Pol Capdet

Pol Capdet

Lingüista

Què vol, una dona?

L’Ars Amatoria d’Ovidi és un tractat sobre l’assetjament i l’abús contra la dona

L’Ars Amatoria d’Ovidi, que dona consells en l’amor primer a homes i després a dones, per més que figuri entre els clàssics, és un tractat (en els capítols primer i segon) sobre l’assetjament i l’abús contra la dona i, en el tercer capítol (orientat a les dones), que és cínic com tot el llibre però bastant innocent, hi ha només consells que aprofitaran d’una manera completa únicament les dones coquetes, submises i frívoles, que és l’ideal de dona en aquest llibre.

Contràriament al que hi promet l’autor al començament, el llibret no ensenya a estimar sinó que promou relacions disfuncionals. En un fragment ominós de la part dedicada als homes (675-679) arriba a dir: “Totes s’alegren d’haver sigut violades en un rampell imprevist de passió i consideren com un regal aquest desvergonyiment. En canvi, la que, podent haver sigut forçada, es retira intacta, tot i que fingeixi alegria en el rostre, estarà trista”.

L’Ars Amatoria reflecteix encara avui—passats dos mil anys—el que molts sostenen, en públic, en privat o en el fur interior, sobre la dona. El feminisme, en canvi, defensa la igualtat de l’home i la dona en dignitat i drets. Però—sense que això impedeixi aquesta igualtat—l’home i la dona no són iguals; si bé cal precisar a continuació que no hi ha entre home i dona una separació rigorosa, taxativa sinó un contínuum molt ben representat pels transgèneres, que la ciència ha demostrat que tenen un cervell i una conducta que es correspon amb el sexe amb el qual se senten identificats independentment del del seu cos.

L’home i la dona (i ara continuo donant dades científiques) no són iguals, deia, però no són diferents pel que fa a intel·ligència general per més que el cervell de l’home sigui més gros (si bé en els homes hi ha una distribució de les capacitats cognitives més dispersa que fa que hi hagi més genis homes però també més homes amb retards en el desenvolupament). També: els homes tenen més habilitats espaials que les dones. També: les dones tenen una millor percepció dels colors que els homes; i tendeixen, més que els homes, a parlar clarament i sintèticament i són superiors als homes en adquisició del llenguatge i en memòria verbal (tenen en definitiva més intel·ligència lingüística); i comuniquen millor que els homes les emocions, sent més obertes emocionalment i més introspectives que ells, i tenen més empatia que els homes (tenen en definitiva més intel·ligència emocional); i són menys bel·licistes que els homes, tenint per exemple uns nivells d’agressivitat més baixos. (Hi podrà haver més diferències demostrades, però moltes de les que es presenten com a tal cosa i que la societat té assumides no responen a criteris científics).

Una teoria diu que Da Vinci va pintar la Gioconda amb cara alhora de noia i de noi perquè creia que l’androgínia, la conjuminació d’elements masculins i d’elements femenins en la unitat d’un individu, és la perfecció en els humans. Però dues persones es poden entendre bé sent molt diferents entre si. El problema no és la diferència sinó veure-hi un problema.

La patronal CEOE, en un informe que va fer públic el passat Dia de la Dona (Análisis de la brecha salarial de género en España), afirma que hi ha estudis que diuen que: “els homes semblen comptar amb una major propensió a assumir riscos i a negociar i competir” i que això influeix en la bretxa salarial. La Dra. Carme Junqué, però, catedràtica de Psicologia i cap d’estudis de Medicina del Campus Clínic de la Facultat de Medicina de la UB, obviant el fet de si aquests estudis tenen fiabilitat o no, afirma que, en tot cas, per part de la dona: “es poden aconseguir els mateixos resultats” que els homes amb estratègies diferents dintre dels seus propis recursos psicològics; deixant sobreentès que és la societat que posa un límit arbitrari a majors cotes de poder per a la dona i no els seus trets psicològics diferencials.

Es diu que el feminisme (malgrat el nom) no és l’altra cara de la moneda del masclisme. I és cert: el feminisme defensa valors positius i drets bàsics mentre que el masclisme trepitja aquests valors i aquests drets. És vergonyós que el papa actual—suposadament progressista—hagi dit que: “Tot feminisme acaba per ser un masclisme amb faldilla”. La jerarquia eclesiàstica del catolicisme ha de fer una reflexió important: Per què menysprea la dona relegant-la dins l’organització a oficis servils i prou? En nom de què? De què té por? Que ho diguin sense por—amb el coratge que no els falta per reprimir—de què tenen por!

La lluita per la igualtat és la mateixa lluita que ens uneix per defensar la democràcia, la prosperitat i la pau. No es pot dir demòcrata algú que menyspreï la dona pel fet de ser dona. El camí per recórrer en la igualtat en l’Església, en el món del treball i en la societat en conjunt és llarg encara, però l’actitud és una cosa susceptible de canviar ràpidament entre els humans si hi ha una remor que se senti prou fort, i fer així el camí més lleuger (és més fàcil de desarrelar costums i tradicions i ideologies que pesen mitjançant l’afavoriment de l’actitud que d’anar directament en contra d’aquests costums, tradicions i ideologies). Hem de convidar amb respecte els qui dubten—els qui tenen un peu aquí un peu allà—a escoltar aquesta remor i a no veure-la com una simple moda, no dubtar i sumar-se a la idea que tot és la mateixa lluita i d’altra banda a saber veure que el feminisme no és exclusiu de les dones i que, de fet, cal fer-lo entrar encara entre bastantes dones. I és que són bàsicament els qui dubten els qui faran decantar la balança en favor del progrés, que en aquest cas significa justícia.

Tot un Sigmund Freud, després i tot de les seves destacades recerques científiques en psicologia humana, es demanava encara: “Què vol, una dona?”. Doncs bé: permeteu-me que respongui a la pregunta de Freud fent-ho, això sí, d’una de les maneres més senzilles que es pot: Una dona vol el mateix que un home: ser feliç si no ho és ja i, en tot cas, com tot individu, rebre, per part dels altres individus, respecte. Respecte sense condicionants ni falsedat. En tot moment i a tot arreu. En qualsevol religió, feina, família o país. Respecte que vol dir llibertat, vol dir igualtat i vol dir dignitat. Punt.

Agraeixo la informació mèdica per a aquest article a la Dra. Carme Junqué, catedràtica de Psicologia i cap d’estudis de Medicina del Campus Clínic de la Facultat de Medicina de la UB, al Dr. David Gallardo-Pujol, vicedegà de Recerca i Innovació de la Facultat de Psicologia de la UB, i a Susanna Petri, psicòloga clínica i sexòloga de l’Institut Barcelona de Psicologia. Agraeixo també una lectura del text a Carmen Torrado, psicòloga especialista en autoestima, i a la Clara, la Marta i la Natàlia, dones lluitadores.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació