Prou bo

10.08.2018

N’estava bojament enamorat, amb un amor d’aquests que són com la mala herba, que se la pot trepitjar, cremar, deixar assecar, i sempre torna a rebrotar; n’estava desesperadament enamorat, amb un amor d’aquests que són com un foc que consumeix l’ànima. Ella era un astre al voltant del qual giraven centenars de satèl·lits que competien entre ells per atreure la seva atenció. Ell la contemplava embadalit, i la veia com es veu una estrella: brillant i inassequible. Sabia que, tot i compartir el mateix cercle d’amics, ella pertanyia a un altre món, a un món al qual mai no tindria accés. La sentia parlar, la sentia riure, la veia fer-se la reina de la pista de ball, i experimentava el suplici de Tàntal: així que s’hi acostava, ella se n’allunyava; com més l’afalagava, més indiferent es mostrava. Ella el tractava amb un afecte displicent, com a un bon amic de qui no s’espera res.

Eren joves, tenien tota una vida per endavant; tot just començaven a jugar les seves cartes, sense saber ben bé de què anava el joc.

Va trobar coratge per declarar-se-li una nit que el rom i la rauxa els havien fet allitar. Li va dir que volia casar-s’hi, que volia compartir amb ella la resta de la seva vida, ser el pare dels seus fills. Ella se’l va mirar amb pena i va riure com només ho saben fer les dones cruels. Li va fer saber que allò que acabaven de fer no significava res, que havia estat una feblesa en què no li importaria recaure alguna altra vegada, però que era una dona ambiciosa i ell, com tots dos n’eren conscients, no era prou bo per a ella.

Va encaixar el cop sense fer cap comentari i va esperar que hagués marxat per plorar llàgrimes d’amargor. Va esperar que hagués marxat perquè li havien ensenyat que els homes que són homes no ploren davant de les dones. Mentre plorava, va haver de reconèixer que tenia raó, que era massa bonica, massa intel·ligent, massa sensible, massa de tot, i que ell era un bon jan, però condemnat a la mediocritat.

Van passar els anys i es van anar trobant i sovint van acabar al llit plegats. S’hi avenien, al llit, havien après a conèixer-se dèries, necessitats i estímuls. La seva relació hauria estat perfecta si ell hagués pogut vèncer la temptació de declarar-li el seu amor, de reclamar-li més del que ella estava disposada a donar-li. Ella no s’estava de recordar-li, amb tot l’èmfasi que era capaç, que l’apreciava, que fins i tot podria dir-se que se l’estimava, però que no volia que les coses anessin més enllà, que no era prou bo per a ella.

Mentrestant, tots dos van iniciar altres relacions, que van durar més o menys, sense que es pogués parlar de fracàs; van estimar i van ser estimats, van abandonar i van ser abandonats, van oblidar i van ser oblidats. Ells, els altres, eren persones que podien ser importants en un moment donat, però que deixaven de ser-ho tard o d’hora, cosa que permetia que es retrobessin.

Van passar més anys, molts més anys. Van deixar de ser els joves que havien estat, van fer realitat alguns somnis, van enterrar-ne d’altres. Ell, a base de tenacitat, suplint amb treball el que el talent no li permetia, havia aconseguit escalar a un cert nivell i dins de la seva professió se’l considerava un home d’èxit discret. Segons com, podia sentir-se satisfet d’on havia arribat, potser al capdavall no era tan mediocre com havia pensat quan era jove.

Un cop, més per costum que perquè conservés alguna esperança, se li va tornar a declarar i ella, sorprenentment, el va acceptar.

–Ja soc prou bo, per a tu? –li va preguntar entre ressentit i cofoi.

–Continues sent tan mediocre com sempre; soc jo qui ja no pot esperar gran cosa.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Ostres, Josep Maria, quina crueltat!!! I malgrat tot, suposo que reflexa una determinada realitat. Fa reflexionar si al revés, també passaria… Tú que creus?