Canal 9: Quan es va fotre tot?

6.11.2013

Una de les obres mestres de Mario Vargas LlosaConversación en la Catedral, comença amb un personatge preguntant-se quan es va fotre el Perú. I un servidor, a aquestes hores de la matinada, quan la bullida de cap, la incomprensió i la ràbia fan impossible trobar la son, no deixa de preguntar-se quan es va començar a fotre el País Valencià, quan posàrem la primera pedra que ens ha dut on estem, al simbòlic i dolorós tancament de la ràdio i la televisió públiques. Tal vegada fou amb la publicació d’un llistat de paraules prohibides, un gest que era el símbol d’una claudicació, la demostració que entre el llegat de Joan Fuster i José Ombuena, posem per cas, la societat valenciana havia escollit a Barrabàs. Res ja no podia ser igual. D’allò en fou responsable Amadeu Fabregat, una persona intel·ligent al servei d’idees i conceptes dubtosos, per dir alguna cosa. El cinisme i la manca d’escrúpols començà a matar la criatura des del primer minut. Ja es podia inaugurar el tele-fem des d’una televisió pública. Vist amb perspectiva, la inclassificable bellesa rural de les monleonetes no era el problema.

Protesta dels treballadors de la RTVV

RTVV morí el mateix dia en què un president, Eduardo Zaplana, decidí omplir la casa de comissaris polítics i a tothom en el PP li semblà magníficament, sí senyor, és el que s’ha de fer, això faltava, que per alguna cosa manem. Morí quan molts treballadors, en comptes de tractar d’avortar aquella utilització política, s’hi adaptaren i claudicaren. RTVV va començar a supurar per la ferida amb l’acceptació social d’aquell monstre de periodistes cridant, en comptes de narrant, d’aquella combinació de fenòmens atmosfèrics, festes populars, banalitats i propaganda electoral disfressada d’autoestima. Qui sap si RTVV morí durant el franquisme, abans de nàixer, beneïda pels seus fills putatius, per la mentalitat pobletana, en el pitjor sentit, l’actitud servil i submisa, suposadament apolítica. O quan s’importà un debat civilitzat de TV3 per convertir-lo en un galliner nauseabund.

La nostra ràdio i televisió pública es va suïcidar quan eixiren les primers llistes negres de periodistes desafectes i ningú va presentar la dimissió ni eixí el president de la Generalitat per explicar en una roda de premsa amb preguntes que això no passaria mai més, que era una actitud intolerable, impròpia d’un país avançat. Quan es va confondre servei públic amb model de televisió privada, quan es convertí en un dels focus del saqueig consentit. A qui li importava? RTVV començà a morir al mateix temps que la resta del País, quan un paio a punt de la imputació, que havia mentit en seu parlamentària, un polític amb un discurs ridícul, patètic, un mal il·lusionista, amb un currículum de gestor ineficient ja prou evident, presentant-se amb unes llistes farcides de corruptes, guanyà les eleccions per majoria absoluta. Carta blanca. S’havia beneït electoralment la manipulació, la vacuïtat, la impresentable utilització política d’esdeveniments com la visita papal (emprada per tapar el pitjor accident de la història del País Valencià) o la Copa del Amèrica.

RTVV morí quan Canal 9 comprà els drets de la Fórmula 1. I es féu emprar per finançar els clubs de futbol. I contractava periodistes de Madrid a fer debats en castellà. I no passava res. Com no anava a continuar el saqueig? Si era gratis total! Com no anaven els treballadors a doblegar el llom davant l’amo si es protegia des de la direcció un indesitjable com Vicente Sanz? Si tots els lladres i corruptes es passejaven per la llotja de Mestalla i ningú els insultava? Com fan carrera individus que se sap des de temps immemorial que estan en política per saquejar?

RTVV va reblar el clau quan féu tard, quan intentà arribar al seu públic natural fent passejar a última hora músics i creadors en valencià. Quan no féu compatible bons productes blancs (necessaris: de L’Alqueria blanca a Gormandia, passant per Trau la llengua o Autoindefinits) amb una televisió, una part, almenys, adreçada als sectors més dinàmics i moderns de la societat. Quan expulsà la meitat de la població valenciana amb els seus informatius i la seua graella de capçalera de comarca. Però també la condemnaren aquells sectors que li donaren l’esquena i no lluitaren, es manifestaren i posaren pressió a la gent més domesticada (o fanàtica) de la televisió i la ràdio. No hi ha canvi sense revolta. Les futures manifestacions fan tard, amics i amigues. Ho sent.

La cosa començà a alenar quan l’oposició acceptà ridículs debats electorals que no eren debats. Quan començà a emprar el Consell d’Administració de prebenda per a polítics sense destinació. Morí quan des del PP es normalitzà considerar Canal 9 una agència de col·locació, com la resta d’organismes públics i afins. RTVV ha mort com ha mort el poder financer valencià, per desídia social, per corrupció, per inanició, perquè es veia vindre. Un fracàs no s’improvisa. I tot açò, com es diu al subtítol del llibre Adéu, RTVV(títol premonitori, per cert), tot allò és el penúltim fracàs de la societat valenciana. La desfeta té noms i cognoms. I molts còmplices. Però l’autoria, per acció u omissió, és col·lectiva. La fosa a negre ens escup als ulls el verí, la nostra crua realitat. Hui ha mort alguna cosa més que un ens públic.

NOTA per a ESCÈPTICS i/o CÍNICS: A Madrid s’aplaudirà (ja s’està aplaudint, de fet) la decisió. Ens tenen com volien: sense poder financer, sense espill mediàtic. A partir d’ara, les notícies dels informatius referides al País Valencià seran els successos o la corrupció. Com a Sòria. O Logroño. Ah! I està la cosa aquella del valencià. Molta gent se n’alegrarà. A Espanya i a casa nostra. Tornem al principi de l’argumentació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. Llegiu bé aquest article, perquè és dels més lúcids, sincers i seriosos que s’han escrit sobre el cas Canal 9. En poques hores, ja s’han publicat força articles a la premsa valenciana sobre el tancament de RTVV, però massa pocs tenen en compte la perspectiva històrica. Hi ha gent que oblida massa aviat: on va començar l’esguerro i qui el va continuar. Fins i tot “historiadors progressistes” parlen dels responsables d’aquest desastre amb una banalitat ahistòrica. L’article d’Aliaga recorre amb esperit crític, des dels orígens fins a la desembocadura, la història d’un riu que massa interessos han volgut contaminar.

  2. Gràcies, Xavi. Per fer justicia a la veritat. T’ha sortit un article rodò, enciclopèdic. Es com un pròleg a un llibre que continue el ‘Nosaltres es Valencians’

  3. Molt bon article. Contrasta amb les plorades acrítiques dels últims dies. Canal 9 feia un 3 % d’audiència (share). L’havien deixat caure tots. I això que hi havia programes esplèndids: “L’alqueria blanca”, una bona sèrie, “i Trau la llengua”, un programa sobre la llengua (fill de “Caçadors de paraules”).

    També alguns valencians (partidaris dels Països Catalans) han tingut una relació estranya amb el Canal 9. Quan en una reunió d’escriptors de l’AELC a València, cap al 1996, més o menys, vaig dir que seria importantíssim que Canal 9 també es veiés a tot Catalunya, un il·lustre escriptor valencià va ironitzar: “N’esteu segurs?”. Tothom va riure, donant la raó a l’il·lustre escriptor. D’aquelles rialles, vénen aquestes ploralles. No tot ho ha fet el PP sol.

  4. Magnífica article. Només un aclariment: jo no en tinc gens de culpa. No estic entre els que miraren cap altre costat quan la dreta accedí al poder, que no criticà des del minut 1 les seues barbaritats, que deixaren de vore Canal 9 per les raons que siguen o no denunciaren la manipulació sistemàtica de la cadena. Ho sent. Jo no m’acuse. “És que no et pareix res bé”, en deien molts dels que els rien les gràcies al botxins de Canal 9.