Quan la poesia esdevé música

30.06.2016

Namina, Paula Grande i Ian Sala personifiquen un mena de represa activa i substantiva de la poesia per la música. Potser aquesta connexió essencial, realment, no s’ha perdut mai, però avui marca una tendència creixent entre autors novells del panorama musical català.

Namina | Foto: Xevi Casas

Namina | Foto: Xevi Casas

Sostenia Martin Heidegger que la lírica constitueix el substrat essencial de totes les altres arts. No obstant això, una de les característiques que diferencia la poètica del llenguatge comú (i del tècnic, per descomptat) és precisament el fet que erigeix i exhibeix ritmes, lletanies i cadències, i per tant, disposa d’una musicalitat intrínseca i inalienable. De fet, aquesta relació profunda i profícua entre música i poesia, arts sonores per excel·lència, sempre ha estat distintiva. No és d’estranyar, per tant, que avui dia tinguem tota una generació de cantautors (per dir-ho així), emergents i avisats, que cerquem matisar i entapissar aquesta relació, ja sigui mitjançant lletres pròpies amb elaboració i complexitat o musicant directament textos de poetes de magnitud i cert reconeixement. Trobem, en el panorama actual, tres exemples que ens ve de gust destacar: Namina, Ian Sala i Paula Grande, que també són presències carismàtiques per tenir en compte a l’escenari. Escoltem els seus ecos enmig de la claror.

 

Namina, paraula de foc

La doble ascendència catalana i brasilera de Namina –acrònim de Natàlia Miró do Nascimento– segurament li ha conferit una obertura d’horitzons que no es reflecteix només en termes lingüístics, però també: la cantant articula amb igual valor diversos idiomes, tot i que el registre vocal i estilístic va variant. Més indie, recordant l’existencialisme torturat d’una PJ Harvey, quan canta en anglès, més tendra i introspectiva en les llengües llatines materna i paterna, encara que també dolguda, amb aquesta ansietat cosmogònica pròpia de qui li costa trobar (o millor dit: construir) el seu lloc en el món. La preocupació per les lletres és crucial i patent, i en directe, a més, la cantant de Moià inclou sovint poemes declamats mentre va arpegiant amb la seva guitarra, aspra i incisiva. Ara també disposa d’una banda que li omple les cançons d’un fons més jazzístic i suaument experimental. Tot avança en bona direcció i bons vents, i Namina té actualment en curs, fins a mitjans de juliol, un verkami pel seu nou treball discogràfic, Ignia. El podeu seguir aquí, que la poesia i la música també necessiten el nostre impuls.

 

Ian Sala, o de les roses, inquietud

Ian Sala Koperdraat també posseïx doble nissaga, en aquest cas, amb mare holandesa. Natural de Roses, és germà de la també cantautora Rusó Sala, amb qui comparteix un domini exquisit de la guitarra, una ínclita atenció pel detall i una intensitat particular en el directe. La resta ja són diferències. Mentre la germana orienta més les seva carrera vers les músiques d’inspiració tradicional, Ian Sala manifesta un gust per un imaginari més hodiern, inscrivint-se en els nous corrents del pop-folk de caire més urbanita, tot i que amb influencies reconegudes dels clàssics referencials, com Bob Dylan i Leonard Cohen. Tal com Namina, el rosenc aposta igualment per alguns temes més recitats, acompanyant-se dels trinats repentistes de les sis cordes i més ocasionalment del buf de l’harmònica. Després d’haver musicat Margarit, Maragall i Martí i Pol, en el seu disc De Can Brigola (I) reclutava com a epígraf «Abans que neixi l’Alba», de Joan Vinyoli, el que ja atesta de les seves inquietuds poètiques. I heus aquí que la lírica també esdevé plàstica: un dels atractius d’aquest registre, amb edició a càrrec del mateix autor, és que totes les portades són personalitzades, amb aquarel·les exclusives, que es poden triar a la seva pàgina web. Així roman incomparable cada exemplar.

Ian Sala | Foto: Emma Estecha

Ian Sala | Foto: Emma Estecha

 

Paula Grande: escalant els estels

Paula Grande també és filla de la costa empordanesa, en concret de l’Escala. La música sempre ha estat l’afició primigènia i la imaginació l’ha portat a usar la veu com a instrument mitjançant màquines de loops (o bucles) de les quals ha esdevingut una enginyosa artífex, sobretot quan actua en solitari, element que s’ha tornat en bona part la seva imatge de marca. Altres vegades, naturalment, es fa acompanyar de més músics, com en el cas del disc Viatge Interestel·lar, registrat amb banda sencera. Ment desassossegada, oberta, multilingüe i eclèctica, articula les influències combinades del pop, hip hop, jazz, soul, r&b, bossa nova, chill-out i de músiques hispàniques i caribenyes més d’arrel, respectant sempre de forma incòlume el format cançó. Però el seu afany per incloure texts amb una carga poètica en el cant –ho sap qui hagi seguit mínimament la seva trajectòria– també ve de lluny. I de fet en aquest viatge a les estrelles hi ha cançons conduïdes i cristal·litzades a partir de textos d’Enric Casasses, Nia Farreras i Josep Fàbrega i Selva, que són clarament indicadors d’això mateix. El pont i el port és a la seva pàgina web.

Paula Grande | Foto: Gemma Parés

Paula Grande | Foto: Gemma Parés

I així la poesia inaugura i amplia el llenguatge, mentre guanya empenta a la velocitat de la música.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris