobilització ciutadana que se surti dels límits que la llei marca. Les coneixem, aquestes eines –la policia, els antidisturbis, etc.,–  a banda de les que s’escapen de la mateixa legalitat –casos com els del documental Ciutat morta, per exemple, entre d’altres també documentats que ara no cal citar. Amb el pas del temps, entre aquests dos cossos s’esdevenen diferents relacions de dominació: ara l’un és obligat a supeditar-se a la voluntat de l’altre; ara és l’altre que, altrament, s’hi ha de supeditar. Hi ha un esdevenir-se constant de la unitat relacional que conformen l’Estat i el conjunt dels joves universitaris.

Treballant en la comprensió de com s’esdevenen aquestes relacions i en quin moment estructural  ens devem trobar, podem plantejar el problema en forma de pregunta: “¿Quines activitats podem realitzar aquells universitaris que tenim ganes de moure’ns paral·lelament a l’Estat, perquè no creiem que ens estiguin beneficiant?” I, feta aquesta pregunta, respondre: “¿Ara, podem incloure la vaga universitària dins el conjunt d’eines útils de què disposem?”. Escric útils en cursiva per emfasitzar, precisament, que hem de valorar els pros i els contres d’aquest mecanisme –la vaga universitària– i concloure, al final de la reflexió, si serveix per fer una passa cap a la millora de la situació econòmica i intel·lectual dels joves universitaris o no. Perquè si bé és veritat que és inadmissible que un jove no pugui accedir a l’educació superior per falta de recursos, no és pas menys rellevant que, per culpa d’una falta d’anàlisi, reduïm de manera absurda les hores de formació de l’estudiant universitari.

Hi ha una vaga convocada per al dia 14 de maig. Massa sovint, el sentit de la vaga és un tema que es deixa de banda ràpidament pel fet que només dura un, dos o, a molt estirar, tres dies. Un cop ja ha passat el fet, cap problema. Ara bé, les hores perdudes a les aules s’acumulen, com els diners de les despeses de casa. I ja només per això valdria la pena fer números i, si s’escaigués, reconstruir els nostres hàbits. Recordem-ho: els conservadors són els qui viuen sense replantejar-se com ha de ser la seva participació a la vida política del seu país.