Què cal llegir?

21.02.2017

Se n’ha escrit tant, en els darrers temps, sobre l’ensenyament de la literatura, que sembla difícil aportar-hi idees fresques. És prou simptomàtic que el debat reviscoli a la premsa i a les xarxes socials de la mà d’una bona colla d’escriptors que han rememorat en magnífics articles la seva iniciació a les lletres; dels alumnes i professors del controvertit Màster de Formació del Professorat, o del Col·lectiu Pere Quart. Uns i altres, cadascú des de les particularitats lògiques de les respectives reivindicacions, han aconseguit situar al centre d’aquest debat la implacable residualització de la literatura catalana a la secundària i al batxillerat. Mentrestant, la letargia del Departament d’Ensenyament, potser massa aqueferat a preparar la pista d’aterratge per a les grans innovacions pedagògiques que ens arriben, sembla el silenci d’aquell que espera que el fruit ja sigui prou madur. Quan fou mort… Tanmateix, la realitat és tossuda, i el fet que la qüestió ressorgeixi periòdicament vol dir, si més no, dues coses: que interessa socialment i que no està resolta.

Joan Vinyoli

Vull centrar-me en un aspecte força concret com és el de les lectures dels estudiants en l’etapa de secundària. Un adolescent del nostre país pot passar els quatre cursos de l’ESO (és a dir, entre els 12 i el 16 anys) sense haver tingut tractes de cap mena amb autors de prestigi contrastat, i sí, en canvi, freqüentant aquells que Vicenç Pagès Jordà ha definit com a «autors juvenils especialitzats, pendents de l’actualitat més perible». Tot de sobte, però, al primer curs de batxillerat, aquest mateix adolescent —ara ja un bon xic més asserenat— es troba que l’assignatura comuna de Llengua Catalana prescriu que es faci, currículum en mà, Història de la literatura: haurà de llegir el Tirant lo Blanc (una selecció de capítols amorosos) i una antologia de poesia catalana des dels trobadors fins al segle XX. A segon curs, més teca: dues obres contemporànies de referència. La perplexitat, no cal dir-ho, és immensa, i si a més ha optat per la branca humanística, tard o d’hora passarà per les assignatures de Literatura Catalana i de Literatura Universal (respectivament, sis lectures com a eix articulador de tot un curs acadèmic, estudiades i llegides amb molta profunditat). Del no-res a Víctor Català, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Joan Vinyoli. De les lectures ad hoc als clàssics immarcescibles. Incapaços de lluitar contra la frustració dels pobres discents que se senten enganyats (si això que tenen al davant és l’autèntica literatura, per què ningú no els havia preparat abans?), molts professors opten per obviar les disposicions oficials i dedicar la major part dels dos cursos de batxillerat a l’estudi de la llengua. Aquells llibres, pensen, ja els prepararan a casa pel seu compte.

A ningú no li passa per alt que el salt d’un nivell a l’altre és massa brusc; per a molts alumnes, de fet, és un salt al buit. Tanmateix, és ben real. I si volem capgirar la situació, cal posar fil a l’agulla per construir un pont que estalviï tragèdies col·lectives, fet de bona literatura que capaciti els joves lectors per enfrontar-se al repte exigent d’aprendre a llegir no pas en el sentit instrumental, sinó en el més purament estètic. No tinc cap dubte que l’educació literària comença abans del batxillerat. I no em refereixo a aprendre de cor un bell arsenal de noms, dates, períodes i tendències, sinó a emmotllar el gust per la paraula, a barallar-se amb un text fins a comprendre’l, i potser fins i tot reconèixer-s’hi (quin plaer!). I deixo de banda, a més, un fet obvi: la qualitat dels textos literaris que podrien llegir-se durant l’etapa de secundària també és una manera d’aprendre llengua: a escriure, a comprendre, a llegir en veu alta. La lectura a l’escola és, bàsicament, una qüestió d’expectatives. De l’alumne, però també del professor.

Cada fragment, cada llibre, cada autor ha de ser una baula d’una llarga cadena que ens connecta amb la tradició, i ens permet retrobar-nos en el passat per comprendre’ns, per descobrir que un text no neix espontàniament, sinó en íntima comunitat d’esperit amb l’entorn social, històric i cultural. I això val tant per a la literatura catalana com per a la universal. No estem parlant, al capdavall, d’una mateixa cosa? És que la literatura catalana no n’és, d’universal? Té raó de ser una aproximació al Tirant lo Blanc sense conèixer la matèria de Bretanya? Podem explicar Àngel Guimerà sense haver passat per Shakespeare? Podem capir la grandesa de L’Atlàntida de Verdaguer ignorant l’èpica grecollatina o la mitologia? I l’Antígona d’Espriu, existiria sense que abans hi hagués hagut un Sòfocles?

Quan el 1928 Carles Soldevila donava a una deliciosa guia de lectures el títol Què cal llegir?, no dubtava a oferir allò que avui en diríem un cànon, bastit de lectures foranes i noms autòctons en alegre convivència. Ras i curt: un manual de literatura universal. Soldevila considerava, amb una lucidesa pedagògica que avui encara seria vigent, que «la natura humana agraeix un guiatge discret, però no suporta amb paciència un guiatge aclaparador». N’hi ha prou, doncs, de traçar els marges del camí amb unes marques ben clares, assenyalar-ne les fites que estalviïn marrades, i acompanyar l’estudiant en el trajecte. La transcendència del repte només es comparable a la urgència amb què cal encarar-lo. Ens hi posem?

Antoni Isarch. (Col·lectiu Pere Quart)

 

Respon a Albert Llàcer Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

20 Comentaris
  1. Quina sort! Hem trobat un professor que fa propostes des de la feina diària de l’aula, treballant amb uns alumnes a qui respecta, proposant formar persones amb criteri, disposat a TREBALLAR (verb també abolit, al regne dels Lirons) per avançar, amb idees clares, un pòsit cultural que deu fer plorar a molts científicoeducatius i una redacció que dóna gust de llegir.

    Visca, doncs! Tot no estaria perdut si es deixés treballar els que en saben i, com deia aquell, s’expulsés d’una vegada tota la mandanga dels venedors de fum, profetes de canyar, planificadors d’escaleta.

    Endavant els profes com tu, Isarch!!!

  2. Si ho focalitzem a la literatura catalana la cosa esdevé tal com dius. I el mateix podem dir per la literatura espanyola. Jo, que encara sóc del que en deien EGB i BUP vaig passar de llegir llibres del Vaixell de Vapor a vuitè de bàsica a llegir Garcia Márquez, Cela, Delibes o el “Lazarillo de Tormes” a primer de BUP. Però això ara no passa, oi? El fet dels professors que et feien resumir-los sense dir res de com fer-ho, que ens aportava la inventiva i que ens obligava a copiar aquelles coses em fan veure que professors com tu són l’excepció, perquè tothom busca el benefici immediat de la nota front a el plaer que suposa la lectura

  3. Feia falta una nova aportació a les reflexions sobre la qüestió de l’ensenyament de la literatura com la que planteja aquest article. Efectivament, cal establir urgentment un cànon per saber què s’ha de fer i cap a on hem d’adreçar l’alumnat en concordança amb els principis d’obligatorietat i universalitat que inspiren la secundària. Moltes gràcies, Antoni Isarch

  4. La reflexió de l’Antoni Isarch en sembla pertinent i necessària. Seria bo que treballéssim tots plegats en un cànon de lectures per a l’ESO. No en una llista de lectures obligatòries, ep, que això és una altra cosa i que de moment la tenim reservada per al Batxillerat.

    En qualsevol cas, també m’agradaria dir que crec que el professor ha de ser capaç de treure suc de qualsevol lloc i que, per tant, qualsevol lectura li pot ser útil per fer veure als seus alumnes què punyeta és això de la literatura. Vull dir que no em sembla malament que els alumnes de l’ESO llegeixin, també, aquestes típiques novel·les juvenils que alguns dels nostres autors publiquen com si fossin xurros. Donen per molt a l’hora de fer veure a un adolescent què coi és una novel·la. El probema seria restringir-se només a aquest tipus de lectures o fer-les tenint en compte únicament aspectes vivencials, emotius i extraliteraris (que està bé tenir-los presents, però no com a eix de la nostra feina). Si no, no formarem lectors sinó espectadors de programes de Telecinco.

  5. Alguns ja ens hi hem posat fa temps i a l’ESO fem llegir Rodoreda, Llull, M. A. Anglada o Martí i Pol, per posar alguns exemples.

  6. Calia escriure un article com el que ens ha regalat l’Antoni Isarch. Què cal llegir? Una pregunta necessària que cal respondre des de la realitat i l’experiència de les aules. L’Antoni emmarca la qüestió i ens convida a pensar. I de seguida et planteges que cal acabar amb els prejudicis. Tenim una literatura juvenil excel·lent d’autors catalans (potser pocs i garbellats, però n’hi ha!) que pot ser una introducció magnífica a la lectura i a la literatura. I, després, tenim els clàssics nostres i els universals. ¿Per què no una antologia de contes de Narcís Oller, Prudenci Bertrana, Raimon Casellas, Víctor Català, Josep Carner, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Joan Perucho, Quim Monzó, Sergi Pàmies, etc. ? I Boccaccio, Poe, A. Conan Doyle, Maupassant, Stevenson, Salgari, Verne, Txèkhov, O. Henry, Lovecraft, London, D. Buzzati, R. Dalh, B. Vian, etc. Parlem-ne i no defugim la qüestió. I moltes gràcies, Antoni.

    • Gràcies pel comentari, Anton Carbonell. La intenció de l’article és justament suscitar el debat, i celebro constatar que reculls el guant i proposes alguns noms propis. Una organització de lectures ben rumiada, feta amb un sentit progressiu i ascendent, i agombolada per bons recursos tècnics i materials, hauria de tenir l’èxit assegurat. Amb bona voluntat, no tinc cap dubte que consensuaríem, tots plegats, un bon reguitzell d’autors i obres adequats per als joves lectors.
      Gràcies un cop més!

  7. Molt bon article, Antoni Isarch! Fil a l’agulla, doncs! A veure si entre tots ens posem les piles. Cadascú el que li toca fer. A nosaltres, els profes de lite, ens cal fer aquest guiatge i oferir-los bones i moltes lectures, que puguin triar, segons interessos i maduresa, sense defugir la complexitat, acompanyant-los, celebrant el plaer estètic, desvetllant el gust per una història ben explicada… Certament, si volem nois i noies lectors reivindiquem el guiatge fet amb saviesa, aquest cànon que dius, i, també, el temps per llegir a l’aula. No hi ha estratègia més radical, més màgica i innovadora que llegir en veu alta, de manera expressiva, textos ben escollits. Si el text és bo, ni una mosca. El plaer per escoltar una bona història és molt poderós. Comprovat: no hi ha tecnologia que pugui competir amb l’eficàcia fulgurant de la paraula i la imaginació pura i dura. I ja que ens hi hem posat, no ens oblidem de reivindicar el bibliotecari/a una figura que les retallades es van carregar. Som-hi.

  8. Un article valent, que diu que encara hi ha possibilitats de sortir-se’n, de fer un ensenyament seriós i entusiasta si els professors tiren endavant, prescindint de les bestieses que l’administració “cateta”.
    Ànims amb la bona feina!

  9. Bon article! Esperem que el Departament atengui la necessitat de gaudir de bona literatura a l’Ensenyament i que això es tradueixi també en hores lectives al batxillerat, en un currículum adequat a secundària i en dotar de les condicions perquè professorat pugui fer la seva feina el millor possible.

  10. Hi ha bona literatura que pot connectar amb els joves (L’illa del tresor, per exemple, o l'”Escarabat d’or “de Poe) i després hi ha els llibres per a joves (dels autors catalans de sempre i que sempre guanyen tots els premi Cruïlla, Barcanova i Edebé) que tiren enrere. Pel que fa als clàssics catalans destinats al batxillerat, cal dir que els qui trien les lectures des d’un despatx no toquen (i no és novetat) de peus a terra. “Pilar Prim” és un totxo llarg i pesadíssim. Fer-los llegir Victor Català és un veritable suplici per als joves (i també per al professor, que ni entén el lèxic dels seus llibres). Vinyoli és depriment i “Aigües encantades” és una obreta prima i poca cosa que només demostra que el teatre català contemporani té menys nivell del que ens agradaria. En fi… que no m’estranya que alguns dels alumnes no tornin a obrir un llibre després l’experiència. Això sí, si han tingut sort amb el professor, sempre tindran un bon record de l’illa del tresor o de les narracions de Poe. Però no del sistema ni de les lectures obligatòries del Departament d’Ensenyament, que semblen posades, expressament, per tal que els alumnes no vulguin llegir cap llibre mai més a la vida.

    • I quins clàssics de la literatura catalana recomanaria vostè? Pensa en algunes obres determinades? Li agraria que concretés més.

      • Hi ha qui cobra per posar lectures obligatòries cada any. No demanem als atres que ens facin la feina gratis.

      • Oferir una llista d’autors en aquest espai contradiu la naturalesa essencialment reflexiva de la iniciativa que reclamo i proposo: no és pas qüestió de liquidar el problema amb una relació de noms propis, sinó de calcular-ne bé l’adequació per a cada edat, decidir l’obra de cada escriptor que pot resultar més efectiva per a un estudiant adolescent i, sobretot, emmarcar-ho tot plegat en un programa articulat. Tanmateix, intueixo que no divergiríem gaire si provéssim de consensuar una primera llista. L’Anton Carbonell, en el seu comentari, ja n’ofereix una de centrada en la narrativa curta.
        En qualsevol cas, moltes gràcies per afegir-te al debat, Montse.

  11. Com a exalumne de l’Antoni Isarch, puc donar fe de la seva seriositat i pulcritud a l’aula. Classes memorables de March, Rector de Vallfogona, Verdaguer, Rodoreda, Carner (“Recordeu, Carner no falla mai”), Monzó… Molt content de veure que segueix en plena forma!

    • Benvolgut Artur, moltes gràcies per uns mots tan generosos (i certament excessius), estic content de veure que la feina diària a l’aula dóna fruits. No cal dir que el teu estimat Jesús Moncada seria un dels noms del meu cànon personal. Cal gent com tu, amb empenta, per reflotar aquest Panoràmic que és l’ensenyament de la literatura.

  12. Estic completament d’acord amb el conntingut de l’article i plenament disposada a: seguir encomanant el gust per la literatura i el rigor en el seu estudi; arremangar-me per bastir el cànon. Quan ens hi posem?

  13. Quina sort he tingut de treballar a l’aula amb tu! Totalment d’acord els alumnes d’ESO i Batxillerat estaran agraïts d’un guiatge discret però no d’un guiatge aclaparador. Veig que estàs en plena forma!
    Gràcies per les bones estones de treball compartit.

  14. Què cal llegir? La resposta és fàcil i òbvia. El que pertoca a cada edat i segons el gust de cadascú. Algú gosaria preguntarquina música cal escoltar?

    • Algú s’ha preguntat la relació entre obligar a llegir aquests clàssics i el baix nivell lector entre els joves del país? Algú ha preguntat a un adolescent què li agrada llegir? Si ha entès i o gaudit alguna lectura obligatòria? Algun professor està al dia de la literatura juvenil de qualitat (i no em refereixo precisament als premis Edevé, Cruïlla…) i d’actualitat (no dels segles passats), com la que es recomanen al Garbell, Al·lots i llibreries especialitzades… Tot plegat convida a la reflexió!