Quatre veritats sobre el català

10.10.2015

Sovint des de les institucions, des dels polítics i des dels mitjans de comunicació catalans se’ns diu que el català mai havia estat tan bé com ara, que mai hi havia hagut tants parlants com ara. També es diu que aquest increment de coneixement és gràcies a la immigració.

V catalanaPenso que és convenient fer quatre números sobre la qüestió. Ja aviso que són uns números molt aproximats però que donen una bona idea de la dimensió de tot plegat. Tenim que els parlants de català en números absoluts han crescut, sens dubte, però els de castellà encara han crescut molt més.

Segons el lingüista i catedràtic Xavier Vila al seu blog, l’any 1930 a Catalunya tenien el català com a llengua L1 o llengua inicial —llengua materna— 2.785.000 persones de 2.791.292 habitants que hi havia a Catalunya —segons diu la Viquipèdia. Això fa que en teoria a Catalunya només hi havia 6.292 persones que no tenien el català com a llengua inicial, però que no vol dir que no el sabessin parlar o que com a mínim l’entenguessin. Això era un 0,23% de la població, és a dir, un 99,77% de la població tenia el català com a llengua inicial. Seguint el blog, veiem que l’any 2011, 2.842.900 persones tenien el català com a llengua inicial, només 57.900 persones més que l’any 1930. La diferència és que l’any 2011 la població total de Catalunya és d’aproximadament 7.500.000, això fa que el català sigui la llengua inicial per a només un 37,90% de la població. Per aquells que estigueu ben asseguts i tingueu ganes d’emocions fortes, aneu a l’enllaç i mireu les dades generals de tots els Països Catalans, m’estalvio de comentar les xifres.

Seguint el blog més avall, Xavier Vila ens mostra dades de la gent que diu que sap parlar el català. Als anys 30 són les mateixes persones que ja he dit, 2.785.000 persones o un 99,77% de la població i l’any 2011, 5.900.000 persones o un 78,60% de la població. Per tant, en números absoluts hem augmentat els parlants perquè també ha augmentat la població, malgrat que la majoria de gent ja no tenen el català com a llengua inicial, quan als anys 30 el tenia tothom. En números relatius hem baixat, i aquesta última dada és la important, penso. Però anant més enllà, el que realment compta per a mesurar la salut d’una llengua és l’ús i no el coneixement. Podem conèixer moltes llengües però podem no utilitzar-ne cap. És allò que les llengües es perden perquè aquells que les saben no les fan servir. No tinc dades de quin era l’ús del català entre la població catalanoparlant als anys 30, però és molt probable i lògic que ens moguéssim amb xifres del 90% en amunt, hi posaria la mà al foc tenint en compte que era la llengua del 99% de la població. Si agafem l’última Enquesta d’Usos Lingüístics feta l’any 2013 per la Generalitat de Catalunya, deixa l’ús habitual del català a Catalunya en un trist 36,2%. Això vol dir que de cada 10 persones que passegen pels carrers de Catalunya, només 3,6 fan servir el català de forma més o menys habitual, la resta fan servir una altra llengua que majoritàriament ja sabem quina és. I tot això en l’àmbit oral. En l’àmbit escrit i en el món de l’empresa aquests números baixen molt més. Per tant, dels anys 30 cap aquí, la gent que té el català com a llengua inicial s’ha mantingut pràcticament estancada mentre que l’ús ha baixat de forma dràstica. Podem dir que la gent que utilitza de forma habitual el català és la mateixa que el té com a llengua inicial tant ara com en els anys 30. Amb la diferència que als anys 30 érem els que érem i ara som els que érem més uns quants més, molts més. L’únic «miracle» que hem aconseguit és que bona part de la immigració entengui i la majoria pugui parlar —sense analitzar la qualitat— el català, però no hem aconseguit que l’utilitzin de forma habitual. De fet no hem aconseguit ni que alguns catalans que el tenen com a llengua inicial l’utilitzin de forma habitual, tampoc. És més, el que sí que ha augmentat espectacularment i gràcies a la immigració és el número de parlants de llengua castellana. Quant a la presència del castellà en l’ús social i habitual de Catalunya, la immigració ha tingut un paper important i decisiu junt amb la situació política que tots coneixem —cal no oblidar-ho. Si tornem als anys 30, podem dir que en 85 anys el castellà ha passat de ser una llengua incipient a Catalunya a ser la llengua d’ús majoritari, la llengua que tothom sap parlar i escriure sense excepcions a destacar. Aquest fet penso que es dóna per un parell de factors: el primer són quaranta anys de dictadura on l’espanyol era obligatori i el català era prohibit, tot i que cal tenir en compte que l’espanyol ja era obligatori des del 1714 i que havia resistit totes les envestides fins ben entrat el segle XX.

El segon factor és que probablement si no fos per la immigració, avui sentir parlar en espanyol al carrer seria un fet anecdòtic de certes zones, potser de la rodalia de Barcelona o de certs àmbits com la justícia o l’administració i ben just. Com ho era als anys 30 i com ho ha estat aquests darrers tres-cents anys. I estic mirant de fer una constatació, no un judici.

No fa pas gaire, quan arribava una persona castellanoparlant en un poble la gent deia: «mira, ha arribat un castellà». És a la memòria de molta gent encara i a mi m’ho han explicat gent que ho ha viscut. Ara en algunes zones és més aviat el revés: «mira, el catalán».

En tot cas, no entenc aquest «optimisme» de les nostres institucions, polítics i mitjans de comunicació quan ens donen dades sobre el català. Què ens volen vendre? De quin miracle parlen? Segur que el català està millor ara que abans? Segur que mai no s’havia sabut tant català com ara? Quin és l’estat real del català? Quin és el futur d’una llengua que a Catalunya només l’utilitzen 3,6 de cada 10 persones? Sí, hi ha hagut molta immigració castellanoparlant que ha après el català, però sense posar tothom al mateix sac, segur que la immigració no ha tingut res a veure en la davallada del coneixement i ús del català?

La responsabilitat del català recau sobre els que el saben parlar i no sobre els que no el saben parlar, i és responsabilitat nostra encomanar-lo als nouvinguts i els no tan nouvinguts, i això majoritàriament, no s’està fent.

Tenim una feina ingent si volem salvar la llengua i estem massa emboirats de discursos políticament correctes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. Benvolgut,
    Dius “Què ens volen vendre?”. Ens volen vendre que tot va bé, que la nostra llengua és immortal.
    Però també ens podríem demanar “Què volen vendre, i en canvi de què?”
    La resposta és clara: volen vendre la llengua en canvi de un plat de llenties (de vots). O potser ja ho han fet, dient que volen fer l’espanyol oficial? Malauradament em penso que sí. “Junts pel sí” ha venut la llengua en canvi de res, de fet. La promesa de l’espanyol oficial no ha fet guanyar ni un sol vot. Ans al contrari, se n’han perdut. S’han perdut els vots dels independentistes catalans convençuts que la independència era l’eina absolutament necessària per salvar la llengua. Si els polítics ja l’han venuda a baix preu, què en farem ara de la independència?

  2. És una evidència que la societat catalana ha passat en menys d’un segle de ser monolingüe (en català) a ser bilingüe (en català i castellà) i això és gairebé el pitjor que ens podia haver passat: si tothom sap castellà el català esdevé inútil i s’ha acabat el bròquil. Però el que ha condemnat el català no ha estat la immigració, sinó un règim polític que perseguia el català per tots el mitjans al seu abast: administració pública, escola, justícia, exèrcit, església, etc.
    És cert que aquestes mesures no van aconseguir que els catalans abandonessin la seva llengua, de manera que a principis del segle XX es pot considerar que la societat catalana continua essent monolingüe en la seva totalitat. Però és que mai com ara la dominació política que patim no havia pogut exercir la repressió i el bandejament del català. De principis del segle XX ençà es donen un conjunt de nous espais comunicatius que, justament per aquesta dominació política, es vehiculen en castellà i amb prohibició expressa d’usar-hi el català: escolarització universal, servei militar obligatori, ràdio, televisió, cinema. Fins i tot la premsa i el teatre (i el correu i telèfon!) en determinats episodis. I això és el que ha fet més mal al català, perquè és així com es prepara i s’acaba consumant la bilingüització dels catalans.
    Seguint aquest raonament, la immigració va arribar a una Catalunya sotmesa on el català era una llengua prohibida. Molts immigrants la van aprendre perquè era encara una llengua viva que calia conèixer per a integrar-se correctament, i alguns fins i tot la van adoptar com a primera llengua per als seus fills, però en l’espai públic tampoc no la podien fer servir.
    Si quan van arribar els immigrants Catalunya hagués estat una nació sobirana i monolingüe, amb una única llengua oficial que fos també l’única llengua vehicular de l’escola i de qualsevol altre àmbit públic, els immigrants l’haurien après i emprat ben de pressa i –tant o més important– els catalans mai no haurien esdevingut bilingües.
    Potser haurien quedat illots de castellanoparlants en algun barri perifèric de Barcelona, però cap català no es molestaria a aprendre el castellà per comunicar-s’hi. La clau de volta de tot plegat és el poder polític: si som sobirans podem arribar a revertir la situació actual i, si no, cada cop tindrem menys presència del català i, a més, aquest català serà cada cop de pitjor qualitat fins a esdevenir una mena d’espanyol amb accent peculiar.

  3. Les dades del 1930 no són correctes. Vol dir que abans del 1930 només havien vingut 6.000 aragonesos i valencians castellanoparlants? I els murcianos que, segons diuen, van fer el metro de Barcelona i l’Exposició Universal del 29? Jo havia llegit que el 1900 el castellà el parlaven habitualment un 5 % i que el 1930, un 30 % dels catalans.

    No poden estar bé, les dades de catalanoparlants i castellanoparlants de 1930.

    • Enric,
      Les dades són tretes de la Viquipèdia i d’en Xavier Vila. Amb aquestes dades el que dic és correcte. Ara bé, les dades de la Viquipèdia no són acurades. Ronden més el que dius. De fet, n’he trobat de tota mena. Però en tot cas, els nombres absoluts no són tan importants, sinó la proporcionalitat de tot plegat és el que interessa. D’on veníem ara fa 4 dies i on hem arribat.

  4. Hola David. M’acabo de llegir l’assaig d’en Joan B.Culla ‘El republicanisme lerrouxista a Catalunya, 1901-1923’ , i no em quadra el que s’hi explica amb les dades dels anys 30 que es publiquen en el bloc que cites. Ja en els anys 10 i 20 hi havia molt castellanoparlant a Catalunya, com a mínim a Barcelona, certament, de molts immigrants espanyols, però que posa en entredit que en aquells anys es parlés tan poc castellà a Catalunya. La majoria dels mitings dels polítics lerrouxistes eren en castellà, i el partit d’aquests (Partit Radical, fundat cap al 1908) va arribar a tenir molta força, sobretot a Barcelona, però també en algunes ciutats de comarques. Em costa creure aquestes dades que comentavem, més tenint en compte que al 1930 ja hi havia hagut massius moviments migratoris cap a Catalunya des de la resta de l’estat, sobretot desde Aragó i Múrcia. El que sí que comparteixo és que si no fos pels immigrants espanyols (i sudamericans) que han vingut durant els dos últims segles, el castellà gairebé no és parlaria a Catalunya. La immigració ha fet molt de mal a la nostra llengua. Encara sort, que molts descendents d’aquests immigrants (com jo mateix, d’ascendència manxega per part de pare) tenim el català com a llengua materna, tot i el procés de substitució lingüística que està vivint el nostre país.