Jaume Medina

Jaume Medina

Filòleg, poeta i traductor

Ramon Llull en català i en llatí

Tot i que és ben coneguda i divulgada la importància de Ramon Llull en el panorama de les lletres catalanes, que ell fundà, nodrí i enriquí, poca gent sap que l’autor en persona tingué cura que les seves obres fossin traduïdes al llatí.

Ramon Llull (1232-1316) va ser el primer gran escriptor de la literatura catalana. L’any 2016, en ocasió del setè centenari de la seva mort, se celebraran a Palma i a Barcelona una colla d’actes commemoratius d’aquesta important efemèride. A punt de començar «l’any Llull», el professor Jaume Medina, catedràtic de filologia llatina de la Universitat Autònoma de Barcelona, parla en aquest escrit de les circumstàncies de la vida i l’obra del savi mallorquí, dels processos d’edició de les seves obres en llatí i en català i de l’interès que totes elles tenen per als estudiosos de les diverses branques del saber i per a la gent de lletres en general.

Pergamí del Còdex de Sant Pere

Les edicions de les obres

Tot i que és ben coneguda i divulgada la importància de Ramon Llull en el panorama de les lletres catalanes, que ell fundà, nodrí i enriquí, poca gent sap que l’autor en persona tingué cura que les seves obres fossin traduïdes al llatí i deixà establerta en el seu testament la seva voluntat que es fessin còpies dels seus llibres destinades a diverses persones o entitats, com són el mallorquí monestir de la Real, el monestir de la cartoixa de París i el «misser» genovès Perceval Spinola, així com «les cases dels ordes i altres llocs» de Mallorca, de manera que fossin posats «en un armari a cada església a les quals els ofereixin lligats amb una cadena i, així, tots els que els hi vulguin llegir els puguin llegir i veure». Cal tenir present que en aquella època els llibres eren tots escrits a mà.

De les dues-centes vuitanta obres que es conserven de Ramon Llull, només es té l’original català d’una cinquantena. Això vol dir que la immensa majoria de la producció lul·liana ens ha arribat en la seva versió llatina. Sembla que en alguns casos fou ell mateix qui en féu la traducció. Però es coneixen també els noms d’alguns personatges que van col·laborar amb ell en aquesta tasca.

Tot i que després de la invenció de la impremta hi ha hagut diversos intents de publicació de l’obra completa del savi mallorquí, encara en els temps actuals no la podem llegir sencera. Tanmateix, mai s’hi havia estat tan a prop.

D’una banda, les obres conservades en llengua catalana es poden trobar en els vint-i-un volums de les Obres de Ramon Llull, publicats entre el 1906 i el 1950 a Mallorca sota la direcció primer de Mateu Obrador i Bennàssar i després de Salvador Galmés i Sancho, i en els tretze de la Nova edició de les obres de Ramon Llull, publicats a partir de 1990, sota la protecció del Patronat Ramon Llull, així com també en els publicats entre 1927 i 1995 dins la col·lecció d’Els nostres clàssics i en els dos volums en què van ésser recollides les seves Obres essencials, apareguts el 1957 i el 1960.

D’altra banda, hi ha les obres llatines, més poc conegudes dels lectors catalans i no gaire –o gens– consultades per ells. Tot i que inicialment la seva edició es dugué a terme des de Palma –on entre 1959 i 1967 es van publicar els cinc primers volums dels Raimundi Lulli opera latina–, a partir del 1975 han anat apareixent amb una certa regularitat en la prestigiosa col·lecció Corpus Christianorum que l’editorial Brepols va lliurant des de la localitat belga de Turnhout. En l’actualitat són més de dues-centes les obres publicades, en trenta-cinc volums (d’un total previst de cinquanta), de manera que falten encara per publicar una setantena llarga d’obres.

No hi ha gaire gent que sàpiga que la tasca d’edició de les obres llatines de Ramon Llull es duu a terme des del Raimundus-Lullus-Institut que es troba a la Facultat de Teologia de la universitat alemanya de Friburg de Brisgòvia, on treballen competents teòlegs i experts filòlegs, proveïts dels adequats i indispensables mitjans auxiliars que els faciliten el treball. Aquí és on hi ha la biblioteca més completa del món sobre Ramon Llull, on es troba recollit tot el que s’ha publicat sobre el mestre, i on s’han concentrat, gràcies al suport de la fotografia, els més de tres mil microfilms dels manuscrits llatins i catalans de les obres lul·lianes escampats per les biblioteques d’arreu d’Europa, en la seva major part posats a l’abast del públic interessat a través d’internet. Es tracta, doncs, d’una institució a la qual ha d’acudir indispensablement tot aquell investigador que es disposa a anar a fons en el coneixement de la vida i de l’obra de Ramon Llull.

L'abadia de Sant Pere de la Selva Negra

El Breuiculum o la síntesi de la vida i l’obra de Ramon Llull

A la localitat alemanya de Karlsruhe, situada a 135 km. al nord de Friburg de Brisgòvia, es conserva en l’actualitat un dels manuscrits més interessants –i, sens dubte, el més bell– sobre la vida i l’obra de Ramon Llull. És custodiat per la Badische Landesbibliothek, on va anar a parar el 1807, arran de la supressió dels monestirs alemanys, procedent de l’abadia de Sant Pere de la Selva Negra (situada a uns 20 km. de Friburg). Enllestit abans del 1322, és conegut amb el nom de Breuiculum i va ésser ideat pel seu deixeble francès Thomas Le Myésier. Els primers folis contenen dotze espectaculars i esplèndides miniatures luxoses a tota plana, en les quals són exposades les dates més importants i significatives de la vida de Ramon Llull (extretes de la biografia elaborada l’any 1311 per un monjo de la cartoixa parisenca de Vauvert a partir de la narració que li havia fet el mestre mateix) i també els trets principals de la seva obra: la seva conversió, el seu ensenyament de l’Art i l’acceptació d’aquesta, les seves missions entre els musulmans i les seves estades a les corts reials i papals.

Semblantment al que ocorre en les nostres historietes il·lustrades, s’hi veu parlar els personatges principals, de la boca dels quals surten els mots –pronunciats, naturalment, en llatí– que diuen en cada ocasió. I, si en la primera miniatura, hi podem reconèixer el colpidor episodi de les cinc aparicions de Jesús crucificat esdevingut el 1262, seguit de les escenes dels pelegrinatges a Santa Maria de Ròcamador (Occitània) i a Sant Jaume de Galícia (1263-1264), en l’onzena s’hi poden observar les figures de Ramon Llull i de Thomas Le Myésier discutint a propòsit de les obres d’aquell –que li dóna permís de fer una versió abreujada de la seva obra, «mentre no malmeti el text», això és, mentre no en canviï el sentit original–, i en la dotzena els dos mateixos personatges oferint les compilacions de les obres lul·lianes a la reina de França i de Navarra, Joana de Borgonya-Artois, muller de Felip V de França. I en l’evolució que va del començament al final, l’espectador pot seguir el progressiu envelliment d’un Ramon Llull que és representat en les primeres imatges com un home entrat tot just a la maduresa amb la barba ben afaitada, mentre que en la part central apareix amb una barba espessa i en les últimes, ja en edat provecta, amb una barba llarga i estintolant-se en unes crosses.

Les imatges expliquen així mateix tot d’altres coses. Per una banda, com Ramon Llull demana a la Mare de Déu que l’ajudi a aconseguir els seus propòsits en aquest món, sobretot el de poder arribar a escriure una Art mitjançant la qual pugui demostrar als sarraïns, per raons necessàries, la veritat de la fe cristiana. Per una altra, com abandona les pompes mundanes i es vesteix de drap vil, estudia la llengua aràbiga, es retira a la muntanya de Randa, on rep la inspiració per a compondre l’Art d’atrobar veritat, i com es posa a ensenyar-la. Les escenes centrals representen la marxa de l’exèrcit de Ramon Llull amb l’objectiu d’enderrocar la torre de la Falsedat i de la Ignorància. Després veiem el savi demanar la protecció i l’ajuda del papa i del col·legi cardenalici, així com dels reis de França, d’Aragó i de Nàpols, perquè l’ajudin en el seu propòsit de convertir els infidels. I seguidament l’observem embarcat en els seus viatges a Tunis (1293) i a Bugia (1307), els dos llocs on apareix discutint amb els doctors de l’Islam, on és apedregat en el moment en què afirma: «La llei dels cristians és vertadera, santa i agradable a Déu, mentre que la dels sarraïns és falsa i errònia, cosa que estic disposat a demostrar», i on és seguidament bastonejat, jutjat i tancat a la presó.

Investigadors del Raimundus-Lullus-Institut a la Universitat de Freiburg

La resta del Breuiculum fa referència a diversos aspectes teòrics de l’Art lul·liana, relacionats amb el coneixement de l’home i de la veritat que Ramon Llull té el ferm propòsit de predicar.

L’interès de l’obra lul·liana

Tota l’obra de Ramon Llull té el seu interès. En té per als editors, sigui dels textos catalans, sigui dels llatins, que són els primers a conèixer-ne la tradició i a fixar-los d’acord amb una normativa científica. En té per als estudiosos de l’Edat Mitjana, que hi reconeixen un pensador de dimensions extraordinàries, mai fins ara prou ben descrites i delimitades. En té per als teòlegs, que hi poden descobrir una manera ben particular i personal d’emprendre l’estudi (i, en la mesura del possible, la descripció) de la divinitat. En té així mateix per als filòsofs, que hi poden identificar d’entrada un seguidor de les doctrines d’Aristòtil, però també d’altres llumeners de la història del pensament occidental. En té per a l’home de religió i per al llec. En té per als productors de les noves tecnologies, que han vist en l’art combinatòria lul·liana una precursora de les modernes tècniques informàtiques. En té per als juristes, per als metges, per als polítics, que hi troben al·lusions, ensenyaments, elements per a l’estudi de la història de la seva ciència… En té, d’una manera especial, per als enderiats a demostrar la santedat de l’autor, ja que és sobretot en l’obra on es troben les raons i les justificacions per als seus arguments.

Tanmateix, és a la gent de lletres que captiva d’una manera especial. Atrets per l’encís d’una llengua ingènua i precisa alhora, rica i pura constantment, els lectors hi admiren en la seva altíssima perfecció la senzillesa d’un estil inconfusible i l’elevada dignitat del contingut. En vers o en prosa, l’escriptor no deixa mai de sorprendre per la seva peculiar profunditat i també per la seva amable proximitat. En el breu espai d’una estrofa és capaç de presentar davant del lector tota la seva aventura missionera, a la qual va dedicar la vida, així com la delícia del paisatge mallorquí, amb la seva bella toponímia, i l’emotiva experiència de la seva relació amb la divinitat:

«Lo monestir de Miramar
fiu a frares Menors donar
per sarraïns a preïcar.
Enfre la vinya e·l fenollar
amor me pres, fé’m Déus amar
e·nfre sospirs e plors estar».

Així mateix defineix l’amor en una densa i intensa frase sentenciosa:

«Foll, digues, què és amor? Respòs que amor és aquella cosa qui los francs met en servitud e a los serfs dóna llibertat. E és qüestió a qual és pus prop amor, o a llibertat o a servitud».

O descriu en saborosos períodes uns paisatges ben ideals, com aquells amb què somiava el gentil, que

«…pensà que se n’anàs en una gran forest, la qual era aondosa de moltes fonts, e de molts bells arbres fruiters, per los quals lo cors podia haver vida. En aquella selva havia moltes bèsties e moltes aus de diverses maneres; e per açò cogità d’estar en aquell ermitatge, per veer e odorar les flors, e per la bellea dels arbres e de les fonts e de les herbes aesmà·s d’haver alcun refrigeri a sos greus pensaments, qui molt fort lo turmentaven e·l treballaven. / Quan lo gentil fo en lo gran boscatge e viu les riberes e les fonts e los prats e que en los arbres foren aucells de diverses linatges qui cantaven molt douçament, e sots los arbres hi havia cabirols, cervos, gatseles, lebres, conills e moltes d’altres bèsties qui eren molt plasents a veer, e que los arbres eren carregats de flors e de fruits de diverses maneres d’on eixia molt plasent odor, se volc consolar e alegrar en ço que veïa e oïa e odorava…»

O transporta el lector a les altures més elevades de l’esperit, per mitjà d’unes semblances impactants i sorprenents, ideades a posta per a incitar-lo a fer l’esforç d’exalçar-hi el seu enteniment:

«Bell amic […], cientment vos faç aitals semblances per ço que vostre enteniment exalcets a entendre, car on pus escura és la semblança, pus altament entén l’enteniment qui aquella semblança entén».

I així, de vivència en vivència, d’imatge en imatge i de pensament en pensament, es va desenrotllant una obra admirable caracteritzada de cap a cap per la bellesa i l’extraordinària maduresa d’una llengua esdevinguda clàssica ja en els moments mateixos de la seva naixença.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació