Quan falta un Pompeu Fabra

L’única cosa que els noruecs no van tenir mai comparat amb nosaltres va ser un Pompeu Fabra que unifiqués la llengua. I encara ho pateixen

Noruega és un país a anys llum de Catalunya en gairebé tots els aspectes. L’única cosa que els noruecs no van tenir mai comparat amb nosaltres va ser un Pompeu Fabra que unifiqués la llengua, i això els ha abocat a un conflicte lingüístic que fa més d’un segle que dura.

Noruega és un país a anys llum de Catalunya en gairebé tots els aspectes. Es va convertir en un estat independent fa cent anys, disposa d’un estat del benestar molt avançat i de grans reserves de petroli, i sempre es troba als primers llocs de les estadístiques de benestar. L’única cosa que els noruecs no van tenir mai comparat amb nosaltres va ser un Pompeu Fabra que unifiqués la llengua, i això els ha abocat a un conflicte lingüístic que fa més d’un segle que dura, i que ha provocat, entre altres coses, que hi hagi dues viquipèdies noruegues diferents.

Per entendre la situació actual cal saber en primer lloc que noruec, suec i danès són llengües molt properes i, en un grau molt alt, mútuament intel·ligibles. Alhora però l’aïllament geogràfic de les regions de cada país ha generat un nombre enorme de dialectes amb grans diferències entre ells.

Mentre va estar unida a Dinamarca (1524-1814), la llengua de cultura de Noruega era el danès, fet agreujat per l’absència d’una universitat al país. De fet aquesta és la llengua en què escrivia Henrik Ibsen. Ara bé, la unió forçada amb Suècia (1814-1905), així com els moviments romàntics i d’independència del segle XIX, van plantejar la necessitat d’un nou estàndard nacional. De seguida però van sorgir dues opcions oposades.

La primera es va basar en la parla de la classe alta, que no pertanyia a cap regió concreta i tenia una gran influència cultural. Consistia en “norueguitzar” el danès escrit, adaptant-ne l’ortografia i les flexions gramaticals. Per exemple, les clàssiques consonants toves daneses (b, d, g) es van substituir per les dures noruegues (p, t, k). Després d’una sèrie de reformes, aquest estàndard és el que avui anomenem bokmål, o “llengua dels llibres”.

La segona opció va ser obra del filòleg Ivar Aasen, que va buscar els elements comuns entre els dialectes del país per destil·lar-ne l’essència. D’aquesta manera va crear el nynorsk (“nou noruec”), que tenia com a objectiu últim diferenciar-se del danès. Ara bé, Aasen es va basar sobretot en els dialectes del sud i sud-oest, i va deixar més de banda els del centre i nord del país. Això va provocar grans resistències en aquestes regions, al marge de les que ja venien de la capital.

La lluita entre partidaris de bokmål i nynorsk va durar durant dècades, un conflicte agreujat per les disputes internes en cadascun dels dos bàndols. A partir de 1910 el Parlament va aprovar les primeres reformes oficials dels dos estàndards, que no van acontentar ningú, i va fer que cada municipi hagués de triar quina forma havia de ser la que s’ensenyés a les seves escoles. No cal dir que això va provocar grans enfrontaments a cada localitat. Finalment es va engegar el procés per obtenir una fusió dels dos estàndards, el samnorsk (“noruec comú”), una tasca que mai no es va completar i que s’ha abandonat definitivament.

Actualment continuen existint els dos estàndards escrits, tot i que el bokmål és clarament dominant (un 85% de la població). Els municipis trien quina és la variant que s’utilitza principalment en l’ensenyament, i a l’etapa de secundària els alumnes aprenen l’altra en un assignatura específica. La ràdio i la televisió públiques també reparteixen el temps d’informatius i documentals. Ara bé, el conflicte no s’ha apaivagat, i es molt comú llegir als diaris cartes al director de furibunds partidaris del nynorsk que es creuen marginats, o d’usuaris del bokmål que el voldrien imposar com a únic legal per motius pràctics.

Però un altre factor ha determinat la situació actual del país.

A partir la dècada de 1960 va sorgir moviments contraculturals que defensaven el dialecte com a element d’identitat. Així es van fundar grups musicals que cantaven en la parla de cada ciutat, es van estudiar en profunditat des de les universitats, etcètera. Mica en mica es va anar acceptant que els polítics parlessin el seu dialecte i no un estàndard i, a partir dels anys 80, que també el fessin servir els metres a l’escola.

Així doncs a la Noruega actual hi continuen convivint els dos estàndards escrits, que no parla ningú, amb la paradoxa que les generacions joves no fan servir ni un ni altre en les situacions informals (especialment a les xarxes socials), sinó que transcriuen el seu dialecte. El noruec ha acabat explotant en mil bocins, i sembla difícil que a mig termini es puguin recompondre les peces.

Tremolo només de pensar que a Catalunya s’hagués viscut un procés així.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació