Reflex

Edicions L’Albí acaba de publicar Tot és possible, una antologia que recull 43 autors i autores de  la Catalunya Central  (Bages, Berguedà, Solsonès i Anoia, convocats per l’editor a fer un exercici d’estil (o de ficció) sobre  la llibertat. Avui us oferim una mostra d’aquesta antologia, amb contes de Jordi Cussà, Josep Tomàs Cabot i Laia Fàbregas.

Clara

–Hem estat dos mesos sense veure’ns –va dir el Miquel des de Tokio–, però hem parlat tant per telèfon, que ja hem gastat més paraules que les que fa servir la gent normal durant un any.

La Clara no va dir res perquè ja el coneixia. I el Miquel va continuar:

–A partir d’ara tot serà diferent: deixarem de parlar per sempre.

Ho deia de veritat i la Clara ho sabia.

La cosa aniria més o menys com l’estiu anterior, amb aquell projecte dels miralls. Si ara prohibia les paraules, llavors el Miquel havia decidit prohibir la seva imatge reflectida, deixar de mirar-se, evitar els miralls.

–Per sempre més? –havia preguntat la Clara llavors, sorpresa.

–Per sempre més, –havia contestat ell. Però per la ganyota que van dibuixar els seus llavis, la Clara havia entès: «bé, ja ho sé, per sempre més és impossible… Es tracta de veure quant temps puc aguantar».

Va aguantar dos mesos.

Havia tret tots els miralls que va poder de casa. El del lavabo formava part del moble i no havia tingut més remei que deixar-lo on era i cobrir-lo amb un llençol. Els primers dies havien buscat junts les diferents maneres d’encarar la situació i la Clara de seguida va trobar com ajudar-lo. Cada matí se’l mirava, li deia si anava prou pentinat i li indicava cap a quin cantó havia de fer anar els dits per arreglar un floc escabellat. No el va pentinar mai, només es va convertir en la veu del seu reflex prohibit.

De la mateixa manera, ara que ell volia deixar de parlar per sempre, trobarien a poc a poc noves maneres de comunicar-se sense dir res, va pensar la Clara. Aquesta vegada, a més, li semblava que la proposta tenia sentit, perquè portaven molt temps sense veure’s, i s’havien de posar al dia:

–Menys paraules  i més carícies –havia dit ell. I a ella li havia semblat fantàstic.

De camí a l’aeroport, va recordar com la primera vegada que el Miquel li havia proposat una de les seves idees estranyes, havia pensat que era una broma.  Feia poc que s’havien conegut, quan en Miquel li va explicar que a partir de llavors i fins que es morís, cada dia de la seva vida escriuria una carta a un amic seu que vivia a dos carrers de casa seva.

Com seria de diferent la seva vida, ara, si aquell dia la Clara li hagués dit que allò era una bajanada? Segurament ell s’hauria enfadat i hauria tirat el projecte endavant de totes maneres, evitant dir res, però alimentant una distància freda. A partir de llavors, ell no li hauria explicat cap més idea i allò que les seves vides tenien en comú s’hauria anat diluint. Fins que un dia, un dels dos hauria tingut el coratge de dir que allò no s’aguantava per enlloc i hauria marxat de casa.

Sort que aquell dia de les cartes, en lloc de contestar-li amb una rialla burleta se l’havia mirat seriosament i  havia dit que li semblava un projecte molt interessant. Sort que a partir de llavors, l’havia recolzat sempre, l’havia ajudat en tot moment a fer qualsevol cosa que se li acudia, per molt inversemblant que fos.

Aquesta vegada també. La Clara s’hi implicaria fins al coll, com era d’esperar, fins que un dia qualsevol el Miquel es llevaria amb el peu esquerre i diria que d’aquell projecte ja n’havia tingut prou.

Ho sabia, la Clara sabia que aquells experiments artístics normalment no portaven enlloc, però no podia fer-hi més. El Miquel era així, i compartir la vida amb ell implicava aquest tipus d’aventures.

En arribar a l’aeroport es va preguntar com seria el retrobament si no es podien dir cap paraula. Com una abraçada diria tot el que calia dir, com una mirada seria l’únic que necessitarien per saber que s’havien trobat a faltar, per saber que es pertanyien, i perquè ell se n’adonés que ella estava al seu costat sense condicions.

Mentre mirava sortir la gent amb les maletes i veia les abraçades i petons dels retrobaments, se’n va adonar que les paraules, en aquells moments, no deien absolutament res. Ni s’escoltaven. I es va sentir feliç d’estar esperant un home que li havia demanat prescindir de les paraules, perquè va saber  del cert que els gestos eren l’únic que necessitaven.

I just quan pensava això, el va veure apropar-se entre les portes automàtiques. Darrere de dos turistes japonesos que no li arribaven ni a les aixelles, el Miquel va sortir d’aquella terra de ningú, mirant al seu voltant i buscant-la.

Miquel

En un mar de cares i ulls que el miraven tots alhora, va veure la Clara esperant-lo amb un somriure i un vestit ben curt, dels que a ell li agradaven.

Va anar a trobar-la. De lluny ja va veure com li brillaven els ulls i com els llavis feien esforços per no deixar sortir cap paraula. Quan la va tenir just al davant, ella es va mossegar el llavi. Ell va deixar anar la maleta a terra, la va abraçar fort, li va olorar els cabells i després es va deixar anar una mica per mirar-la. Volia xiuxiuejar-li que era la dona més bonica del món, que encara no li ho havia dit mai, però que n’estava segur que ho era, que acabava d’estar a l’altra punta de món i… Volia omplir-la de paraules boniques però sabia que no podia fer-ho. Els ulls de la Clara li van dir que l’havia trobat molt a faltar. Es va preguntar com s’ho feia, ella, per parlar tan clarament des dels ulls. Es va preguntar què devien dir els seus, d’ulls. Què estaria llegint la Clara a la seva cara. I va tenir por.

Al tren, van seure de costat en un vagó buit. No van dir res. Tampoc van gosar mirar-se durant una estona. Ell va posar-li la mà al genoll, la Clara se’l va mirar amb una mescla de tendresa i impotència, i per un moment li va semblar que seria ell mateix el que hauria de trencar el pacte, perquè no sabia com desfer-se d’aquella mirada.

Va arribar el revisor i va trencar aquell moment difícil. La Clara va buscar a la seva bossa fins que va trobar els bitllets de tren i els va donar al revisor, mentre deia:

–Ja els tinc.

El revisor va perforar els bitllets sense dir res i els hi va tornar. Ella encara va dir:

–Gràcies.

I el revisor va marxar deixant-los una altra vegada envoltats de res.

Els sons de les paraules que havia dit ella li van ressonar durant uns minuts al cap. Per primera vegada, va trobar a faltar la melodia incomprensible del japonès.

Poc després van baixar del tren i van caminar en silenci durant deu minuts eterns en què les rodetes de la maleta fregant el terra li van acompanyar els pensaments contradictoris.

A casa va mirar al seu voltant com si ja no fos casa seva. Els últims mesos la Clara havia anat fent seu l’espai. No podia ser d’una altra manera: només feia un mes que vivien junts, quan ell va saber que li havien atorgat la beca per anar al Japó. I al cap de tres setmanes ja se n’hi havia anat. Es va alegrar de no poder parlar, perquè preferia no haver d’explicar aquella sensació alienadora que el va inundar quan va entrar al lavabo i va veure que allà on hi havia hagut la seva espuma d’afaitar, ara hi havia tres flascons de pinta ungles.

La Clara va posar un cd i ell se’n va anar a l’habitació a desfer la maleta. La casa es va omplir de música clàssica. Es va asseure a la vora del llit i es va quedar mirant fixament el seu armari buit. Va recordar l’armari que feia menys de vint-i-quatre hores havia buidat en aquell apartament de Tokio. Quan al cap d’una hora, la Clara el va anar a buscar a l’habitació, la maleta encara era plena. Li va agafar la mà i el va arrossegar fins al menjador. La taula estava parada i a sobre els mobles hi pampalluguejaven espelmes de tots colors. Van menjar en silenci creuant mirades de desig i desconcert. Sabia que la Clara es pensava que el cansament del viatge li enterbolia la vista.

Després de les postres van seure al sofà. Es va reclinar i va reposar el cap a la falda de la Clara. Mentre ella li acaronava els cabells, ell va viatjar una altra vegada fins al Japó, fins al cos d’una dona menuda amb els cabells més foscos que havia acaronat mai. Fins a la seducció del silenci. Les seves mans havien acaronat aquella dona com si allò fos l’únic que sabien fer. Com si la forma dels seus dits hagués estat dissenyada precisament per recórrer els plecs més intensos d’aquell cos. Com si el ritme d’aquell moviment només existís per acompanyar la cadència del seu respirar. En Miquel havia sentit la passió del silenci, havia entès com dos cossos es podien trobar quan les paraules eren impossibles.

I desitjava oblidar. Havia esperat que en trepitjar una nova terra, la seva, el parèntesi es tancaria. Havia imaginat que el silenci imposat seria una treva que li serviria per a reposar-se de la confusió. La vida s’aniria encarrilant a poc a poc cap al destí que sempre havia tingut. Però des del sofà d’aquell pis de Barcelona tot allò semblava impossible. Perquè el silenci no feia més que allunyar-lo del present, el distanciava de la Clara i el mantenia unit a aquell cos silenciós que ja no tocaria mai més. De tots els seus projectes, de tots els seus ‘mai més’, aquell que no havia dissenyat ell mateix, era el que més li havia de costar.

De sobte, la Clara va deixar d’acaronar-li els cabells, el va empènyer suaument per tal que ell s’incorporés al sofà i es va aixecar per anar a buscar alguna cosa al calaix del moble de la tele. Va tornar a seure al sofà amb una llibreta oberta i un llapis, es va posar el llapis un moment a la boca, pensativa, mentre es mirava el full en blanc, i finalment es va decidir i va dibuixar un avió al bell mig de la pàgina. Es va mirar en Miquel, va tornar a apropar el llapis al paper i va dibuixar un interrogant ben gros al costat de l’avió. Llavors li va atansar la llibreta, mentre li dedicava un somriure entremaliat. Ell va agafar aquell dibuix, se la va mirar desconcertat, i al costat de l’interrogant hi va dibuixar una mà tancada en un puny amb el polze estès cap amunt. La Clara va somriure, li va agafar el llapis dels dits, i va passar la pàgina de la llibreta.

I en Miquel va pensar que tenia sort d’estar a Barcelona, en una casa plena d’espelmes que havia encès la dona més bonica d’Europa, que a més era l’única dona del món que es prendria seriosament un titella com ell.