Quines ciutats volem?

25.09.2014

Morozov està considerat la bèstia negra de Sillicon Valley. És un dels crítics més radicals de la revolució digital i el concepte de ‘smart city’, com ja va demostrar fa uns mesos en una xerrada al CCCB que vam recollir a Núvol. Elisabet Roselló traça aquí la genealogia del concepte de smart city, tan actual i tan problemàtic.

Evgeny Morozov, un dels crítics del ciberoptimisme, és autor de ‘The Net Delusion’ i ‘To save everything click here’

Ens enlluernen amb històries de ciutats autoregulades amb TIC i connectades a les nostres xarxes socials, d’arquitectures impossibles i d’infraestructures que poden canviar com Transformers, de punts verds i cases sostenibles…

La Smart City ens sembla un projecte que amb prou feines té 30 anys. És una promesa del que les noves tecnologies i la ciència poden aportar al territori urbà per fer la nostra vida més còmoda i senzilla, més aprofitable, més rendible, més eficient…

Tot i així, la història de les promeses de ciutats eficients, més productives i regulades per la racionalitat és molt moderna, si entenem ‘moderna’ referint-nos a la modernitat; per tant, ja una mica antiga. Ens podríem remuntar a la Nova Atlàntida, de Francis Bacon (1628), però, de ben segur, és a partir de la Segona Revolució Industrial que aquesta història adquireix gran rellevància per poder atendre l’alta pressió demogràfica deguda a la migració de gent del camp a les urbs en cerca de treball.

Racionalitzar i repensar les ciutats europees més enllà de les muralles medievals era ja una prioritat per a ciutats com Barcelona, que fins i tot va promoure un projecte tan refinat com fou el Pla Cerdà. La revolució industrial, la ciència i la tecnologia esdevenien el motor de les societats del moment. Es va produir aleshores la consolidació d’una cultura “tecnocentrista” o científico-tècnica.

A Amèrica encara es podien projectar ciutats des de zero, i el nou continent va ser un autèntic camp d’experimentacions realment utòpiques i trencadores respecte dels paradigmes aleshores existents. De fet, les experimentacions es van centrar més en la comunitat i la societat que no en el ‘contenidor’, com exemplifica la construcció d’alguns falansteris als Estats Units.

Cap als voltants del segle XX, la pressió demogràfica va obligar algunes ciutats a projectar els edificis cap amunt i fins i tot a imaginar ciutats on els barris estiguessin separats per alçades. Metròpolis, de Fritz Lang (1927), és una distòpia que ocorre en una ciutat futurista altament tecnificada, regida pels valors imperants des de la modernitat, amb una urbanització que materialitzava fins al límit l’existència de classes i el distanciament social d’una ciutat amb aromes de Nova York. La cultura popular va engrescar-se amb la crescuda de les ciutats, amb els primers gratacels, símbol arquitectònic del progrès per excel·lència. La ciència-ficció, aquest gènere literari i cultural plenament modern, fa de la ciutat l’espai geogràfic de moltes trames.

Revistes i diaris s’ompliren de pronòstics de com serien aquestes ciutats, i com seria la gent del futur, idees que anaven acompanyades de boniques il·lustracions que enlluernaven els ulls dels urbanites. Fins i tot algunes marques de productes d’alimentació es van unir a la moda. Va ser el cas, per exemple, de la sèrie d’imatges de Jean-Marc Côté “Dans l’an 2000”, que es trobaven en capsetes de cigars de finals del segle XIX.

Van existir pensadors escèptics respecte de les bondats del tecnocentrisme i la Modernitat des del primer moment: des d’H. G. Wells i A. Robida, passant per Huxley i Orwell, fins a arribar al Ciberpunk, ja plenament postmodern. Després tenim els retrofuturismes, des dels anys 70, que directa o indirectament es pregunten què s’ha fet d’aquestes promeses de futur mig utòpiques.

Avui ens trobem (encara) en una època de canvis de paradigmes; qui sap si el canvi acabarà sent radical o serà molt més moderat que el que alguns optimistes consideren posssible avui dia. La qüestió és que ara podem tenir accés a moltes eines, i un control molt relatiu per a proposar models diferents.

Uns parlen d’un model Smart City, en què Smart és un eufemisme per parlar d’una ciutat encara més racionalitzada, controlada o monitoritzada, i autoregulada per les noves tecnologies —algunes procedents i manipulades des de Califòrnia—, quelcom contraproduent, com Bruce Sterling va exposar el passat juliol al FAB10.

Altres parlen de la importància de centrar-se en les persones, en les comunitats que conformen les ciutats, en la diversitat cultural existent, i en la necessitat que aquestes se n’empoderin. Les ciutats, al cap i a la fi, sense persones no són ciutats, sinó un manyoc de ciment i metalls.

Què significaria doncs, una ciutat smart, ‘intel·ligent’, en el futur? Pensarem en ciutats, o també en comunitats molt diverses? Com volem que siguin les ciutats on viurem?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Smartcities sense smarcitizens? Quina por…Fer servir un telèfon “intel·ligent” no et fa intel·ligent encara…Ens enlluernem molt ràpid, trobo…

    #CiutatComuna: Potser caldria començar per fer un bon ús de l’espai comú… Les ciutats haurien de ser per a les persones i en això treballen molts col·lectius com #Gehlarchitects (Imperdible el documental “The Human Scale”). A nivell nacional també treballen molt les personetes de “Arquitecturas Colectivas”, que aquest any repensaven l’espai urbà a Barcelona sota el lema “La ciutat no es ven, es viu”.

    Molt interessant l’article: molt transversal.
    Gràcies 🙂

    • Que no em deixa respondre directament. Gràcies per comentar Rita!
      Totalment d’acord amb el teu punt de vista, i és que la tecnologia ens pot facilitar coses només si les sabem fer utilitzar. No ens fa per art de màgia com dius més intel·ligent. Però sí, la publicitat i els sistemes culturals fan que ens enlluernem fàcilment amb miraculoses capacitats de la tecnologia, quasi com si fossin els amulets de la Modernitat.

      M’apunto el referent que has indicat, gràcies per compartir-ho per aquest indret!