Què fan els adolescents amb els mitjans?

9.02.2018

Durant molts anys els investigadors de la comunicació i l’educació van partir d’una hipòtesi: els mitjans massius, sobretot la televisió, tenien un efecte negatiu en els nens i, per tant, era necessari que a les escoles “s’immunitzés” als joves per a “resistir” la influència negativa de les pantalles. Als investigadors els interessava estudiar què feien els mitjans amb els joves i com contrarestar aquests efectes.

En el projecte Transmedia Literacy partim d’una altra idea: ens interessa investigar què estan fent els joves amb els mitjans i com podem aprofitar aquestes pràctiques i coneixements dins de l’aula. En lloc de considerar als joves com a consumidors abduïts per les pantalles, els interpel·lem com a prosumidors (productors + consumidors), persones capaces de generar i compartir continguts de diferents tipus i nivells de complexitat.

En aquest context, les dues preguntes principals que ens formulem van ser: Què estan fent els adolescents amb els mitjans? Com aprenen a fer coses amb els mitjans? Per respondre-les es va dissenyar un pla de treball que involucrava a més de 30 investigadors en vuit països durant tres anys; en aquell període es van realitzar i processar més de 1.500 qüestionaris, 58 tallers de cultura participativa i videojocs, i 311 entrevistes amb joves d’entre 12 i 18 anys.

Els adolescents estan fent moltes coses amb els mitjans, des de jugar a videojocs en línia amb col·legues d’altres països fins a escriure fan fiction, compartir fotos a Instagram i vídeos a YouTube i participar en esdeveniments del “món real” dedicats als seus personatges i històries favorits. Cada cop que un jove realitza algunes d’aquestes activitats posant en joc una sèrie d’habilitats i coneixements nosaltres les denominem “competències transmedia”. Durant la investigació es van identificar 44 competències transmedia principals (per exemple “crear i modificar un contingut fotogràfic”) i 190 específiques (per exemple “fer un collage fotogràfic”), i se’n van classificar en 9 dimensions (producció; prevenció de riscos; perfomance, gestió social/individual/de continguts; mitjans i tecnologia; ideologia i ètica; narrativa i estètica).

Òbviament, no tots els joves tenen aquestes competències o les desenvolupen en el mateix grau: mentre un adolescent pot tenir moltes competències productives o de gestió social, un altre potser té molt poca habilitat per detectar i analitzar representacions estereotipades en els mitjans de comunicació. Cal també remarcar que algunes de les competències detectades són molt marginals i tan sols les han desenvolupat un grapat d’adolescents (per exemple, les competències relacionades amb ideologia i valors), mentre que altres són molt més comunes (per exemple, les competències de producció de continguts).

Com sosté Danah Boyd, una investigadora que ha desenvolupat estudis similars al nostre als Estats Units, “molts dels adolescents d’avui dia estan profundament compromesos amb les xarxes socials i hi participen activament, però això no significa que tinguin el coneixement o les habilitats per aprofitar al màxim les seves experiències en línia. La retòrica dels ‘nadius digitals’, lluny de ser útil, sovint és una distracció per comprendre els reptes que afronten els joves en un món interconnectat”.

Més enllà de la seva desigual distribució i abast, totes aquestes pràctiques i competències interpel·len als adults en general i als docents en particular. Aprofitar-les i potenciar-les dins de l’aula, en comptes de negar-les o estigmatitzar-les com sovint es fa, hauria de ser una de les prioritats de qualsevol estratègia de canvi educatiu.

 

Carlos A. Scolari
Grup d’investigació MEDIUM
Departament de Comunicació
Universitat Pompeu Fabra-Barcelona