Qui és una/un català?

Durant molts anys la resposta a la pregunta “qui és una/un català?” era “una/un català és qui viu i treballa a Catalunya”. Tanmateix, l’època en la qual es necessitava augmentar demogràficament Catalunya fent una assimilació indiscriminada, especialment amb els immigrants d’altres contrades d’Espanya, ja ha passat. Actualment, ens trobem en un moment ben particular. La identificació amb ésser català o no a través d’aquesta afirmació ja no és vàlida, en part, perquè hi ha persones que conscientment ja no volen sotmetre’s a aquesta assimilació, i, per altra banda, perquè han sorgit moviments xenòfobs que no estan d’acord amb aquesta conversió massificada. Però el problema d’identitat no acaba en aquests dos bàndols. La globalització cultural i la mobilitat han difuminat o barrejat de forma espectacular els límits lingüístics, demogràfics o polítics, i això complica cada cop més donar resposta a la pregunta formulada. En aquest escrit intentaré respondre a la qüestió “qui és una/un català?” tenint en compte la situació actual i amb un estil analític. Estic convençut que per parlar de Catalunya com a nació s’ha de poder delimitar qui són els catalans i és per això que cal saber qui pot ésser candidat, altrament faríem referencia a un tros de territori més o menys políticament definit o a un ens abstracte que engloba tradicions, història i llengua. Crec que perquè Catalunya no sigui o acabi essent un mot sense referent, és assenyat materialitzar-la amb catalans.

Abans de començar aquest anàlisi haurem de preguntar-se si, en realitat, té cap sentit formular aquesta pregunta. En primer lloc, hi ha crítics que poden qüestionar si paga la pena definir com a catalans a humans que tenen poques o cap diferència genètica amb els castellans, els francesos o els inuit, per exemple. Aquesta consideració sorgeix perquè la identitat que estem tractant no és una qüestió a nivell físic, sinó psicològic. A nivell físic no cal compartimentar la identitat, tots som humans i no és pertinent fer divisions. La divergència esdevé important a nivell psicològic i té un radi molt més reduït, tant que fins i tot podem considerar-nos posseïdors d’una identitat no compartida per ningú més. En segon lloc, també ens podem preguntar si cal que una identitat tingui reconeixement polític, és a dir, estat propi. La resposta a aquesta consideració torna a ser la ment. Per a moltes persones tenir una nacionalitat que es correspon a una altra identitat suposa una anomalia, molesta per alguns, esquizofrènica insostenible per a uns altres. És obvi que aquesta situació no és l’òptima per a ningú. L’ideal seria que cadascú tingués en un pla polític (p. e. el passaport) el reflex de la seva identitat col·lectiva. En tercer lloc, hom pot arribar a pensar que la identitat és un problema psicològic, però qualsevol persona amb un mínim de coneixements de sociologia o psicologia sap que la identitat és un problema, no quan hom la posseeix, sinó quan no la té. En conseqüència, hem de procurar que tothom pugui concloure sabent qui és. La identitat, doncs, és una necessitat humana que ajuda a reagrupar persones, orientar-se en el món i que està basada en la ment. Per tant, qualsevol impediment per formalitzar-la és un greuge inacceptable.

Per esbrinar “qui és una/un català?” establiré una sèrie d’afirmacions que ens serviran per descartar situacions concretes. Com que les situacions poden sen infinites, em centraré en les més comunes i, al meu parer, més importants de les que he sigut testimoni. Així doncs, podem distingir els següents supòsits: “és català qui”…

1. Viu i/o treballa a Catalunya. Com ja he dit abans aquesta afirmació està en desús per la seva feblesa. Hi ha gent que ha vingut a viure a Catalunya per qüestions personals o laborals i no vol saber res de la seva cultura o història. Immigrants que parlen la seva llengua, que no s’interessen pel que passa aquí i que en alguns casos fins i tot voldrien tornar al seu país d’origen. Qui viu i treballa a Catalunya i es considera català no és per l’activitat que hi desenvolupa sinó per alguna cosa més.

2. Qui sap i/o fa servir el català. Per als defensors de la llengua, aquesta afirmació sempre ha estat el plat fort de la reivindicació catalanista. Tanmateix, aquest supòsit té moltes fissures. Hi ha casos de  persones que han après i fan ús de la llengua catalana a diari, però que no se’n senten, de catalans. També hi ha nascuts a Catalunya que viuen a l’estranger i que no només no en fan ús, sinó que també l’arriben a perdre en part o totalment. Paral·lelament, a la creació artística i literària hi ha un debat inacabable que discrimina als qui no fan us del català en la seva obra, però la consideració de creadors no catalans és injusta. La identitat no la pot donar un agent extern ni una institució, sinó que se l’ha d’adjudicar un mateix. Òbviament, la vinculació de la llengua catalana amb la identificació és molt forta i inclús recomanable però no és, en cap cas, determinant. Com a exemple podríem citar un cas d’una persona nascuda a Catalunya, que sap i fa us del català però escriu en un altra llengua, ja que un dels seus progenitors és d’una altra nacionalitat i per tant pot preferir expressar-se en una altra llengua.

3. Qui ha nascut a Catalunya. Aquest supòsit és potser el més insostenible, ja que el naixement és un esdeveniment arbitrari, encara que per alguns pugui ésser un vincle ineludible amb la terra. Aquests casos semblen més una llicencia patriòtica d’un sentimentalisme carca que un fet rellevant.

4. Qui descendeix de catalans. A primera vista, aquesta afirmació podria ser vàlida. Nogensmenys, és inacceptable per una senzilla raó: es basa en fets físics i no psicològics, i com he dit abans la identitat és un fet psicològic. Aquesta afirmació portaria a la xenofòbia, que en el cas català seria encara més un absurd, ja que no hi ha un paradigma genètic que el defineixi. Físicament som una mescla racial en major o menor grau. Deixant de banda la qüestió física, podríem pensar que persones que es consideraven catalans i que van haver d’emigrar a Mèxic o a Cuba, per exemple, els fills d’aquests no seran catalans si ells mateixos no s’hi consideren.

5. Totes les anteriors. Hom podria pensar que una persona de descendència catalana, nascut a Catalunya, que sap i usa el català i, a més, viu i treballa a Catalunya és ja un català. Gens més lluny de la realitat. No es pot negar que una persona immersa en una situació com aquesta pugui fàcilment sentir-se català, però això no sempre succeeix. Hom pot sentir-se més proper a una altra identitat, conèixer-la, estudiar-la i anar-se’n a viure amb els qui la representen. La identitat no es transmet ni es contagia.

6. Cap de les anteriors. Encara que això suposa una negació a les situacions més comunes en les què hom considera una persona com a catalana, por donar-se el cas que algú assumeixi la identitat catalana. Tanmateix, això és molt improbable i si algú l’assumeix és perquè, a més, acabarà parlant, vivint, treballant, o tenint descendència vinculada amb Catalunya. Altrament seria més aviat una empatia temporal que una identificació permanent.

Així doncs, no tenim encara cap resposta a la pregunta plantejada. Com ja he esmenat, la identitat és un estat psicològic que no pot ésser atorgat per altres sinó que és un estat que hom pren consciencia d’una forma ferma i permanent. La forma més plausible de fer palesa aquesta identitat és la seva projecció en el pla sociopolític amb el desig de voler que la identitat sigui representada, o en altres paraules, voler que la catalanitat tingui Estat propi. Aquest ferm desig és l’afirmació de la identitat d’un mateix sense ambigüitats. Llavors, la resposta a “qui és una/un català?” és “un català és qui té l’estatus de català”.

Arran d’aquesta afirmació es poden extreure dues conclusions importants. La primera és que la identitat és excloent al mateix nivell (no la confonem amb el terme “discriminatòria”). Si una persona s’identifica com a català no es pot identificar amb cap altre. Un pot tenir simpaties però una persona no pot ésser dos coses a un mateix nivell alhora. Per exemple, una persona pot ésser català, punk, de la tercera edat i de dretes, però no francès, espanyol o armeni, si no és de família mixta. La segona conclusió és que, si no existeix un Estat català, ningú pot ésser català. Aquesta afirmació és molt extrema i per molts inacceptable. Tanmateix, es pot argumentar de la següent manera: que un català és qui té l’estatus de català no vol dir que una persona no es pugui identificar com a tal perquè no tingui Estat propi. Vol dir que la seva identitat és latent però no materialitzada, invisible, o millor dit, no és respectada ni acceptada pels altres. Quedar-se en un estat latent és possible i suficient per alguns, però un estat latent és quedar-se en un estat nebulós, diluït i perillós per la seva feblesa al agents externs. En conclusió, qui vulgui ésser català haurà no només d’identificar-se, haurà d’anar més enllà.