Ramon Xirau, en el Jardí del Temps

28.08.2017

Després d’haver anat emmudint de mica en mica fins a fer-se del tot fonedís, Ramon Xirau (Barcelona, 1924-Ciutat de Mèxic, 2017) ens ha deixat envoltat del més gran dels silencis.

Ramon Xirau, home pont

Aquí, al seu país d’origen, on feia uns quants anys que ja no ens arribaven notícies d’aquest “català de Mèxic”, ens assabentem de la seva mort i són molts els records que ens assalten: la seva presència inicial al Palau de la Música en el X Festival Internacional de Poesia de Barcelona el 1995, l’aparició d’un magnífic volum de Poesia Completa (Columna, 1995) a cura de Joan Maria Pujals -el seu principal intèrpret-, la Creu de Sant Jordi el 1997, les reunions del jurat del premi Octavio Paz -de poesia catalana (!) per a autors inèdits menors de 30 anys- que presidia ell, les diverses visites a casa seva al barri de San Ángel de Ciutat de Mèxic, l’homenatge al Palau de la Generalitat el 5 d’octubre de 1999 amb motiu del seu 75è aniversari, la seva presència a l’acte inaugural de la reobertura del Gran Teatre del Liceu, l’homenatge a la Feria Internacional del Libro de Guadalajara el 2004, quan Catalunya en va ser la convidada d’honor, o l’aparició de la seva Poesía Completa en edició bilingüe (al Fondo de Cultura Económica, 2007, amb l’ajut de l’Institut Ramon Llull i en traducció del seu amic i deixeble Andrés Sánchez Robayna), que va permetre que els seus conciutadans mexicans el descobrissin -finalment- en la seva dimensió més íntima, desconeguda i potser definitiva.

Aquestes són sens dubte algunes de les fites que el van relligar amb el seu país, d’on va haver de marxar el 1938, i a la seva llengua d’origen, aquella en què sempre va escriure els seus poemes. La guerra civil: una ferida mai no cicatritzada que va anar supurant fins al final dels seus dies en els poemes dels seus successius reculls. Com un ressò inextingible de la barbàrie humana: dolorós contrapunt a les

Platges imaginades
pensades -lents retorns?-
d’aquesta tarda.

Tanmateix Ramon Xirau era el degà dels poetes catalans i molts -aquí- ni ho sabien. Era una de les veus més lúcides i personals de la nostra poesia i molts tampoc no ho sabien. Hauria merescut guanyar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i s’ha badat. Si ara que és mort algú vol descobrir-lo -mai no és tard-, que busqui algun dels seus reculls de poemes -com ara “Les platges” (1974), “Graons” (1979), “Dit i escrit” (1983), “Ocells” (1986), “Natures vives” (1993) o “Indrets del temps” (1999)- i aviat s’adonarà de l’abast, la fondària i el vol d’aquesta veu que buscava agermanar poesia i filosofia però també poesia i música: la poesia com a forma de coneixement i la poesia com a superació metafísica del logos grec reduït a “raó pura” per Kant: “Aspra la llum/ del pensament”, ens diu en un bellíssim poema d’Indrets del temps. Una raó doncs del tot insuficient per respondre, d’una banda, als envits d’aquest “món d’avui, fet de violències, exilis, èxodes, guerres, morts totals”, i, de l’altra, per correspondre “al misteri, la meravella, el dolor, el gaudi, la sotsobra, el miracle del món”, per servir-nos en tots dos casos de paraules ben seves.

En un món dessacralitzat, ell va concebre en tot moment la poesia com a forma de revelació, epifania o il.luminació. Com a artefacte verbal significant revelador de presències -en uns temps en què l’home és un ésser caigut, d’acord amb la tradició judeo-cristiana-, o bé com a resposta a les envestides del sagrat (de fet, ell solia dir que no coneixia cap gran poeta en què el sagrat no hi estigués present). El sagrat com a forma de vida i consciència d’un “centre” (d’un eix, d’un axis mundi), que era fonament i referència en les societats arcaiques. D’aquí que el poeta ens acari amb la manca de centre en què es troba l’home modern i alhora provi -en alguns casos, com el que ens ocupa- d’anar “més enllà d’un món trencat”, sí, a la recerca dels més petits indicis, signes o resquícies del “mysterium tremendum” de l’existència. Els dos infinits a què al.ludia Pascal, l’infinitament petit o l’infinitament gran, i la poesia -la seva- com un gran diàleg amb tot allò que ens conforma: els grecs, el mar, l’amor, la bíblia, la guerra, l’art, la nit, els trobadors, la llum, la mort i la música.

Sigui com vulgui, per als seus conciutadans Ramon Xirau va ser una de les figures claus de la cultura mexicana de la segona meitat del segle passat: professor, editor, filòsof i assagista, el seu magisteri -tan generós com savi i fecund- va marcar moltes generacions d’escriptors i intel.lectuals mexicans, que el consideraven un dels seus principals referents. Per a nosaltres, ha estat sobretot un fil de veu que de tant en tant removia les aigües estancades de la nostra poesia amb “els seus breus poemes, exclamacions, esclats, grapats de síl.labes lluminoses”, com va dir el seu gran amic Octavio Paz, tota “una processó de mots que diuen gregoriosament la glòria de l’ésser:

L’espai és mort
en l’horitzó del camp
creix canta parla
l’Arbre de Vida
en el Jardí del Temps.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Clara visió d’una poesia clara que no fa soroll. Per això és tan incògnita.
    (Vaig llegir la seva poesia completa, l’any 1995. I vaig assistir al homenatge que se li va fer a Guadalajara l’any 2004). Un bon article, Àlex, i necessari.

    • Gràcies, Teresa. Ara toca que algun editor s’animi a editar-ne la Poesia Completa (a l’edició de 1995 li manquen, pel cap baix, dos reculls posteriors i de ben segur nous poemes).