Pusil·lànimes culturals

10.03.2014

Si les revistes i els suplements dedicats a la cultura, s’hi dediquessin realment i tinguessin la més mínima exigència, deixarien bona part de les pàgines en blanc. O serien prims com una orella de gat. Mirem cap al passat, de cultura de la bona no se’n fa pas cada setmana un niu. Les revistes i els suplements culturals haurien d’exigir exigència als creadors i fer-los anar amb les orelles ben dretes. És a dir, haurien de tallar les ales a massa “pájaros” que volen muntar el negociet sense fer brot. Potser així, revistes i suplements en qüestió, tindrien sentit. El sentit canònic que haurien d’infondre a la creativitat. Precisament, a les arts i la literatura, hi sobren emprenedors que amb el llapis, el pinzell o l’escarpa, la guitarra o la càmera pretenen treure el ventre de penes i figurar a l’elenc de moda amb els subterfugis i excuses que calguin, menys la qualitat de la seva producció, que ara en diuen.

 

Però per això hi ha un parell de problemes ben greus, a part del més gruixut, com és el desinterès de l’estesa incultura política per la cultura, que només la sap veure com un joc de bons i dolents, segons els seus interessos. El primer dels dos greus problemes anunciats és que els suplements culturals viuen dels interessos editorials, que en general, obligats a la producció, no tenen res a veure amb allò que hauria d’interessar una cultura per poder-se’n dir. D’entrada, un interès allunyat de la mercaderia i preocupat per la durabilitat de la seva creació i del seu pensament. El segon és que al capdavant de revistes i suplements, i també de bona part de les institucions culturals  —per no parlar dels editors, cada cop més alliçonats pels amos per obtenir bones vendes i no pas llibres intel·lectualment enriquidors—, hi ha i s’hi posa gent —encara que de tant en tant, sortosament, alguna sangonera cau del seu setial— sense cap mena de sensibilitat, més enllà de la seva vanitat i de les seves ganes compulsives de figurar, ni de preparació específica per saber triar el “gra”, culturalment nutritiu, de la “palla”, que només serveix per fer una foguerada que com qui diu no deixa ni cendra. Si no és així, és incomprensible veure com es promocionen coses sense cap recorregut. A més a més, la falta de preparació els inclina cap al sectarisme, que els fa sentir falsament selectius; cap a l’amiguisme, que els dóna el confort de l’adulació i els fa oblidar la seva poquesa intel·lectual, i cap a la submissió als que estan per damunt seu, una submissió que en última instància fan servir com a excusa de la seva covardia cultural. ¡Tot a major glòria personal! Vaja, ¡la imatge precisa d’uns dats pel cul amb pretensions que si mai pentinen algú és com a venjança i no pas com a sa(vi) exercici crític! Però la veritat és que, si no són capaços de traçar una línia per elevació, perquè tenen poca alçada culturalment parlant, algú els hauria de fer plegar i, si es vol, muntar-los un quiosc per no deixar-los amb el cul estomacat enlaire.

 

Tot junt, política, interessos econòmics i pusil·lanimitat cultural, fa que la misèria intel·lectual s’hagi estès d’una manera escandalosa, irrecuperable, i que ara els creadors (sic) s’estimin més l’acció que fer colzes davant del paper en blanc.

 

Allò tan famós de la “por davant del full en blanc” es pot ben dir que s’ha perdut completament, perquè els creadors (sic), en comptes de pensar i escriure per repensar el discurs artístico-literari, han agafat el full i n’han fet confetti i serpentines. Esta noche hay una fiesta / vamos todos a la fiesta. / Allí vas a encontrar / amigos de verdad. / Qué bien vas a pasarlo / en la… fiesta, com deia una cançoneta de fa uns quants anys i que resulta ser una descripció tràgico-realista de la situació de la creació artística de la Catalunya que es vol independent, però que deixa escapar l’oportunitat de tenir una cultura “sencera” en tots els sentits. ¡Tots contents i d’esquena als inevitables processos dialèctics que ens faran anar a parar qui sap on si des de la Cultura Crítica no s’hi dóna resposta! Repeteixo: Cultura Crítica, no pas popular, ni culturalista, ni de protesta, ni de l’stato quo, ni acadèmica. Cultura Crítica, la que ha desaparegut, si és que si mai s’hi ha vist, de revistes, suplements, edicions, sales d’art, museus, i no cal dir de les institucions.

 

Sempre m’agrada comentar que m’estimo molt més el fracàs d’una gran ambició que l’èxit d’una ambició mediocre. Però, mentre tothom pensa en si mateix i en com fer-se veure a la fiesta on trobar amigos de verdad —allò de l’amiguisme que els deia—, el mal avança pertot. Crisi, corrupció econòmica i política, explotació, desnonaments, pobresa, prevaricació de la justícia, violència institucional, abús financer i empresarial, acumulació de capital i de la propietat, liquidació de drets i llibertats, genocidi, persecució de les minories i de la immigració, xenofòbia, estafes bancàries, anul·lació dels drets de les dones, homofòbia, persistència del patriarcat, sectarisme, proliferació de la superstició, paraciència, atemptats culturals i lingüístics, extrema dreta, feixisme, España una, etc., etc. Tot allò que hauria d’infondre alè crític a l’art i l’escriptura d’una manera subtil i fonamentada de llarg abast. No pas simplement reactiva.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

11 Comentaris
  1. Pels que no formem part de cap ambient cultural i som, tan sols, persones més o menys interessades en la cultura –en el meu cas algú que compra llibres i els llegeix tranquil·lament a casa seva– aquesta mena d’escrits-denúncia, senyor Camps Mundó, no ens serveixen de res, simplement perquè no sabem ni de què parla. Trobo que seria millor que ens fes una recomanació cultural i alhora ens estimulés intel·lectualment per voler-la conèixer, que no pas escriure aquesta mena de textos que semblen més pensats per encetar polèmiques que en fer pedagogia cultural útil.

  2. Per als qui formem part de l’ambient cultural que ens ha tocat patir i som, tan sols, persones més o menys interessades en la cultura —que volem comprar llibres per llegir-los tranquil·lament a casa—, aquesta mena d’escrits-denúncia, senyor Camps Mundó, serveixen de molt, perquè sí que sabem de què parla i n’estem farts de les recomanacions culturals que es fan en la majoria de la premsa, unes recomanacions tan buides que no estimulen sinó a tocar el dos. Per això, encetant polèmiques a tort i a dret, remenant una mica el bassal de la serenor pudent, és l’única manera de fer raucar als gripaus que vesteixen de granotes.

    • D’acord, però en aquest cas remeneu el bassal amb noms concrets, perquè si no tot queda molt vague i abstracte. No ho sé, el Cultura del PuntAvui seria un bon exemple de buidor? La crítica literaria de la revista ElsMarges? De l’Avenç? El Cultura/s de LaVanguardia? Millor rebatre sobre coses concretes, fer crítica sobre crítica. Això sí que enriqueix. Bé, és el que em sembla.

      • Jo no sé remenar bassals perquè el meu múscul intel·lectual és raquític. Només et puc dir que, al País Valencià, la merda es promou per tot arreu. Respecte als suplements que dius, fa temps que no arriben com cal al meu país, però no són gran cosa. A La Vanguardia, per exemple, quan parlen —si ho fan— de literatura catalana al País Valencià, tenen al rebost un poeta, un narrador, un no-sé-què, i obvien els altres escriptors que estan fent bona literatura. Al Punt/Avui, pobrets, fan el que poden: hi ha hagut anys en què no han dit ni mu d’obres bones que s’han fet en català al País Valencià. A l’Avenç, cal plorar per tal que a un valencianet (que escriga bé, és clar) se’l tracte. Què vols que et diga? Els suplements catalans de cultura són, en general, bastant mediocres si els compares amb els anglosaxons o italians, per exemple. Si els compares amb els de la progressia espanyola, doncs no estan malament. Per això, al meu entendre, cal reflexions com les del senyor Camps Mundó, per tal de posar una mica d’aigua oxigenada en aquelles ferides que alguns no saben que ni són ferides…

      • I una altra cosa, Xavier, la teua modèstia aparent sobrava: tu formes part del món cultural tant com jo o com qualsevol altre. No ets un babau que es mama el dit. Ergo planta-li cara al senyor Camps Mundó des de la teua pròpia força.

  3. L’última frase m’ha sorprès molt. Es pot demanar als altres que no siguin només reactius des de la pura reactivitat? On és la proactivitat en aquest article? On són les possibles vies de solució? On és l’exemple del què s’hauria de fer? A mi també em fa pensar que no hi ha cap ànim de millorar res sino senzillament ganes de carregar-s’ho tot. Compte: motius de crítica salvatge n’ hi ha, però potser ens farà avançar més llegir propostes concretes, saber d’aquells que potser sí que estan en el camí de fer-ho bé. En resum, segur que si busquem podem trobar algun motiu per tenir esperances.

  4. Celebro que algun autor notable faci públiques consideracions d’aquest tipus. Les subscric en general. Per part meva, les vaig fer com a autor al 2004, extensament, en publicar a Llibres de l’Índex “Euràsia: 30 anys d’insubordinació literària als mandarinatges, 1974.2003”. Avui encara hem degenerat més, però l’estat actual ja es perfilava clarament llavors… Estem vivint moments de gran decadència. Per resistir, cal triar. Per triar, cal ser crític i amatent. Siguem-ho. R.D.

  5. Jo també trobo a faltar concreció. O alternativa. Altrament ens convertim tots en Brus de Sales que només pontifiquem i no sabem aportar res a la nostra cultura.

    • Benvolguda Maria Josep, no crec pas que m’equivoqui gaire si dic que precisament en Bru de Sala podria ser un exemple paradigmàtic del que denuncia el señor Camps. En Xavier demanava noms, doncs aquí en té un de claríssim. Parlen molt, però mamen de l’erari, cosa que no és pas el cas d’un poeta com en Camps, que jo sàpiga. Però n’hi ha molts altres. Penseu, penseu! Repasseu els noms dels que estan al capdavant d’institucions i de diaris i revistes, i indagueu una mica.

  6. El sr Camp és poeta o gestor cultural? Per tant, el seu article és del tot necessari, i això no s’ha de confondre amb útil perquè, si en aquest país putrefacte de mentalitat putrefacta tot esforç de denúncia, de millora, és inútil, no et dic res d’esperar res del funcionament cultural, de la cultura que, com a país putrefacte, es considera un mer adornament de cara a la galeria. Demanar al poeta Camps que, a més de tenir el coratge (i més en aquest país hipòcrita, censor i autocensor) de denunciar el que és evident que passa, a sobre doni solucions , és tan absurd i mesquí com demanar-me a mi que, a més de denunciar com a ciutadà que un pont s’esfondra, aporti solucions, més que res perquè jo d’enginyeria no en sé res i no sembla ni just, ni prudent ni raonable que se m’exigeixi fer d’enginyer quan sóc també home de lletres. O m’equivoco? Per tant, gràcies, senyor Camps per denunciar aquestes veritats flagrants que la gran majoria de catalanets, incapaços de fer la valenta denúncia que vostè fa, justament a causa de la seva covardia tenen el comportament miserable i mesquí de criticar-l’hi. Els ha posat davant del mirall.

  7. Jo no hi entenc gens, i la veritat és que em fa una mica de vergonya opinar (i no és falsa modèstia). Jo, igual que el Xavier, només estic al cas des del punt de vista del lector o del receptor, molt modest. I la intuïció em diu que el Sr. Camps l’encerta de ple. Trobo a faltar la crítica de llibres que es publiquen al País Valencià o a les Balears. Afortunadament, en aquests dos països hi tenim molt bons escriptors, però, malauradament, els has de buscar amb lupa per trobar-ne, tant sols, una ressenya o algun comentari. I també passa que ni a les llibreries els trobes, ni per fer-ne un tastet. I això també s’esdevé amb autors catalans (“locals”) que publiquen a editorials “de comarca”. Per tant, t’hi has de llençar a cegues, demanar el llibre i fer-ne la despesa, sense que et sobrin els cèntims. Però, la veritat és que la majoria de vegades et quedes amb les ganes i amb la recança de voler llegir un autor nou, o conegut, però sense atrevir-te a gastar-te uns diners per por de no “encertar-la”. Els que ens agrada la literatura i ens hi acabem gastant uns calés ens veiem obligats a llegir tot un munt de suplements de diari i de revista, entrar a pàgines web de lletraferits, espigolar entre programes culturals de televisions i ràdios locals (TV3, Catràdio i Rac1 no cal ni esmentar-les), esperar els articles del Jordi Llavina…. Però, repeteixo, amb la recança i la certesa que se t’escapen llibres i autors que s’ho valen i que passen sense pena ni glòria, injustament. Ara: ¿per què no fem una cosa? ¿Per què no llegim tots una mica (o bastant més), sobretot en català? ¿Voleu dir que no ens passarien una mica els mals de tota mena si féssim una mica més “l’esforç” meravellós i gratificant de llegir?