Qui és en Pep Puig?

11.12.2015

Avui, quan s’ha fet públic el nom del guanyador del premi Sant Jordi, més d’un s’ha preguntat: qui és aquest Pep Puig? I d’on ha sortit? En Pep Puig no és un debutant. Ja ha publicat tres llibres, això sí, amb una certa timidesa. El premi Sant Jordi l’exposarà a una massa crítica de lectors a la qual no havia pogut accedir fins ara. El Pepe se’ns ha descarat.

Pep Puig | © Laia Serch

Pep Puig | © Laia Serch

Però, qui és Pep Puig? Doncs és un nano de Terrassa, que escriu des que era un adolescent. Ell potser diria, des que és un adolescent, perquè l’adolescència encara la porta a sobre i no se n’ha desempallegat del tot. Recordo que ja de ben jove guanyava premis literaris, com els Calassanç, que organitzava l’Escola Pia de Terrassa.

En Pep és el Pepe per als amics. Ara us ho explicaré per què jo mai li he pogut dir Pepe. Poca gent ho sap, però en Pep és un futbolista de primera. I us ho dic perquè he jugat contra ell. Quan jo jugava amb l’equip juvenil de La Maurina (un club de barriada), ell era titular del F.C. Terrassa i el dia que van venir a jugar al nostre camp ens van clavar una pallissa, 1-7. Enteneu, doncs, que no li digui Pepe, després d’aquell resultat. Ens vam fer grans i en Pep va estudiar INEF, i s’ha dedicat a ensenyar gimnàstica, primer a adolsecents i després a gent gran a través del ioga o la tècnica Pilates.

Al Pep no me’l trobava només al terreny de joc. Teníem el nostre espai de reconciliació. Cada diumenge els nostres pares ens portaven a missa, i sèiem gairebé de costat als primers bancs de la Sagrada Família, on escoltàvem els sermons abrandats de Carles Mascaró, escolapi i gran orador. Eren misses per a autèntics fans del Cardó, perquè començaven a les 9 de la nit i no acabaven fins a les deu tocades. D’aquelles eucaristies i sermons en recordem ben poca cosa, però suposo que ens ha empeltat una mena de fe.

El Pep Puig és un d’aquells rars escriptors catalans que no ha estudiat filologia. No arriba a la literatura a través d’una obsessió per la llengua, ni ha pretès mai fer d’intel·lectual. És probablement l’exemple d’escriptor que no intel·lectualitza el que escriu, sinó que busca aquella facilitat tan difícil d’aconseguir. L’art del Pep és difàcil. Sempre diu que l’escriptor ha de construir el relat com si hagués passat de veritat. Pep Puig narra a partir dels sentiments, amb la voluntat de connectar amb el lector des de les emocions.

Fins ara havia publicat dues novel·les i un recull de contes, sempre de bracet de l’editora Eugènia Broggi, que el va descobrir quan feia feina a Empúries i li va publicar els dos primers títols, L’home que torna i Les llàgrimes de la senyoreta Marta. I aquest any, l’Eugènia li ha publicat des de L’altra editorial un recull de contes, L’amor de la meva vida de moment. A propòsit d’aquest llibre Gerard E. Mur li va fer una esplèndida entrevista a Núvol, que podeu llegir aquí. En aquest recull hi ha una narració titulada ‘Clara Bou’, que és la llavor de La vida sense la Sara Amat, la novel·la que llegirem aquest Sant Jordi.

Avui en Pep Puig ha passat a mans d’un editor gairebé homònim, en Pep (Lluch) Puig, que guanya així un nou autor per al catàleg de Proa.

Enhorabona a tots dos, Pep i, ara sí, Pepe!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. A mi em va quedar clar que el senyor Puig, de qui no he llegit mitja línia però ho faré amb molt de gust, és sobretot, sobretot, protegit de la gran Eugènia Broggi, com tothom sap de cognom monàrquic a Catalunya per allò de tenir l’estómac generacionalment assegurat per llinatge, no en va de la mateixa manera que el rei dels espanyols era un campioníssim de la vela, la senyora Broggi és editora campioníssima de la cosa dels llibres, i això perquè no s’ha dedicat al macramé, perquè aquí l’haurien investida reina del macramé o del que calgués. Però el que de debò m’interessa saber és qui és l’Empar Moliner. Algú ho sap? Perquè una tal Empar Moliner acaba de rebre un premi de contes es veu que prestigiós o sigui seriós, també es veu, d’Òmnium Cultural, i suposo que la premiada no és la Moliner graciosa sense gràcia que surt cada matí a TV3, o sigui la mateixa Moliner de graciós historial contista, ni que sigui de la banalitat graciosa més absoluta. Més que res perquè seria massa casualitat que, entre tots els autors catalans que s’han presentat al premi, sigui casualment ella qui l’ha rebut. Tot i que tot podria ser, esclar, no ho descarto, perquè no voldria dubtar de l’honradesa d’aquest distingit i històric premi, tan històric com ho seria que un dia fos honrat i no la pantomima mafiosa i patètica anual d’autoconsum que, des de fa ja uns quants anys, em té distret una molinerament graciosa estona al sofà amb un paquet enorme de crispetes entre les cames. Ai Senyor. I encara hi ha qui es pensa que som qui sap què.