Adrià Puntí al Portaferrada

16.07.2018

Adrià Puntí i Albert Pla són els dos cims de la cançó catalana de la meva generació, i més semblants que no es diria. Com cada geni en el seu camp, han netejat la cançó de retòrica, i tots dos s’han ofert a guiar-nos arran d’abisme, amb un peu a la ingenuïtat i la puresa infantil, tan present, i un altre a l’infern de la vida adulta i salvatge, tan perillosa.

Adrià Puntí | © Josep Tomàs

Umpah-Pah i Sopa de Cabra van portar al rock la fonètica gironina, però la dicció de Puntí i la riquesa lèxica de les seves cançons superen qualsevol altre cantant, gironí o català. Tinc la impressió, sentint-lo, d’estar escoltant un avi avantguardista, un pagès de Miró. Canta en un català genuí sense pors, amb un vocabulari ric, triat i pronunciat amb un sentit extrem del so de cada paraula, que Puntí pronuncia marcant-ne les síl·labes i sense allargar mai el final a la manera fàcil dels cantants melòdics. Aquesta severitat el fa difícil d’entendre, però és el preu – assequible – de les pedres precioses.

Puntí és d’aquests artistes que xuclen i barregen tot el que se’ls posa a tret. Es converteixen ells mateixos en un encreuament de camins. A la veu, al seu piano i guitarres, hi treu el nas tot el rock anglosaxó de principis dels noranta – Bono i els U2, Police, Dylan, Lou Reed, Tom Waits, Bowie -, que es combina amb ressons de Riba i de Sau. Puntí en fa un caleidoscopi de varietats, molt personal i al mateix temps connectat amb els referents internacionals del rock. Ha deslligat definitivament la cançó catalana de la cançó francesa i fet el salt cap al nord.

La barreja d’idiomes és tan consumada que de vegades no se sap si canta en català o en anglès. “Just” sona a “juice”, “eixut” sona a “eye shut” i viceversa. Tanta riquesa és un miracle de creativitat, i que se’n surti amb un català tan genuí és un regal d’esperança.

El concert de dissabte va ser com deuen ser sempre els concerts de Puntí, amb un públic agraït i donat – que és el millor públic, l’iniciat, que certifica la comunicació. Puntí reivindicava a l’escenari una manera de fer desfilada, apedaçada, com un assaig, com una improvisació amb moments per l’autoparòdia radical i arriscada, però quan enganxava bé una peça t’arrossegava sense remei, com va passar amb El boulevard dels xiprers o a Ull per ull, que ja són uns clàssics.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. No sé quines són les raons que fan que a Catalunya, massa sovint, ens costi reconèixer amb la naturalitat que caldria el to genial de segons quines persones. Penso que avui Adrià Puntí no té el reconeixement general que es mereix. Per part meva, només dir que el primer dia que vaig sentir Umpah Pah -anys 90- vaig quedar flipat. I encara avui, quan escolto els treballs “Raons de pes”, “Bamboo Avenue”, “Bordell” i després “Pepalallarga i … la Conxita de l’aiguardent”, “L’hora del pati”, continuo flipant.