Qui és Ramona Marquès?

8.09.2014

Un dia em vaig trobar cara a cara amb Enric Marco pel carrer. Recordo el lloc exacte, Bailèn amb València. El vaig reconèixer a l’acte, perquè havia sortit per tot arreu arran del seu escàndol, i ell se’n va adonar. Feia poc que s’havia destapat la impostura que havia mantingut durant anys al capdavant d’Amical Mathausen, on s’havia fet passar per un supervivent dels camps nazis. Ell em va mirar, amb la cara de sobte il·luminada, i per un moment em va retenir amb els ulls, entre il·lusionat i implorant, no sabria definir-ho ben bé. L’home estava content que l’hagués reconegut i m’interpel·lava com si esperés alguna pregunta meva, un gest de sol·licitud que ell hagués de satisfer. Com si encara no hagués baixat de l’èxtasi d’atenció mediàtica que li havia proporcionat el seu propi desemmascarament. Vaig ser el primer de baixar el cap a terra i vaig tirar Bailèn amunt sense dir res.

Maria Barbal | © Ariana Nalda

Ara, gairebé deu anys després d’aquell cas, Maria Barbal publica En la pell de l’altre, una novel·la inspirada en la impostura de Marco. Hi explica la història de la Ramona Marquès i la Mireia Ferrer, dues amigues del Poblenou que tenen vides una mica creuades. Som a prop de Carrer Bolívia (1999), tant per localització geogràfica com per l’ambientació històrica, però també a prop d’Emma (2008), novel·la també inspirada en un cas real, el de la dona que va morir cremada en un caixer automàtic.

Sigui com sigui, En la pell de l’altre és una novel·la eminentment psicològica, que explora la necessitat d’empara que tenim tots en les nostres vides. Ramona Marquès té una greu carència afectiva que l’obliga a buscar en la mare de la seva amiga Mireia Ferrer una mare putativa. En la pell de l’altre és la història d’un desplaçament. Barbal mostra com el desplaçament dels nostres lligams afectius comporta també el desplaçament de la veritat. La gran impostura de la Ramona no consisteix a dir una mentida sinó a inventar-se una nova veritat, que viu tan intensament com hauria pogut viure la seva vida real.

Quan el meu fill de cinc anys diu una cosa que no és en bé veritat, sol justificar-se distingint entre una broma i una mentida. Si diu que és una broma, s’exonera d’haver dit una mentida. La Ramona, que no té gens de sentit de l’humor, no distingeix entre broma i mentida sinó entre representació i mentida. Ella no menteix, pensa, sinó que representa un col·lectiu que la necessita per fer-se escoltar. I el representa fins a confondre-s’hi plenament.

Barbal desplega tota aquesta fantasia al llarg de la primera part, que ocupa el gruix principal de la novel·la. El desplegament és lent, l’autora s’entreté en els replecs dels personatges i va teixint la teranyina on finalment Ramona quedarà atrapada. Però no és fins a la segona part, les darreres cinquanta pàgines, que entenem per què volíem llegir aquest llibre. I de cop i volta passem de la lectura morosa a la curiositat més voraginosa.

En la pell de l’altre és també un cas de desplaçament respecte al cas Marco. Aquí no som davant de supervivents dels camps nazis, sinó de la repressió franquista. L’impostor no és un home, sinó una dona. I és per això que com a lector hauria preferit llegir En la pell de l’altre sense saber que estava inspirada en el cas Marco. Saber-ho no m’aporta res durant les 270 pàgines de la primera part i més aviat m’esguerra el clímax que esclata al tram final. Entenc que és un ganxo editorial formidable, i que Barbal potser se sentia obligada a explicar-ho per no caure ella mateixa en la impostura d’apropiar-se una història que té un germen històric. Però no calia. La història d’Enric Marco és la història amb què s’ha enfilat fins a la Ramona, i un cop arribada la plenitud de la seva protagonista, se n’hauria pogut desprendre i oblidar-se’n, de l’escala. Espero que els lectors que llegeixin aquesta novel·la en altres llengües o en un futur llunyà, no necessitin aquesta crossa. Així s’estalviaran de sospitar durant la lectura que el cas Marco és la història putativa que empara En la pell de l’altre.

Etiquetes: