Bernat Puigtobella

Bernat Puigtobella

Editor de Núvol.

Puc un referèndum?

Per què els nens han renunciat als verbs quan han de demanar una cosa que tenen poques possibilitats d'aconseguir?

Sovint em pregunto per què els meus fills han renunciat als verbs quan han de demanar una cosa que tenen poques possibilitats d’aconseguir. Tot d’una sóc per casa, i en un atac sobtat d’avorriment, el meu fill, l’Andreu, m’assalta amb una pregunta fútil: ‘Puc la tablet?’. O som al cotxe i la meva filla, la Caterina, aprofitant que no l’estem entretenint amb res, suplica mortificada: ‘Puc el mòbil?’.

Després hi ha els precs més alimenticis: “Puc una galeta? Puc un gelat? Puc xocolata?” La resposta gairebé sempre és no, perquè són peticions extemporànies, fora d’horari, que no vénen acompanyades de l’esforç que demanen aquesta mena de premis.

I per què ometen el verb? És una simple qüestió d’economia verbal o potser s’adonen que dissimulant l’acció també amaguen el desig inconfessable que els mou: jugar, menjar, etc?

A vegades penso que la política catalana es mou amb la mateixa cautela quan ha de posar sobre la taula la necessitat d’arribar a un referèdum acordat. Sabent que la resposta de Madrid és graníticament negativa, insistim a demanar una cosa que no ens concediran mai. “Puc un referèndum?” Com els nens, anem demanant amb insistència el mateix amb la convicció que a força de repetir la mateixa pregunta potser algun dia la resposta serà favorable. Als nostres fills algun cop els funciona aquesta estratègia, però la majoria de vegades saben que les hores de mòbil o de tablet no són regalades, sinó el premi per tots aquells moments que pares i fills ens hem trobat.

La pregunta, doncs, seria, què estem fent els catalans, i més concretament el govern català, per reconstruir la legitimitat d’un referèndum? Assistim impotents a un judici que criminalitzarà l’1-0 i amb la sentència condemnarà qualsevol exercici futur del dret a decidir. L’estat espanyol és com un pare pervers que ens aboca a la frustració o a la insurrecció per després poder castigar-nos sense mòbil, sense tauleta i sense referèndum.

Davant d’aquesta dinàmica, no té gaire sentit continuar demanant permís per fer una cosa que no ens concediran. Només hi ha dues sortides: la primera és la unilateralitat, que sembla ser l’aposta actual de la CUP, un partit que manté la seva actitud radical de no concórrer a les eleccions al congrés espanyol. La segona via consistiria en construir un dic de contenció, articular una defensa que faci inviable el desmantellament de l’autogovern actual. Bastir una resistència que no es fonamenti en demanar un desig impossible sinó en treballar per fer inqüestionable el que tenim ara: mitjans públics catalans, escola catalana, policia pròpia. Si no podem avançar, de moment cal posar tot l’esforç a no retrocedir.

Això no vol dir acalar el cap, ni acceptar condicions humiliants, ni fer bondat amb una actitud passiva, ni renunciar a les manifestacions, ni empassar-nos el verb del nostre desig més profund. Es tracta de treballar molt per construir un clima polític integrador i consolidar una governança que ens assegurin una majoria àmplia de catalans disposats a fer un cordó sanitari al voltant de les nostres institucions. Construir un consens ampli, aquí i a fora, que faci del tot extemporani als ulls de tothom l’aplicació d’un nou 155 dur. I això passa per governar pensant en la gent, amb polítiques que generin cohesió social i una prosperitat autènticament transversal. Passa per implicar els ciutadans en plataformes de participació política que no es limitin a les urnes ni als partits. No n’hi ha prou amb crear un nou partit o una nova marca política cada sis mesos. Ni es pot fer únicament des de l’exili o des de la presó. Calen lideratges múltiples i una renovació del discurs.

Durant els darrers anys el discurs del Procés s’ha fonamentat en el dret a decidir, una expressió amb reminiscències de la lluita feminista, la reivindicació a favor de l’avortament, etc. Una metàfora que ha et fortuna ens presentava Catalunya com una dona maltractada que tenia el dret a divorciar-se. Ara ens trobem atrapats en una altra dinàmica familiar perversa, la d’un progenitor maltractador que castiga i fa xantatges als seus fills, uns fills que ja no saben com demanar allò que desitgen davant dels tics autoritaris dels pares. Fills que creien que l’avi (Europa) els salvaria, però que han vist que de portes endins, quan són sols a casa, els pares continuen imposant la seva llei de manera implacable.

Sóc conscient que la substitució d’una metàfora per una altra ens infantilitza, però crec que defineix millor on som ara mateix, i la reacció que ens demana el moment. Espanya i Catalunya ja no serien dos adults que mesuren la seva relació, sinó un pare i un fill. Som tutelats de manera condescendent per un estat que s’otorga el rol de progenitor per fer i desfer com vol. Sortir d’aquesta relació demana un esforç tan urgent com el de la lluita feminista i té un nom: emancipació.

L’altre dia la meva filla de sis anys va reincidir en la pregunta més incòmode de contestar: Puc el mòbil? Li vaig respondre que no, que el mòbil era la meva eina de treball. “Vale, doncs treballaré. Vinga, dóna’m el mòbil”. Traslladeu això al referèndum i ho teniu tot guanyat.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació