Reflexió personal en veu alta: l’obsessió per estar al dia

9.09.2018

El 10 de setembre a l’IEC se celebrarà la Primera Jornada de Treball del Col·lectiu Pere Quart, l’entitat que treballa a favor de la literatura a les aules i a la societat. La Jornada ha estat organitzada per la Societat Catalana de Llengua i Literatura (filial de l’IEC) i el Col·lectiu Pere Quart, amb la col·laboració del Departament de Filologia Catalana de la UAB. Amb motiu d’aquesta sessió de treball i debat l’escriptor Joaquim Carbó ha escrit un article que publiquem a continuació:

Joaquim Carbó. | © Laia Cardona

Reflexió personal en veu alta: l’obsessió per estar al dia

Mai no he format part del cos d’ensenyants de la nostra llengua, que he hagut d’aprendre a salt de mata, i sempre he agraït els esforços d’aquells que heu treballat constantment per difondre-la. No cal dir que em satisfà molt que alguns dels materials que he produït us hagin servit per divulgar-la en diferents àmbits. Al principi, especialment, els vaig escriure amb aquesta intenció.

De molt petit ­-vaig néixer el 1932-, en aquell món tan sòrdid que vaig trobar en què ho teníem gairebé tot prohibit, el pare em parlava amb un punt d’orgull de les traduccions al català, un aspecte que, segons ell, distingia la nostra cultura en els escassos moments que havíem disposat de certa normalitat. Als anys cinquanta, quan vaig començar a treballar, em vaig subscriure a la novetat que representaven Raixa i a la Nova Col·lecció Lletres, però també vaig començar a adquirir exemplars de vell de la mítica col·lecció A tot vent, de l’Editorial Proa, que em van permetre llegir bona part dels Dickens traduïts per Carner i Romeva; Res de nou a l’Oest, d’Eric Maria Remarque, en la famosa traducció de Joan Alavedra. I, entre moltes altres, Proust, a càrrec de Jaume Bofill i Ferro;  Stendhal, de Just Cabot; Dostoievski, d’Andreu Nin; Moravia, de Miquel Llor; Maupassant, de Domènec Guansé… I David Golder, d’Irene Nemirovsky, una autora jueva assassinada a Auschwitz, que Melcior Font ja va traduir al català a principis dels anys trenta, i que el món acaba de redescobrir gràcies a la Suite francesa, l’original que durant seixanta anys ha restat inèdit i que la filla, Denise Epstein, que llavors era un noieta de tretze anys, va traginar en una maleta fugint de les autoritats franceses col·laboracionistes. La Magrana la va publicar en una excel·lent traducció d’Anna Casassas.

Uns anys més tard, a principis de la dècada dels seixanta, Fraga Iribarne, en un intent d’obrir-se al món, no va tenir cap més remei que autoritzar la traducció de tants i tants autors maleïts i prohibits per esquerrans, marxistes i gent de mal viure. La Primavera de Fraga, en vam dir… Aquell ministre volia tornar amable la cara del règim i es va relacionar amb els agents culturals, cosa que el va obligar a atenuar algunes de les moltes prohibicions. En un sopar en què es va reunir amb el món editorial català, algú li va preguntar què opinava de Déu ha nascut a l’exili, de Vintila Oria, una novel·la de moda, llavors, i quan Fraga en va haver cantat les excel·lències, l’interlocutor li va expressar la seva perplexitat perquè aquella mateixa setmana el seu Ministerio no havia autoritzat l’edició en català… El Dia del Llibre d’un d’aquells anys, Fraga, que feia el recorregut per les parades, va ser presentat a Francesc Candel, que signava els seus llibres. Candel li va retenir la mà amb fermesa i no el va deixar escapar fins que el ministre no va tenir més remei que embarbussar-se per dir-li que revisaria la prohibició que no permetia publicar la segona part d’Els altres catalans.

Brecht, Caldwell, Camus, Chandler, Dos Passos, Duras, Faulkner, Hammet, Hemingway, Kerouac, M. MacCarty, Mailer, Malraux, Arhur i Henry Miller, Moravia, Passolini, Pavese, Pratolini, Sartre…, van ser alguns dels autors que les editorials catalanes van publicar llavors aprofitant aquell desconcert. En són testimoni els catàlegs d’Edicions 62 i de Proa.

Aquest interès per presentar en català les obres dels autors més contemporanis amb la clara intenció d’estimular el nostre públic a llegir-los, se’m va fer molt present a Verines (Astúries), en una de les trobades del Ministerio de Cultura que reunia autors en les diverses llengües de l’estat, en la primera i única ocasió que he representat els escriptors catalans fora de casa.  En la comunicació que hi vaig llegir em referia al sentit comú que considero imprescindible a l’hora d’establir la frontera entre els llibres per a infants i la literatura per a tots els públics. Vaig esmentar, llavors, la novel·la Una dona difícil, de l’americà John Irving… En aquell moment, un dels autors bascos que participava a les jornades va exclamar: “¡Vaya! ! Pero si se acaba de publicar en inglés y ya la podéis leer en catalán”.

Certament! És una tradició procurar que en la nostra llengua hi hagi el màxim possible de les novetats literàries més interessants que es publiquen arreu del món. Si aquell escriptor basc envejava l’actitud dels editors catalans -jo hi he d’afegir la dels traductors, com és natural-, també puc comentar que no em sembla que aquest fet tingui la justa recompensa que li hauria de concedir el nostre públic. La dèria que em mou a estirar el coll més del compte per saber quin llibre llegeixen – i en quina llengua – els companys de viatge de metro o autobús, fa que cada cop que els Ferrocarrils de la Generalitat em porten a Bellaterra em caigui l’ànima als peus quan comprovo que la majoria dels pocs estudiants que “perden el temps” llegint alguna novel·la ho fan en la versió castellana quan del mateix títol hi ha qui s’ha esforçat a traduir-la i publicar-la en català. I això que aquests estudiants han estat immergits en l’escola catalana. Quin contrast amb aquells indocumentats i analfabets que els anys cinquanta buscàvem a les parades de llibres vells alguna de les velles traduccions de la Proa, la Biblioteca Univers, La Rosa dels Vents…

En ocasió de la recent publicació del Calidoscopi informal, l’extraordinària i  sorprenent novel·la del meu amic Albert Jané, gramàtic, ànima durant molts anys de la revista Cavall Fort i acadèmic de l’Institut d’Estudis Catalans, vaig tenir ocasió d’escriure un article en què recordava unes declaracions seves, formulades fa més de vint anys, en què,en relació a la difusió del català, que és el tema que ens preocupa tant, deia:

 «En aquestes qüestions ens posaríem d’acord de seguida si no hi hagués televisió: aleshores a tots ens semblaria una solució. Però n’hi ha i no està resolt. Aleshores, què demanem? La gent gran hem  vist i demanat de tot: I si tinguéssim una revista infantil?, I si féssim teatre en català?, I si escola, i si premsa, i si televisió? Però ja ho tenim, i el resultat no és el que voldríem. Ja només podem demanar que baixi Déu nostre senyor a parlar-nos en català, a veure què passa!»

És evident que si llavors feia un diagnòstic tan precís, ara, al cap de vint anys, continua tenint tota la raó del món. I ja que Déu nostre senyor no ha baixat a parlar-nos en català, hem de pensar que és a les nostres mans aprofitar tots els mitjans que tenim per assegurar la continuïtat tant de la llengua com de la cultura. Els escriptors, els traductors, els actors, els cantants, els mestres, els periodistes, etc., etc., a part d’intentar superar-nos cada dia en l’exercici de les nostres professions, no podem fer altra cosa que esperar que el nostre poble ens doni feina i ens la pagui, encara que sigui només per sobreviure, a anys llum del que retribueix a aquests mercenaris que arriben de tot el planeta i fan veure que estimen més la samarreta que porten que la mare que els va portar al món.

Ei, si no és demanar massa!