Records

Quan trec uns quants records del pou, em surt una massa fosca i espessa, de moment. Però al contacte amb la claror es van precipitant, a gran velocitat, estructures precises. Cada raig de llum que toca aquell magma el va afinant, i la part fosca, en fondre’s, deixa pas a una xarxa de detalls que es reforcen el sentit. No són cristalls, perquè les formes mai són regulars: a cops fractals, d’altres lineals, o bé formant angles impossibles que connecten inesperadament fragments de vida que semblarien no tenir res a veure. Fils de memòria, més o menys entortolligats.

Cada nova galleda de records em porta un glop inesperat de la meva pròpia vida, de la de la gent que m’ha entrat al cap, dels llocs que m’han entrat pels ulls. No sabria a quina part del pou apuntar per treure’n un relat coherent, sistemàtic, o al menys buscat. Al contrari: cada cop que la corriola em puja un nou carregament, em fa sentir més que som aleatoris, que la memòria és capritxosa, que tenim massa dins nostre. Ai del dia en què el líquid del pou es faci massa fluid, i se m’escorri entre els dits com si fos aigua pura…

***************

Avui se m’ha enganxat al dit un fil de la memòria. S’ha començat a entortolligar al voltant de la falange inferior, i no ha parat fins que, passada l‘ungla, s’ha tancat formant un cabdell com aquells en què quedaven, després de molt menjar fulls de morera, els cucs de seda que tantes decepcions em van donar de petit. Si fos enginyer, diria que s’ha creat la seva pròpia bobina imantada. Vist així, no és estrany que m’hagin envaït, com atretes des de la distància, les mil emocions que aquell membre ha experimentat al llarg de la vida. La dolçor de les carícies que ha repartit, la fermesa de les encaixades cordials, la recança d’una bufetada a deshores, la flexibilitat d’un bon tir a la cistella, la tensió d’una bona escalada. Sempre acompanyades d’una barreja de solidaritat envers els altres companys de mà, i d’enveja cap al dit gros, per ser tan diferent i decisiu. El record no es fa només d’imatges. Cada sentit, cada part del meu cos, el processa a la seva manera amb l’ajut d’aquests fils que mai saps quan apareixeran, ni d’on vindran, ni si resistiran la descàrrega de sentiments que generen. Avui, mentre la vida passava per ell, el dit se m’ha fos, com la memòria, i l’he perdut. Igual que la sang d’aquesta hemorràgia de la que parlen. Els sento dir que la microcirurgia fa miracles, i que potser me’l poden tornar a enganxar.