Realitats de paper i ploma

16.08.2018

A vegades, quan no puc dormir, em pregunto si ets feliç. Si segueixes veient la llum de les estrelles, si dibuixes somriures als rostres de la gent adormida, si… i aquella incertesa que em fa pensar que potser no, que potser ja no ets tan viva com abans, m’omple el pit d’angoixa i em dic que tot el que ens ha passat ha estat culpa meva. No t’hauria d’haver deixat marxar una i altra vegada. No t’hauria d’haver deixat ser lliure.

Això de veure’t de nou, ho he d’admetre, em va fer gràcia. Em vas mirar als ulls, encuriosida, i m’ho vas preguntar:

—Ets tu, oi?

Al principi no vaig saber-te reconèixer; havien passat vint anys, i tots dos érem diferents. Tu t’havies fet més bonica: el temps t’havia permès recuperar el somriure que la llibertat regala als vius; jo seguia vestit amb aquella mirada indiferent que esculls per no anar completament despullat i que de mica en mica oblides que duus.

Vaig mirar a banda i banda, estranyat. No me’n vaig adonar fins que vas obsequiar-me amb aquella cara que feies de jove, quan em deies que no sabia on col·locar les comes, tota burleta, i fugies. I és clar que eres tu! Però et ben prometo que mai no hauria imaginat que ens tornaríem a veure. Mai. Ni això ni tot el que vindria.

Havies donat la volta al món amb les teves idees després d’estudiar belles arts, i ara et dedicaves a viure, simplement. No, de parella no en tenies. Jo? Casar-me? Cap dona podria aguantar el meu estil de vida. Hauria volgut tenir fills, però què hi farem; de tant en tant la meva germana em deixa els nens i s’escapa amb en Miquel de cap de setmana.

—M’agradaria que ens veiéssim un altre dia —vas somriure, baixant de l’autobús.

—Com sabré on trobar-te?

—Ho sabràs.

Durant setmanes i setmanes vam anar topant l’un amb l’altre per casualitat: a la biblioteca, a la carnisseria, darrere d’un aparador… fins que et vas esvair, de cop i volta, i vaig creure que no et veuria més, i el cor se’m va encongir una altra vegada perquè… ja ho saps, oi?

Ara fa un mes vas aparèixer de sobte amb els ulls humits a la porta de casa. Plovia, estaves freda i xopa i, tan bon punt vaig obrir, et vas posar a sanglotar:

—No sé qui soc, ni d’on vinc, ni on vaig.

Et vaig abraçar, i ens vam quedar així tant de temps que encara noto la teva olor unida a la meva. T’havies fet petita, com quan et vaig conèixer, i em feia por que això volgués dir que ja estava: que havies passat massa temps fora de casa, que se t’enduria la tramuntana sense més.

—Si vols, puc portar-t’hi altra vegada —vaig dir-te, preocupat.

Vas girar la cara. Els ulls se t’esbocinaven, emmirallant records diferents. Dubtaves.

—Ho faries per mi? —vas xiuxiuejar, perquè no notés que la veu se’t trencava.

Vaig somriure, mentre amagava l’agror que em pujava de l’estómac. Si et quedaves, et tindria a la punta de la ploma; podria decidir si et vestiria de verd o de violeta, si somriuries o ploraries, si et casaries amb aquell o amb aquell altre i, tanmateix, no ho volia. Et volia lliure, ben lliure, encara que això suposés no veure’t més i morir-me jo, de mica en mica o de cop i volta. Però si no et tornava allà —que és aquí, entre aquestes pàgines— no sé on hauries anat a parar. On queden els personatges que deixen de formar part dels llibres? S’esborren, simplement?

Soc un escriptor nefast, ja ho saps. No he estat capaç ni de cuidar-te, ni d’esborrar-te, ni d’oblidar-te. Em pensava que si venies amb mi, que si ho intentàvem… i encara t’estimo. Per això seguiré escrivint sobre tu fins que em mori i, llavors, deixarem les nostres històries plegats.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris