Quo vadis, Carnaval?

22.02.2017

S’acosta Carnaval, i ho sabem perquè les xarxes socials ja van plenes de les primeres demostracions de la poca vergonya que demostra tenir la gent –i m’hi incloc, que no cal ser tan puristes– per aquestes dates. Deixem de banda les robes grises i monòtones per transformar-nos en superherois, damisel·les o en una gran varietat de disfresses que, de manera preocupant, afegeixen l’adjectiu «sexy» darrere de les paraules «monja», «policia», «infermera» o «professora». No ens oblidem tampoc dels memorables equipaments que transformen en una molt convincent femella a tot home que, en algun moment de la seva vida, ha sentit la necessitat de tocar uns pits o un cul que no fossin els de la seva parella –tot i que el plàstic que fan servir no està gaire ben aconseguit.

 

Al marge de les rues i els balls de disfresses, l’origen del mot «carnaval» ve del llatí carnem levare, que no és altra cosa que «treure la carn». Ben mirat, som a les portes del tan nostrat Dijous Gras, la darrera oportunitat per atipar-nos de les viandes que ens seran privades durant la Quaresma; tot i que, si som sincers, el dijous menjarem botifarra d’ou, truita i coca de llardons com si no hi hagués un demà, i el divendres n’empaquetarem les restes en un Tupper per dur a la feina, fent cas omís de la preceptiva cristiana.

El que em sobta és comprovar con miren de conviure encara en l’actualitat els conceptes de Quaresma, en tant que període de purificació i abstinència –amb el Dijous Gras com a tret de sortida– i el carnaval, que en el fons és una festa pagana que té els seus orígens en les Saturnals romanes. Aquesta festivitat romana va ser concebuda, majoritàriament, per honorar el déu Saturn, per acabar convertint-se en un període de tres dies en els quals abundaven els banquets, els jocs, el llibertinatge i on gairebé tot era permès –d’aquí ve que molta gent s’ocultés darrere de màscares vistoses i indumentària poc habitual.

Així doncs, aquest divendres o dissabte, quan ens topem amb tots aquells joves vestits amb pits de plàstic, uniformes extremadament curts de tela o narcotraficants perdonant-te la vida al crit de «plata o plomo», no els mirem amb condescendència i pensant que ja no hi ha esperança per a un món millor, sinó que són els continuadors d’una tradició mil·lenària que ja havia viscut el gran Juli Cèsar –tot i que costa imaginar-me el Cèsar vestit de galeta de gingebre o de Freddie Mercury.

Mercè Rodoreda, en un conte titulat precisament Carnaval, escrivia: «Aquesta nit, quan t’he trobat, m’han vingut ganes, tot d’una, d’inventar-me una altra vida». En el fons, els dies que s’acosten tracten una mica, o molt, d’això, d’amagar-se rere unes màscares i pretendre no ser qui som durant uns instants.

Etiquetes: