Qui és Antoni Bru?

24.02.2015

El 2011 el govern municipal del PP va accedir a l’únic municipi de pes que se li havia resistit —durant 32 anys!— al País Valencià: Elx, la tercera ciutat del país després de València i Alacant. Entre les primeres mesures, va decidir desmantellar la discriminació positiva que el valencià —la llengua catalana— havia rebut des de 1979.

Premi Ciutat d'Elx 2011

Premi Ciutat d’Elx 2011

Van començar per canviar el nom de l’Avinguda del País Valencià pel de la Comunitat Valenciana. La terminologia mai no és innocent. Arribaren a retirar centenars de contenidors de la brossa —nous de trinca— estesos per la ciutat i terme. Van passar a retolar-los en castellà. Darrere de l’hort de palmeres més a tramuntana del Palmerar Històric d’Elx, Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO hi hagué —durant un parell d’anys— un cementeri immens de contenidors retolats en català.

A més a més, decidiren canviar la paperassa municipal. Elx tornava a ser Elche —com a nom preferencial— després de més de 30 anys. Això ens passava per mantenir denominacions bilingües! Van arribar a anunciar que el canvi lingüístic —la recastellanització oficial— seria gradual i “que no vamos en contra de los valencianohablantes que nos merecen todo el respeto”. D’aleshores ençà no han aturat amb actuacions monolingües en castellà o bilingües.

A la primeria dels 1980 vaig tenir l’honor —gràcies a la iniciativa del regidor socialista de cultura Antoni Amorós, originari de Callosa de Segura, a l’Horta d’Oriola— de participar en la creació dels Premis Ciutat d’Elx de Poesia i Antoni Bru de Novel·la. Al llarg dels seus tres decennis d’existència es van convertir en uns dels premis, en llengua catalana, més prestigiosos, alhora que marcaven la fita més gran a migjorn. Hi havia una dotació econòmica acceptable i els llibres es publicaven a l’Editorial 3i4 de València. No cal esmentar noms de prestigi —n’hi ha uns quants, i novel·listes aleshores novells també— però guanyaren valencians, catalans i balears i aquestes fonètiques se sentien —cada 9 d’octubre, Diada del País Valencià— en la cerimònia al Gran Teatre d’Elx.

L’any 2012, de la mà d’un personatge local fosc —el capdavanter d’un grupuscle que defensava a Elx que el valencià i català eren llengües diferents— es van eliminar el Premi Ciutat d’Elx de Poesia i el Premi Antoni Bru de Novel·la. Es va recuperar, en canvi, el nom del Premio Café Marfil, l’únic premi literari, en llengua castellana, que hi havia a l’Elx del 1970. Es baixava la dotació econòmica i es feia una única categoria bilingüe amb una extensió ridícula que no arribava ni a novel·leta.

L’únic any en què es va convocar es va moure un gran enrenou. Com que no es presentaren gaires originals —cap en català i sembla que tres en castellà— l’instigador local del nou premi guanyà ell mateix amb una obreta pròpia: una de les tres que s’havien presentat en castellà! Tot això, malgrat ser un catalanoparlant nadiu que defensa que el valencià malviu diferenciat, això sí, del català però sotmès a l’imperi benèfic del castellà. Es va lliurar el guardó en un sopar a l’Hort de la Mare de Déu o Parc Municipal. L’escàndol fou tan majúscul que la corporació municipal no ha tornat a convocar-lo. El que passa al País Valencià no tan sols ens fa sentir vergonya aliena, sinó que supera qualsevol teoria de l’absurd.

Tornant als Premi Antoni Bru de Novel·la, qui fou, però, l’advocat Antoni Bru i Gómez (València, 1917 – Elx, 1981)? Fill d’un militar elxà —i d’una bella sevillana que vaig conèixer— es va refugiar a l’Elx patern l’endemà de la Guerra Civil. Havia estat un membre universitari destacat del valencianisme d’arrel catalanista dels anys 1930 a la ciutat de València. Va ser la llum de l’Extrem Sud en la nit més llarga i fosca. No hi havia intel·lectual de llengua catalana que no parés a sa casa del carrer Porta d’Oriola, començant per Joan Fuster. Era un intel·lectual il·lustrat de la vella escola amb una llibreria magnífica en català. Vaig passar moltes vesprades al seu saló i en vaig ser el darrer deixeble. Em va convèncer perquè fos un dels primers quatre professors de la Campanya Carles Salvador, l’any 1977. Antoni Bru es va quedar a darrere de tot —de tutor meu— durant les dues primeres classes de català que vaig fer a persones que podien tenir l’edat dels meus pares o avis: Al final de la segona sentencià: “Joan-Carles, te’n sortiràs!”. Un servidor vostre acabava de complir 19 anys. Treballava de dia, anava a l’Institut de nit i treia temps per ensenyar valencià —tres hores per setmana— al final de la jornada laboral.

Per tot això, doncs, l’Associació per la Llengua El Tempir d’Elx ha llançat un Verkami per recuperar el premi de novel·la Antoni Bru enguany. S’han d’arreplegar 13.000 euros per donar el premi, publicar la novel·la a l’Editorial Bromera de València i per continuar amb la campanya “M’agrada el valencià” que viatja per escoles, instituts i associacions de les ciutats i viles del sud que van de Biar al Pilar de la Foradada per damunt la frontera lingüística. El català es va perdre a l’Horta d’Oriola al segle XVIII però els d’Elx arribem als mollons més fronterers. Fa un parell de setmanes vaig ser elegit Secretari de l’Associació l’Oriolet a Oriola i el Baix Segura. Això, però, ha de ser motiu d’una altra tribuna. Sentir joves recuperar la llengua ancestral —després de gairebé tres segles— és un goig difícil d’expressar.

I malgrat que totes les causes pel català són sempre nobles i justes no em negareu que aquesta ho és encara més i molt. Animeu-vos a participar-hi! Recuperem el premi Antoni Bru de novel·la. Aquí teniu l’enllaç.