Que ens donin

19.05.2014

No volíeu parlants? Doncs té, parlants. Naltros aquí anar buscant pèls als ous i ells, que naturalment no perden el temps llegint-nos, fan la seva. Parlen. Com al el vídeo aquest viral que va saltar ahir i que triomfarà avui. El de les dues noies que es maquillen. Un diàleg, una estructura d’equívoc, un truc final. I què diu la frase final? “Que li donin al PP”. Així, a pèl, sense subtitular ni res. I per si de cas, per si no ens han donat prou a nosaltres, les dues protagonistes ho repeteixen.

Què, fem una mica d’ironia o passo directament a tallar-me les venes? Primer la ironia, va: fa gràcia quan els qui viuen a la universitat parlen de l’altre planeta, el que anomenem Món real. Perquè exalten l’espontaneïtat del parlant com una de les fonts de la norma i tal i qual, i et sembla de veure un d’aquells camperols amb boina i gaiato de les pel·lis del franquisme. Espontaneïtat? De quina espontaneïtat parleu? Que poder és espontània la criatura que aprèn a parlar? Si és tot el contrari! El parlant, de grandet, fa exactament el que feia quan tot just balbucejava: imita i repeteix el que sent. Si entre un verdaguer i un maragall de tant en tant fessin un tomb per la terra potser se n’adonarien.

I ara que m’he esbravat, passo a lo de les venes. Podríem fer uns quants xistos i facècies sobre la frase, que realment es porta l’oli (segur que a més d’un li ha costat entendre d’on collons surt), però i què? De què serviria? Doncs de res, només per allunyar-nos encara més no pas del català que ara es parla sinó dels catalans que ara parlen, i parlen així. Perquè aquest és el mitjà que imposa el model de llengua actualment: internet, la xarxa, les xarxes. I els mitjans, en la mesura que són massius: els diaris digitals, les ràdios, encara la tele. Aquest engendro contra natura, aquest esguerro vomitiu que és la traducció literal del “Que le den al PP”, no solament serà entès per la majoria dels catalanoparlants sinó que serà incorporat tant de pressa com centenars i centenars de monstres abans que ell (lèxics: el puto crac; fonètics: passa’m el oli; tonals, sintàctics, etcètera, etcètera). Encara més, molts arrufaran el nas davant la proposta d’esmena: ‘Que el bombin?’ Ui, que antiquat, que rural, que… que català! Ho voleu entendre? Deixeu-vos estar de literatura, de capellans i d’acadèmies. Els creadors de models s’han capgirat, ara és la llengua parlada la que mana, perquè és en aquesta forma que reben i emeten llenguatge la gran majoria de parlants (i això inclou les xarxes socials, molt més pròximes a l’oralitat que no pas a l’escriptura). L’autoritat ja no va de dalt cap a baix, ara els són els de dalt els qui prenen com a referència els de baix. Ara la transmissió és un flux horitzontal que es desplaça en superfície i on el patró literari d’en Monzó val tant com un anunci malgirbat d’una cadena de supermercats. Per ser generosos. I el crac futbolero que engegarà una gracieta en horari de màxima audiència i enterrarà d’una tacada dos-cents anys de cura literària, certament, no serà de l’escriptor d’on traurà la inspiració. Us sona de res l’efecte “Hasta luego, Lucas” o “Pues va a ser que no”? Doncs això.

Ja poden dictar sentències l’IEC i els llibres d’estil dels diaris que, tal com suggerien un parell de comentaris molt encertats en algun dels escrits de la polèmica, després van els tertulians a les ràdios i engeguen uns calcs que fan esgarrifar. Ja podeu demanar esforç i formació als periodistes, que d’un cop de nòmina us faran caure l’ànima als peus. Esteu posant el carro davant dels bous. La majoria de les propostes que s’han fet al llarg del sainet garolaire són per a després, per quan tindrem, si mai el tenim, un país normal. Perquè fa més de trenta anys que ho fem i no hi ha manera, la llengua se’ns esfilagarsa entre els dits. Ara mateix, atès l’estat en què ens trobem, discutir sobre formes lèxiques o locucions verbals és una pèrdua de temps. El fenomen, certament, és complex, i en Moreta l’encerta quan esmenta, per exemple, l’arraconament de formes idiomàtiques perquè el parlant en prefereix d’altres d’atificioses. O en Gomà quan reivindica la creativitat i que els diaris importants deixin de ser traduccions del castellà (sí senyor). Però això és voler curar el càncer amb mercromina. La secular superioritat moral del castellà està transformant el català cada cop més endins (ja no en el vocabulari, que és la pell de l’idioma, sinó en els elements estructurals) i cada cop més de pressa (les interferències que abans trigaven decennis a assentar-se ara s’insereixen en pocs anys). I per aturar aquest procés d’invasió osmòtica només hi ha un antídot: canviar la cosmovisió del parlant. Que el prestigi que ara com ara atorga al castellà (especialment, i no deixa de ser paradoxal, en les funcions més baixes, les marginals) passi a concedir-li al català. Que la vegi com una llengua no solament útil sinó, per dir-ho a la gomanesca, que permeti fer el mec. S’ha de ser molt curt de mires, o saber molt poc de llengua, per pensar que aquest canvi pot tenir lloc mantenint les actuals condicions de subordinació política.

 

Respon a Jordi Galceran Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

21 Comentaris
  1. Pau Vidal, tens un vermut pagat. Pots triar entre Miró (Reus) o Perucchi (Badalona), que és el proveïdor de la Casa Reial espanyola.

    • Home, no hi ha color: un Perucchi. Borbònic i badaloní, no em sé imaginar una combinació més prometedora.

  2. En llegir el seu article em pensat que es tractava de dues nenes o adolescents que havien penjat un vídeo casolà. Però fot tota la pinta que es tracta de dues actrius acabades de llicenciar de l’Institut del Teatre (què és el hi que aprenen, doncs?). Aviat les veurem en algun teatre destrossant el català (que ara es parla) tal com passa des de fa bastant temps. I quan això et toca presenciar-ho, et sap un greu de por haver-te gastat els diners d’una entrada. Abans els actors i actrius, si més no, eren fiables des del punt de vista fonètic, ara tot s’hi val. N’hi ha que ni els entens, de tan malament que vocalitzen. Això sí, de fotre postures i ganyotes en saben molt, però amb l’idioma, noi…, es veu que el teatre ha deixat de donar importància al text.

    El seu article és bo de collons. Ignoro com escriuen els lingüistes d’altres països, però els d’aquí que conec i segueixo una mica són de divisió d’honor. Em trec el barret.

      • No es mereixen, Pere, però gràcies igualment. De tota manera, no sabem qui és el responsable de l’esguerro, podria ser que no fossin elles. Ara, tens raó en això que dius del teatre: a mi de vegades em costa quedar-me a la butaca.
        I no calia que t’excusessis: les tecles ens fan la punyeta a tots. Salut i ànim, eh?

    • Dius que “abans els actors i actrius, si més no, eren fiables des del punt de vista fonètic”. Quan és abans? Perquè jo recordo que quan començaven a fer teatre en català per la “tele” hi sortien alguns actors parlant un xava espantós.

  3. Porto anys dialogant serials i pelis i obres de teatre en català. El més difícil sempre ha estat, i continua sent, renegar. Tenim quatre renecs que sonin bé, tots els altres són com de mentida. O fer creïble un personatge del submón de la droga o de la delinqüència parlant la nostra llengua. I no és perquè no tinguem expressions vàlides i genuïnes, sinò perquè aquestes no són versemblants, no estan vives. Aquests móns s’expressen en castellà i tot el que els fem dir en català sona a inventat, perquè ho és. Com tu dius, les llengües, en els països normals, evolucionen de baix cap a dalt. En sentit contrari la cosa ja no tira. Aquí, per molt que els escriptors i els correctors ens trenquem el cap buscant bones expressions per aquests personatges, això no farà que s’utilitzin en la vida real, perquè això no és normal. Aquesta pretensió és pròpia d’un país com el nostre, anormal. Llavors, però, què hem de fer els que escrivim diàlegs mentre el país es normalitza i tenim traficants i txaperos que parlin català i ens forneixin de noves expressions amb les que puguem delinquir i drogar-nos a gust en la nostra llengua? Doncs fotre’ns, i en gèneres que busquin la versemblança, si en català no hi ha una expressió viva, pillar del castellà o de l’anglès o del que sigui, perquè el primer és que la cosa soni autèntica. I, sincerament, a qui no li agradi, que li donin. En un futur, espero, ja l’anirem bombant.

    • Ha ha, molt bo el corol·lari! Però sí, en efecte, és un paper de mal jugar, el vostre: fer equilibris, estirar una mica aquí i un poc cap allà… De fet, no és que sigui de mal resoldre, és que, per dir-ho amb el teu estirabot, mentre no ens bombem quotidianament és irresoluble. Per això ens hem d’afanyar.

    • Com que no ens podíem inventar uns delinqüents catalans (dels baixos fons, vull dir, que dels altres ens en sobren) vam crear una policia catalana per si se’ls encomanava la parla. Però ara resulta que la policia catalana també parla en castellà.

  4. Doncs jo sempre he dit que “et donin pel sac”, “et donin pel cul”, “que et bombin”, “que et manxin”, “que t’encigalin”, “que t’enculin”. Per la resta no m’hi poso, però aquest cas concret penso que “que et bombin” no és cap frase inventada ni artificial, en canvi “que li donin” és una bestiesa vomitiva, parlant en plata. I a mi de “donar-me” ja m’hi donen ja, cada dia pel cul diverses vegades, entre els uns i els altres i sense pagar entrada, ja que cada vegada hi vaig menys, al teatre, de la caguera que fa de veure i de sentir.

    • Segur que dius “Que et DONIN?” Segur segur que no dius “Que et DONGUIN”? Perquè és que jo, que ja tinc una edat, no he sentit mai cap parlant que, no afegeixi aquesta G i aquesta U a la forma normativa del participi a l’hora d’engegar l’improperi. A mi, el que m’acaba de descompondre intestinalment (i m’estranya que no s’hagi comentat) és que l’anunci aquest barregi el calc sintàctic del castellà amb el normativisme del “donin” per acabar de rematar l’esguerro. I, si algú gosa dir que “donguin” és un calc del castellà, l’espero al carrer.

      • I sí, les tecles fan la punyeta: entre el “que” i el “no” de la segona línia no tenia ni remota intenció de posar-hi cap coma.

        • Doncs, té raó. Ho he rumiat una mica (de fet ho hauria de fer més, això de rumiar, sovint les engego sense engaltar i llavors me n’empenedeixo) i, la veritat, i sent franc, la majoria de vegades dic “donguin”. Però també “donin”, eh ? Ara: quan dic “que et donguin pel sac” és possible que sempre digui “donguin” i no “donin”. Però, en canvi, puc dir també: “Ves que et donin el peix fresc”. Com també faig servir “poder” per potser. I això m’ho ha fet veure en Pau Vidal, que ho escriu i tot i a mi em sembla collonut que ho faci. Salut.

          • Què t’haig de dir, Joan? Doncs que tens més raó que un sant, i dispensa’m el rodolí. De fet la cohabitació dels calcs més esgarrifosos amb els normativismes més encarcarats per part d’un mateix parlant, de la qual cosa en surten discursos contrafets i poc naturals, serà un dels capítols d’aquest pamflet que fa temps que escric i que, ho prometo, no trigarà gaire a sortir.
            Quant al poder com a sinònim de potser, Pere, ja el pots engaltar sense por: fins i tot el DIEC l’ha acabat acceptant, encara que als encarcaradissos no els faci el pes.

  5. Aquests encarcaradissos (ole, una altra vegada) que dius, només deuen fotre pegues a segons què, ja que la màniga ample a acceptar paraules manllevades d’altres llengües sí que la tenen, sí. Es veu que la llengua evoluciona si és a partir de manlleus, però si hi posem imaginació i en creem de nous a partir de mots propis (com és ara el mateix “encarcaradissos”), o en recuperem de desusats, o en manllevem de valencians o mallorquins, deu ser pecat mortal.

  6. Ve tant de gust llegir aquest article. Només en variaria el final: en el món real hi ha les llengües criolles, filles del contacte de llengües. Pot ser que el català evolucioni cap aquí. Seria una desgràcia? En tot cas, no seria contra natura.

    • Contra natura en el sentit que no és ‘evolució natural de la llengua’, com solen argüir els menfots per no haver-hi de pensar. Com es pot parlar d’evolució natural amb un guàrdia civil escopint-te a un pam del nas? I no estic parlant del passat, això encara és el present.
      La qüestió de les llengües criolles, en efecte, és molt interessant. Però tinc entès que estan en reculada, no? Que són com parles de transició, per dir-ho així.

    • Exacte. Franco tampoc pensava que la mort del català fos contra natura. Com tampoc ho deuen pensar els werts actuals i companyia. Es veu que hi ha llengües el destí de les quals és marfondre’s en una altra i crear-ne una de nova (més aviat un dialecte d’aquesta) per acabar desapareixent del tot. Això ja està inventat i és el que pretenen des de Castella fa una pila d’anys, aviat se’n compliran 300. Ara es veu que, a més de dats pel sac, els catalans hem d’acceptar de bon grat esdevenir criolls. Quina gràcia ! Algú sap si hi ha algun escriptor en llengua criolla que hagi guanyat cap premi Nobel?

      Doncs mira, amb mi no hi comptis, reina.

  7. Gràcies, Pau: un altre article per treure’s el barret!
    Deixa’m afegir només que, als que s’entesten a dir que, en una hipotètica Catalunya independent, el castellà hauria de ser llengua cooficial, que els bombin!