Quan érem Palmisanos

24.09.2015

Divendres 13 de novembre a les 20.30h Rafel Nadal presenta a la llibreria El Cucut de Torroella de Montgrí la seva primera novel·la, La maledicció dels Palmisano (Columna). Amb motiu de l’acte, recuperem aquest article de Bernat Puigtobella sobre el llibre de Rafel Nadal.

Rafel Nadal 1

No és gaire habitual que una vocació literària tardana doni uns resultats tan indiscutibles. Nadal havia seduït els lectors amb dues obres més memorialístiques, Quan érem feliços (2012) i Quan en dèiem xampany (2013), en què recuperava la història de la seva família. Ara, ja més segur de les seves habilitats narratives, s’endinsa en el gènere de la novel·la, amb una història ambientada en la Itàlia d’entreguerres del segle passat.

Tot i ser una novel·la, La maledicció dels Palmisano s’obre i es tanca amb una anècdota autobiogràfica de Nadal que dota aquesta ficció d’una fascinant pàtina de realitat. Nadal explica com en un viatge al Sud d’Itàlia amb la seva dona l’any 2012 es va trobar en un poble de la Pulla un monòlit dedicat als morts de la Primera Guerra Mundial, on es consignaven els noms dels soldats d’aquell llogarret que havien caigut en combat. Nadal va constatar amb autèntic horror que hi havia fins a quaranta-dos morts i que la meitat portaven el mateix cognom, Palmisano. A partir d’aquí Nadal ens explica fil per randa com van caure cadascun dels vint-i-un Palmisanos fulminats per la guerra, des de Giuseppe Oronzo fins a Vito Oronzo Palmisano, amb una precisió i detall que fa ben bé la impressió que ho hagi rastrejat tot als arxius.

La família viu la massacre com una maledicció, fins al punt que la vídua de l’últim Palmisano en descobrir que ha quedat vídua i embarassada gairebé al mateix temps, decideix gestar el seu fill d’amagat i donar-lo a la família Convertini perquè creixi sense portar sobre les espatlles la càrrega de ser un Palmisano. A partir d’aquí poca cosa es pot explicar sense espatllar la lectura del llibre. Nadal obre el compàs per fer-nos un gran fresc de la família Convertini i la Itàlia d’entreguerres, en un paisatge geogràfic i humà mediterrani, molt semblant al nostre, que Nadal descriu amb la mateixa naturalitat i seguretat amb què parlava de l’Empordà en els seus llibres anteriors. La maledicció dels Palmisano desplega tota una saga familiar, amb una lentitud deliberada i necessària per donar al lector la sensació que els personatges han viscut una vida plena i feliç fins que torna a sacsejar-los la Segona Guerra Mundial.

La maledicció dels Palmisano està escrita amb una llengua rica i planera, sense efectismes ni estridències estilístiques. Al darrere hi ha molts anys de periodisme i una digestió honesta de la prosa de Josep Pla, que si va escriure pàgines i pàgines de memòries va ser també perquè algú com Nadal pogués escriure una novel·la sense cap esforç aparent. Hi trobem el mateix paisatge mediterrani d’oliveres, vinyes i garrofers, la mateixa societat llatina, marcada pel pes de la genealogia i la latitud catòlica, com ell mateix explica en l’entrevista que podeu veure al vídeo que trobareu al peu d’aquest article.

Nadal inclou en la novel·la tot un capítol dedicat a les flors de la nonna, l’àvia del protagonista. Una vegada, Josep M. Castellet després de llegir Quan érem feliços li va fer notar que hi havia ben pocs autors masculins que com ell poguessin escriure amb propietat sobre flors i jardins. I el va animar a continuar escrivint. I aquest capítol és un homenatge a Castellet, que li hauria agradat passejar-se pel pati de la nonna, ple de geranis, clavells de moro i roses místiques.