Recerca, arxius i identitat

7.06.2016

Un senyor gran, amb unes ulleretes a la punta del nas, es mira un paper vell i arrugat amb una lupa: està fent recerca històrica. Quan parlem del món de la recerca, encara hi ha (massa) gent que té aquesta imatge al cap. Avui, però, l’estudi de la Història és molt divers. Més enllà de la universitat, una activíssima xarxa de centres d’estudis i d’associacions culturals es dedica a investigar el passat del nostre país. No només per l’ànsia de coneixement, que sempre és productiva, sinó, sobretot, per aplicar el resultat d’aquestes recerques a la gestió diària del nostre present i futur.

Llibres | Foto: arxiu

Llibres | Foto: arxiu

No es tracta de descobrir qui té “la cosa més antiga”, la més genuïna, la que ha conservat millor l’essència original (realment, què vol dir “original” en un món que sempre ha anat evolucionant, més o menys de pressa?). No cal buscar rècords, encara que siguin un bon reclam turístic ―i si algú no s’ho creu, que comenci a comptar els cartells de les carreteres franceses on s’anuncia “le plus” el que sigui. Es tracta d’entendre què és realment nostre, quin és el nostre patrimoni propi i com ha contribuït a definir la nostra idiosincràsia actual. A què hem donat el valor de símbol i a què, no. Quines activitats, a base de repetir-les, han assolit la categoria de ritual. Com defensa el bon amic Daniel Vilarrúbias, hem de ser conscients de què fem, per què ho fem, i per a qui ho fem.

La promoció turística ha de ser una finalitat de la recerca? Pot ser-ho, és clar que sí. La difusió turística d’una festa patrimonial, del centre històric d’una ciutat, de l’escenari d’uns fets bèl·lics… evidentment pot contribuir a la promoció econòmica d’un territori. Però no ens podem limitar a aquest aspecte purament econòmic. La recerca, el coneixement del nostre passat, el manteniment dels edificis patrimonials, la participació activa en les festes històriques… són un element clau en la construcció d’identitats col·lectives, en l’augment de l’autoestima i la valorització del nostre entorn, en l’aprofundiment del sentiment de pertinença a una comunitat. En definitiva, són un factor de cohesió social.

Totes aquestes virtuts, però, estan condicionades pel coneixement que tenim sobre aquest patrimoni. No es pot estimar allò que no es coneix, ja se sap. I sense menysprear altres opcions, els arxius juguen un paper clau en aquest aspecte. Com podem determinar l’evolució urbanística d’una ciutat? O els canvis que ha sofert una festa al llarg dels segles? Com podem conèixer millor les circumstàncies que han afectat, en el context de cada moment, un element que ara considerem patrimoni? Molt sovint la documentació que custodiem als arxius conserva les úniques respostes que podem trobar. Pregunteu-ho a la gent de Berga, que tenen la Patum estudiada, reestudiada i tornada a estudiar, i tenen molt clar quan han de celebrar l’aniversari dels gegants o quan poden recuperar les ulleres que portava la vella dels nans nous. I ho saben perquè han conservat documentació, han fet recerca, i l’han utilitzat per a mantenir i impulsar la seva festa estrella. El punt d’enveja sana que ens fan a molta gent no és pas perquè sí.

En definitiva, més enllà del seu interès acadèmic, hem de veure la recerca com una oportunitat per millorar la nostra societat i la nostra implicació com a ciutadans. Només ens ho hem de creure i començar-hi a treballar.