Què podem aprendre de Tabàrnia?

El punt 2 de la Llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República diu que “La sobirania de Catalunya rau en el poble de Catalunya, i a l’Aran en el poble aranès, del qual emanen tots els poders de l’Estat”, i és una adaptació paraula per paraula del punt 2 de l’article 1 de la Constitució espanyola. Tot i estalviar-nos l’article 2, el de la “indissoluble unidad de la Nación”, que no és poc en termes simbòlics, no queda gens clar si l’ordenament jurídic de la República acolliria un hipotètic anhel separatista de la regió de Tabàrnia de manera gaire més oberta de com ho ha fet Espanya. Només espero que, en comptes del Piolín, el nostre vaixell repressor dugués pintat un enorme Doraemon, que és molt més nostrat.

Fa uns dies, la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació van decidir difondre la campanya de Tabàrnia, una regió que parteixi Catalunya més o menys entre la meitat independentista i la meitat unionista. Es tracta d’una estratègia de propaganda política amb la qual els líders de Ciutadans van voler experimentar, una performance publicitària que segueix fil per randa l’estratègia de confrontació identitària que ha encimbellat el partit taronja. Cap novetat.

Però, durant els darrers anys, tots els independentistes ens hem vist obligats a fer un curset accelerat sobre sobirania, dret a la secessió, multiculturalisme, i un llarg etcètera. És per això que la possibilitat d’una Tabàrnia, per més que sigui una bajanada sense recorregut pràctic, ens ha passat pel cap a tots a tall d’experiment mental. És fàcil menystenir-la, però és d’aquelles ocurrències que t’obliga a pensar. Entre això i una mica d’ajuda de la premsa de l’Ibex, el meme viral ja estava servit.

Pensem-hi: precisament perquè el tret distintiu del nacionalisme català és la seva voluntat antiessencialista, ancorada en l’axioma pujolià de “català és qui viu i treballa a Catalunya i vol ser-ho”, ens incomoda haver de justificar els límits de la sobirania catalana en termes de legitimitat històrica o metafísica de la catalanitat. “Catalunya sí, i Tabàrnia no, perquè Catalunya és una nació amb més de mil anys que bla, bla, bla” és un raonament pobre i inevitablement essencialista que ens recorda massa l’argumentari espanyolista que sempre s’ha passat pel clatell el “i vol ser-ho” i ha preferit allò de fer-te mirar a veure què diu el teu DNI.

Existeixen altres maneres de fonamentar les fronteres? El problema dels nacionalismes sempre és el mateix: com que és un tipus de col·lectivisme, i els trets suposats d’un col·lectiu mai són compartits per tots els seus membres, és necessari traçar una línia divisòria que no agradarà a tothom. L’única sortida d’aquest dilema seria retornar la sobirania als individus i deixar que aquests s’associïn o se separin com els pagui. Però una comunitat política necessita una mida considerable per ser mínimament funcional, que fa pràcticament impossible garantir que tots els membres que la formen s’hagin mancomunat després l’exercici de la seva voluntat individual o estiguin d’acord amb el 100% de les seves normes. Per intentar corregir totes aquestes tensions i arbitrarietats existeix la democràcia.

Ara bé, el dilema persisteix: quin és el límit de la divisió, quina és la mínima unitat política possible? Liechtenstein o Luxemburg ens demostren que una Catalunya partida entre 2, o entre 3, faria el fet. Escòcia i el Canadà recorden que una comunitat establerta pot facilitar el dret a secessió de les seves parts. La clau és, doncs, poder determinar què cal fer per ser reconegut com a part, que no és cap altra cosa que la lluita encara no vençuda de Catalunya. És per això que el més ridícul de la martingala de Tabàrnia és que impulsar-la de debò implicaria, necessàriament, reconèixer una sobirania catalana diferent de l’espanyola, mentre que els mateixos que l’han esbombat són els que aplaudeixen amb les orelles l’ús de la violència contra aquest reconeixement.

La gran virtut del sobiranisme català és que segueix el signe dels temps: intentar que les fronteres corresponguin amb el que els ciutadans volen i no amb el que imposa l’arbitrarietat de la història i de la violència. Quan Jean-Claude Junker i Manuel Valls diuen que l’independentisme s’ha de combatre perquè altres pobles europeus seguirien el seu exemple, delaten la seva visió reaccionària. És precisament a l’inrevés: l’auge del sobiranisme explica com el futur de la política cada cop s’haurà de basar més en la seducció racional d’uns ciutadans que, més informats i exigents que mai, no accepten les explicacions “perquè sí”. A la societat de la informació, la idea que “la nació és un plebiscit de cada dia” s’anirà fent més i més literal, exigint més feina i més transparència en els polítics.

Per descomptat, aquest horitzó és un ideal regulatiu cap al qual cal tendir però que mai es podrà realitzar del tot. De democràcia mai n’hi ha prou, i les versions més perilloses del populisme són sempre una amenaça. Però que es pugui estirar fins a l’absurd, “Doncs que voti Pedralbes per independitzar-se”, no fa menys just el principi, que hauria de guiar l’acció política en equilibri amb el pragmatisme. Les ciutats-estat van ser el passat, però no són pocs els que diuen que podrien ser el futur, i de sobiranies n’hi ha moltes que es poden compartir en diferents graus. El que fa supèrflua la idea de Tabàrnia no és, doncs, la manca de viabilitat ni de moralitat, sinó la manca de recorregut pràctic fins avui: el reconeixement mai no és gratis, el “voler ser-ho” implica una reivindicació social ben articulada políticament i sostinguda en el temps. Catalunya podria fer-ne cinc cèntims als organitzadors.

El sobiranisme català ha cristal·litzat en una forma rabiosament contemporània: més democràtic que essencialista i, contra el tòpic dels seus detractors que parlen per parlar, molt més mogut per la informació i l’observació empírica que per la manipulació sentimental. Les sobiranies del futur seran democràtiques o seran disfuncionals. És per això que, si Catalunya aconsegueix el reconeixement que demana primer, i la independència després, la Constitució de la República faria bé de donar exemple i regular mecanismes de secessió o de cessió de sobirania en termes raonables per, arribat el moment, guanyar-lo o perdre’l a les urnes, escoltant i seduint als ciutadans. L’alternativa és l’essencialisme, que sempre acaba amb porres.