Prou!

23.08.2017

La iaia va dir la lletra P i es va morir. Jo tenia 10 anys. La meva mare estava a l’hospital de Girona perquè havia de néixer el meu germà petit. Per això em van deixar a can Tarradell. Aquella casa coberta per boscos, camins angostos i soledat. Can Janís i la Barraca a l’horitzó, eren les encarregades de recordar que hi ha civilització més enllà del silenci de la muntanya. Si hagués fet bo hauríem estat a l’era fent curses de xanques. Aquell any, però, va ser l’any de les grans nevades. La masia estava coberta d’una esponja blanquinosa i els pins bategaven sota aquell regne de neu. A les dues cosines ens van condemnar al menjador. El majestuós escó delimitava el foc del nostre espai de joc. El menjador era la nostra cel·la. I el foc era la nostra desitjada llibertat. Com ens agradava fer dansar les brases i imaginar objectes amb les flames. Però ho teníem completament prohibit. Sempre que podíem burlar la vigilància ens saltàvem aquesta norma. Corríem i rèiem com posseïdes. A La iaia li va tocar ser la nostra sentinella. Estava animada amb nosaltres, però l’esgotàvem una barbaritat. Rèiem com esperitades. “Nenes, pareu!”, cridava. La Natàlia, que sabia que jo era molt escrupolosa, no parava d’ensenyar-me la boca plena de mandarina i escopir-me’n el suc. “Nenes, pareu!” exclamava la iaia. A mi, l’animal de la Natàlia, em feia tant fàstic com riure. “Nenes, pareu!” repetia la iaia. Jo intentava saltar de l’escó i la Natàlia em perseguia amb la mandarina a la boca i fent-me ganyotes. “Nenes, pareu!” La iaia es desesperava amb nosaltres. “Nenes, prou!”. “Va, juguem a l’stop!”. La iaia finalment va proferir les paraules màgiques. La Natàlia al final es va cruspir la mandarina i la iaia va repartir un full en blanc a cadascuna. Nosaltres, amb el regle, vam dibuixar les línies horitzontals per crear el joc i vam començar a escriure: Cotxes, menjar, ciutats, noms de nen, pel·lícules, programes de televisió, colors, dibuixos animats. Jo em vaig agenollar a sobre l’escó, era la meva postura preferida i la Natàlia es va asseure sobre la taula del menjador. La iaia estava dreta controlant-nos visualment. Al veure’ns calmades ja no va gastar forces per corregir-nos la manera de seure. Nosaltres estàvem concentrades per encetar el joc i ser més ràpida que l’altra a escriure les paraules. Quan no jugàvem sempre competíem. O sempre jugàvem competint. Estàvem expectants per saber quina lletra ens regalaria la iaia.

La iaia va dir la lletra P i es va morir.

Va caure a terra. Va ser un cop sec. Va quedar amagada darrere l’escó, fora de la nostra vista. La iaia va desaparèixer. De cop, les nostres mans es van encaminar a escriure paraules que s’iniciaven amb la lletra P. Nosaltres les desconeixíem. Elles es van apoderar d’aquella tarda d’hivern. Aquell vint-i-cinc de gener de 1985, van regnar: la pena, la pèrdua i la por.