Què ens ha deixat Albert Manent?

15.04.2014

L’escriptor Albert Manent ha mort a Barcelona a l’edat de 83 anys, després d’una llarga vida dedicada a les lletres i la gestió cultural. Nascut l’any 1930, era fill del poeta Marià Manent i pare de Jordi Manent i havia obtingut el premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Agustí Pons li ret homenatge des del seu blog, Dietari obert, amb un record molt personal que recollim avui a Núvol.

Albert Manent | Foto revista El Temps

 

Vaig començar a tractar de molt a prop l’Albert Manent a principis dels anys vuitanta, quan tots dos vam coincidir al Departament de Cultura.  Ell, com a Director General d’Activitats Literàries i jo com a cap del gabinet del conseller. L’Albert,  però, era molt més que un Director General.  Mentor i amic personal de Max Cahner, assumia amb gust el paper de consultor àulic per a temes especialment complicats i d’intermediari, si calia, entre el president Pujol i el conseller. En aquell moment, l’Albert Manent ja era l’home que havia pujat i baixat més escales d’aquest país, conspirant, tal com havia dit, o deien que havia dit, Josep Pla. La frase havia fet fortuna però no crec que agradés gaire al Sr. Manent, entre altres raons, perquè, com en d’altres casos,  una definició de Pla semblava reduir tota una vida, o tota una obra, a una pura facècia.

Ara, en el moment de la seva mort, esperada –però no per això menys dolorosa– , podem adonar-nos de la qualitat, el gruix i la intencionalitat literària i històrica de l’obra d’Albert Manent.  La qualitat literària de l’obra de Manent la trobo, sobretot, en els retrats que va escriure de  moltes de les persones que va conèixer: des d’un oficial del SIM –o de la Segona Bis, com en deia ell— fins a Santiago Nadal. Són retrats d’una gran agudesa que saben captar a través d’anècdotes i situacions el tarannà més autèntic del personatge retratat.  Per exemple, quan Dionisio Ridruejo va visitar  Cantonigròs, Manent recorda  la frase que va pronunciar davant  l’espadat d’El Far:  “Buen sitio para defenestrar al hombrín”. L’hombrín era, naturalment, Franco.

Després, el gruix. Manent ha estat el biògraf de Carles Riba, Josep Carner, Jaume Bofill i Mates, J.V.Foix i Marià Manent, és a dir, dels grans noms de la Generació Noucentista.  Són biografies tal com han de ser, és a dir, a cavall de la literatura i de la història, escrites amb un gran sentit de la llengua i amb la malícia dels novel·listes que volen enganxar els lectors a la primera ratlla. “Confesso –escrivia Manent en el text Qui sóc i per què escric— que sempre he escrit amb delectança aquesta literatura narrativa no imaginativa, com la va batejar Joaquim Molas, i considero el gènere, que té pocs conreadors a Catalunya, un dels més apassionants perquè, almenys jo, he procurat que hi hagi l’estret connubi entre la literatura i la història”.  No cal dir que aquells que, amb posterioritat, ens vam afegir a la llista dels qui practicaven aquest “connubi” de seguida el vam reconèixer com a mestre.

I, finalment, la intencionalitat.  Manent no va intentar posar la història a l’inrevés però sí que la va posar de gairell. Vull dir que va ser dels primers, o el primer, en escriure sobre la guerra civil i la postguerra no com un episodi en blanc o negre sinó ple de clarobscurs.  I, en uns anys especialment difícils, perquè semblava –com va dir en les seves memòries Joan Triadú— que només hi havia franquistes o marxistes, Manent va dibuixar una història molt més matisada.  Per exemple, ens va explicar, amb pèls i senyals, la manera com van haver de fugir de Catalunya els prohoms de la Lliga i, en general, els dirigents i patricis conservadors en els primers mesos de la guerra civil abans que la FAI pogués detenir-los i assassinar-los.  També va reivindicar el paper de l’exili en uns moments en els quals semblava que la història contemporània de Catalunya havia començat als anys seixanta de la mà de Gramsci i la Caputxinada.

L’Albert Manent era afable per fora i dur per dins.  Tenia el do de la conversa i observava molt més del que semblava.  Per dins, però, les seves conviccions eren de pedra picada i en això s’assemblava força a aquells  pocs companys de la seva generació, i de la generació anterior, que mai no es van declarar vençuts. Per no declarar-se vençut calen unes fortes conviccions morals i ideològiques –aquestes darreres de la mena que siguin.  No  amagava ni el seu catolicisme ni el seu catalanisme; ni, quan calia, el seu conservadorisme –demòcrata, òbviament—.  Podia arribar a ser temerari en la defensa dels valors en els quals creia.  Però sense aquesta temeritat –la d’ell, i la dels cappares de la seva generació—molt probablement no tindríem  el país que avui tenim.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Sense aquest doll de passió continguda, però al cap i a la fi, passió, no es viu una vida plena, amb sentit. Al senyor Manent -li agradava molt el tracte de vós- no el tombarà la mort que és l’oblit. El llegat dels cappares -m’agrada molt l’expressió- l’han de revitalitzar les noves generacions, cadascuna segons el seu propi temps.

  2. Retroenllaç: Dues morts properes: Manent i Soberanas | Observatori professional

  3. Lamento molt la mort d’Albert Manent, com vostè diu persona afable, atenta i gran treballador. Els seus estudis sobre els topònims, les frases fetes i refranys sobre el temps…