Què en farem del català?

20.01.2018

Passada l’etapa de govern dels polítics oportunistes de l’estil de Josep Tarradellas (que, retornat de l’exili, no s’atrevia a adreçar-se als catalans amb cap altra denominació que la de «ciutadans de Catalunya») i dels líders carismàtics a la manera de Jordi Pujol (que donava el títol de «catalans» a tots aquells que vivien i treballaven –i, sobretot, que votaven!– a Catalunya, independentment de la llengua que parlessin), sembla arribat el moment de poder reflexionar amb serenitat sobre el present candent i l’incert futur de la llengua catalana. I és que la qüestió de la identitat té la seva importància, baldament de vegades els polítics i fins algunes entitats sobiranistes arribin a fer dubtar els habitants del nostre país sobre la solidesa de llur identitat lingüística. Tanmateix, si parlar de la catalanitat no era tema tabú quan es donava indiscriminadament el nom de catalans a tots els residents en el nostre territori, menys ho ha d’ésser ara, quan la llengua –una de les més ben estudiades del món– mostra símptomes clars de fatiga i de descomposició.

No cal recórrer a les estadístiques per a tenir coneixement que la bigarrada societat catalana està formada en l’actualitat pels pocs catalans de sempre (fills de les famílies tradicionalment monolingües, amb una llengua contaminada, però encara plena del vigor de la identitat i de la rica diversitat), pels híbrids catalanocastellans i viceversa (amb una part de la família castellana i una altra de catalana, amb predomini lingüístic variable d’una part o de l’altra, segons el lloc d’arrelament o la força de la part no catalana), els hispans provinents de diversos llocs de la península ibèrica o del continents africà i americà (amb un parlar castellà en tota la seva múltiple pluralitat i amb tota mena d’accents) i tots els altres forasters en general (d’origen europeu o asiàtic, amb centenars de llengües exòtiques, però que generalment «se adaptan a lo nuestro», integrant-se en la llengua castellana –també oficial a casa nostra–, imposada, com se sap, per la força de les armes d’una dictadura ignominiosa, que va perseguir de manera implacable la llengua catalana durant quaranta llargs anys). No cal ser gaire perspicaç per a fer-ne la constatació diàriament en la via pública o en els diversos llocs de treball.

 

Ben variable és també la consciència que els individus tenen de la seva pròpia identitat. Hi ha molts catalans dels de sempre a qui resulta del tot indiferent la llengua en què parlen: acostumats a rebre garrotades, insults o menyspreus, en cas de gosadia, els és igual parlar català que castellà i se sotmeten sense contemplacions ni incomoditats al codi del qui tenen al davant (i, fins i tot, si sospiten que és foraster, se li adrecen de bon grat en castellà encara que comprengui i usi la nostra llengua nacional: per això són tants els estrangers que es revolten –i amb raó– contra els catalans inconscients o desistits). Hi ha molts castellans que resideixen a Catalunya com si no s’haguessin vist mai forçats a marxar de la seva terra i hi mantenen sense reserves la llengua d’origen, talment fos la pròpia del país d’acollida. N’hi ha que militen encara en el bàndol dels vencedors i s’entesten a fer creure als hereus d’una tradició mil·lenària que no saben on viuen. N’hi ha d’altres que, moltes vegades, tot i no tenir les motivacions necessàries, lloablement fan esforços per a conèixer i usar la llengua del lloc on es troben.

N’hi ha que són fills de parelles híbrides i han après a casa el català i el castellà. Molts d’aquests tenen com a modèlica la llengua castellana i és en ella que pensen. Això és: pensen en castellà i parlen –quan s’escau–, sense problemes, en català; al cap i a la fi, és el mitjà d’expressió d’un dels seus pares. Però quan parlen en català ho fan sense abandonar el castellà. Amb una fonètica molt aproximada a la del català oriental –però molt sovint sense vocals neutres–, tenen tanmateix unes estructures mentals completament castellanes (en les quals els pronoms febles resulten més que superflus). Per això donen el nom d’«ossos» als «pinyols» de les fruites i el de «dents» als «grans» d’all, de «fer l’arbreforc», en diuen «fer el pi», i, de «quedar a deure», en diuen «deixar a deure» amb tota naturalitat. I no hi ha ningú capaç de fer-los entendre que el català no és una traducció del castellà –i molt menys, un calc esmanyocat. Aquests són amb tota probabilitat els que més col·laboren –inconscientment i involuntària, i tant!– a desnaturalitzar el català. D’ells en bona part es nodreixen els mitjans de comunicació de la capital, per tal com la majoria són nascuts a Barcelona o a la seva conurbació.

Hi ha, en fi, el col·lectiu dels conscients. Però aquests són pocs (i poc tinguts en compte: al capdavall, als polítics només els preocupen el nombre de vots i la dinàmica de les majories i les minories). D’origen generalment monolingüe, molts han estudiat filologia –per l’amor que tenen a la seva llengua– i treballen per a expandir-la i sofreixen de veure’n l’esllanguiment. Ells són els qui porten a coll la responsabilitat del manteniment d’una tradició secular i empenyen muntanya amunt, novells sísifs amb esperit solidari, el penyal de la dignitat i de la recuperació, tot esperant –vana il·lusió!– poder veure realitzat un dia el seu anhel de viure en la plenitud de la normalitat. A aquests, els apena comprovar que la simbiosi entre el català i el castellà es fa contínuament i incessant a favor de la llengua nouvinguda i els sap greu de constatar que els mitjans de comunicació no siguin prou eficaços per a reconduir la situació. Els costa d’entendre que els qui haurien de vetllar pel manteniment de la diferència, això és, de la pròpia personalitat, facin tots els possibles per a acomodar la normativa lingüística a la llengua suplantadora i a suprimir-ne les distàncies.

El futur del català depèn dels parlants. Per això són ells els que han de merèixer una atenció especial per part dels qui menen els seus destins. ¿Què s’ha de fer per a revertir la situació fins que tots els catalans pensin en la seva pròpia llengua? ¿Com ho farem perquè en determinats ambients de Barcelona tornin a ser normals les consonants característiques, les vocals neutres, els pronoms febles i la sintaxi i el lèxic tradicionals? ¿Què en farem, del català?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

10 Comentaris
  1. M’agradaria moltíssim estar equivocat, dec ser pessimista. Aixi que, si us plau, rebateu-me.
    Jo crec que la castellanització del català ja és transversal i irreversible. No hi fa res que els progenitors d’una criatura parlin català correctament (en veig exemples cada dia). Tenim un sistema educatiu on una majoria del professorat parla aquest castellà traduït; pronoms febles on no n’hi van i pronoms absents on sí que hi van (i en presumim, d’aquest sistema, lamentablement!). El català està morint per assimilació, i la política lingüística catalana l’hi ha empès. Amb un afegit: ha aconseguit frenar l’afecció de molts castellanoparlants amb Catalunya i els ha portat a alinear-se amb un espanyolisme del què no formaven part.

    En un moment polític que requeria la màxima unitat popular, l’abandonament d’aquesta política lingüística, verinosa per al català, hauria significat una victòria aclaparadora. Algun partit, potser ni existiria!. Quina llàstima! No guanyarem fins que no baixem del burro! Ens entestem en que tothom parli en català i estem matant la llengua de manera irreversible. Tant costaria assumir que, com passa a la universitat, cada professor parli en la llengua que parla bé?
    L’únic element que preserva una llengua és la transmissió de pares a fills amb la seva correcta estructura lingüística. Ara això ja s’ha trencat.
    I, mestrestant, continuem proclamant que “el català no es toca!”, “que el sistema educatiu és sagrat!”, etc. Tenim el que ens mereixem.
    Ah! I, sobretot, no li digueu a ningú que la seva manera de parlar català està matant l’idioma! Serà una ofensa inacceptable!
    Ni el més astut dels anticatalans hauria dissenyat un pla tan eficaç per eliminar la nostra llengua. Felicitats polítics “nacionalistes”! D’aquesta no ens en sortim! …i el país, més dividit que mai!

  2. La situació del català és molt greu. Penso que la majoria dels parlants no en són conscients. Jo soc castellà i no visc a Catalunya, però m’ agrada estudiar català. Quan vaig a Catalunya o veig Tv3, em sorprèn moltíssim el fort grau d’ espanyolització de la llengua (ús constant d’ expressions coloquials i mots espanyols, fonètica castellanitzada, gairebé ningú distingeix vocals obertes i tancades o “s” sonora i sorda…). Realment sembla més un dialecte espanyol que no una llengua independent. Comprenc que la pressió de l’ espanyol és aclaparadora i el català està agafant el mateix camí que el gallec. Si comparem el gallec amb el portuguès ja sabem el trist futur que li espera al català. El pitjor és que no trobo gaire neguit per això ni als polítics ni als ciutadans. Hi heu de fer alguna cosa des d’ ara mateix. Potser quan arribarà la República ja serà massa tard i tampoc no és veu clar que la República hi pugui fer res si els parlants no es responsabilitzen de tenir cura de la seva llengua malalta!

  3. Crec que el comentari d’ en Miquel s’ equivoca completament quan acusa les polítiques “nacionalistes” (es veu que només divideixen i són nacionalistes les polítiques que volen protegir les llengües petites!) de protecció de la llengua d’ afavorir la seva desaparició. Si ara està malalta com estaria sense cap protecció! La causa és ben senzilla: Catalunya no té independencia política ni cultural i pateix un influència espanyola terrible.Comparem Catalunya i Portugal. No crec que hi es pugui afegir res mes!

  4. Felicito l’autor de l’article per la lucidesa que demostra en una qüestió tan espinosa com és l’ús genuí de la llengua catalana.

    Fa dos o tres anys es va arrossegar en aquest mitjà un debat cançoner (i inútil) sobre un altre article que tractava la mateixa qüestió. S’hi van expressar idees i reaccions viscerals, que esquivaven el fons de la qüestió: ¿per què els mitjans de comunicació no són prou conscients de la seva influència lingüística?

    Celebro, doncs, la publicació de l’article que publiqueu en aquest número, i faig vots perquè origini (no “generi”) una discussió racional sobre el tema que s’hi tracta.

  5. Sísifs, penyals de dignitat, patidors…, deunidó. Totes les llengües es contaminen, totes incorporen elements d’altres, totes varien, i molt!, al llarg del temps, i és que la llengua és una cosa viva!, impossible d’encotillar amb lleis ni amb voluntats totalitàriament verbals. Ja n’hi ha cansament del recurs fàcil, típc i tòpic de culpar els altres (els mitjans, pobrets, que han fet més per a la conservació del català que tota la feina dels filòlegs junta). Deixeu de viure tancats en els vostres castells d’ivori i repireu l’aire fresc i refrescant d’allò que es mou. Que es mogui, vol dir que és viu.

  6. “fer l’arbreforc”(?), els meus avis, que eren de Sant Fruitós de Bages i no parlaven castellà, encara que l’entenien, no haurien sabut de què cony els estaven parlant.

  7. No totes les llengües “contaminen” sempre altres. Només fan això quan tenen una situació forta o dominant per diversos motius. Si només importa “viure sense maldecaps”, doncs ben podeu oblidar el català (i l’ art i la filosofia i la filantropia) i parlar-lo com vulgueu, perquè no serveix per a res i l’ español o l’ anglès són més pràctics i ” vius”.

  8. La influència que l’ espanyol rep de l’ anglès no té res a veure amb la que el català rep de l’ espanyol. En el primer cas són prèstecs que no amenacen de dissoldre el sistema lingüístic castellà. En el segon cas s’ està produint l’ assimilació d’ un sistema per l’ altre. És natural això? No es pot evitar? No val la pena provar de fer res? Això és a les vostres mans, però sovint el que sembla natural només és producte d’ una acció humana ben planificada. Realment penseu que el castellà i l’ anglès no són construccions artificials? Ho són tant com el català “encarcarat”, però la diferencia està en que aquelles llengües tenen el poder i el poder no es qüestiona.